El moviment obrer

La definició bàsica de societat industrial o societat de classes consisteix en la desigualtat econòmica però no jurídica. Bàsicament es poden diferenciar entre: Noblesa, gran burgesia, classes mitjanes, classes populars urbanes i classes populars rurals.
En la societat classista la classe dominant és la burgesia. Quan es produeix la Revolució Industrial apareix una nova classe que és el proletariat.
Quan la classe obrera pren consciència dels seus problemes, s’organitza i des d’aquest moment podem dir que comença el moviment obrer. L’aparició del proletariat a l’Estat espanyol és més tardana que no pas a la resta de l’Europa Occidental. També cal dir que la industrialització no es va produir al mateix moment arreu de l’Estat, els primers nuclis d’industrialització van ser Catalunya i el País Basc.

Les condicions de vida eren dolentes: males condicions higièniques, insalubritat, poc espai, suburbis, falta de serveis, malalties que s’expandeixen,...
Les condicions de treball eren igual de dures: treball infantil, salaris molt baixos, accidents freqüents, moltes hores de treball, cap dia de festa, manca de mútues, maltractaments,...

Les dones i els nens eren explotats igualment que els homes. Tant els nens com les dones cobraven entre un 40 i 60% menys que els homes. La dona a més havia de fer les tasques domèstiques.
Les dones de classe alta eren considerades que podien vestir bé però mai podien ser intel·ligents. Els matrimonis eren de conveniència. Aquesta podria heretar béns però amb el consentiment del seu pare o del seu marit. Només les dones adinerades rebien instrucció, però la major part era costura i religió però poca cosa més. A la universitat gairebé no hi havia noies, a causa de la baixa preparació, l’analfabetisme, la mentalitat tradicional,...
Pel que fa als salaris dels treballadors a Barcelona era més alt que la resta de Catalunya.
La calor i la humitat eren les causes principals de la insalubritat. Per exemple, a les fàbriques de teixits, el cotó feia un borrissol i això passava als pulmons dels treballadors, d’aquesta manera es produïa la pneumònia cotonera.

Les primeres revoltes van ser de tipus improvisat i sense organització. Els camperols volien accedir a la propietat de la terra. Una de les primeres queixes va ser per que no s’allarguessin la mida de les peces, per que els treballadors cobraven per peça feta. El proletariat va veure que el problema no eren les màquines sinó que era el repartiment de beneficis i salaris. D’aquesta manera es van formar sindicats i van utilitzar com a mitja de protesta la vaga. Després de la I República veuen que van avançar pocs en el progrés i van començar a entrar a l’Estat espanyol les idees internacionalistes, el marxisme i l’anarquisme. Abans d’aquestes doctrines va entrar també el socialisme utòpic, que és de caràcter reformista.
El socialisme utòpic era bàsicament d’origen francès, i els seus principals ideòlegs són Saint Simon, Fourier, Proudhom, Cabet, Blanqui,... Volen una societat més igualitària i més justa.

Les idees internacionalistes van arribar primer a Catalunya, Madrid, Andalusia,...
Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Monturiol, van ser dels primers socialistes utòpics de Catalunya. On arrelaren més aquestes idees va ser a Catalunya, sobretot les idees dels cabetians.

Evolució del moviment obrer 1840-1874

Durant aquests anys les forces que tenen més importància són: els moderats, progressistes i democràtes-republicans.
Amb els moderats al poder, el moviment obrer va ser rebutjat i no van treure’n bons resultats. Amb els progressistes i els demòcrates els obrers ho van tenir un pèl més fàcil però igualment no van millorar les seves condicions.
Els obrers desencantats de tots els partits polítics, creen noves organitzacions d’idees internacionalistes.
El primer sindicat que es va fundar va ser el de les Tres Classes del Vapor.
Al començament dels anys quaranta del segle XIX es van començar a fer les primeres societats mútues de protecció. Aquestes tenien mesures de caràcter econòmic i social. Els patrons les volien prohibir i finalment ho van aconseguir.
Durant el bienni progressista es va produir la vaga de les selfactines, la primera vaga general. Al 1854 amb l’arribada de les selfactines, que eren filadores automàtiques, va comportar més atur perquè es necessitaven menys mà d’obra. En el lloc de treball van posar-hi dones i nens i els caps de família es van quedar a l’atur. Per fer anar les màquines selfactines tampoc no cal que hi hagi un tècnic especialitzat, la mà d’obra és més barata i els amos guanyen més diners. A més el govern central va ajudar als amos a introduir les selfactines mitjançant la rebaixa en la compra d’un 25%, aquestes màquines produeixen més i de més qualitat. Els obrers van cremar les màquines, aquests va ser l’últim exemple de ludisme a Catalunya.
La primera conseqüència de tot això va ser la solidaritat entre els treballadors de les altres empreses i la repressió que van patir els treballadors per part del poder.
Al 1855 es produeix la primera vaga general. Es prepara la vaga perquè hi havia mesures repressives, també perquè es van prohibir les associacions obreres, l’execució de Josep Barceló, van imposar l’acomiadament lliure,... Les reivindicacions de la vaga eren: la lliure associació obrera, la reducció d’hores de treball, les juntes mixtes i que es pogués entrar a la milícia nacional. Finalment van arribar tropes a Catalunya i van posar fi al conflicte. Al 1847 van quedar prohibides totes les associacions obreres.

El marxisme i l’anarquisme

A diferència del socialisme utòpic, que aquests és de caire reformista, el marxisme i l’anarquisme són de caire revolucionari.
Tot i que totes dues ideologies tenen punts en comú, divergeixen en diverses coses.
Els pares del marxisme són Karl Marx i F. Engels, les seves principals obres són el “Manifest Comunista” i “el Capital”.
Els pares de l’anarquisme són Bakunin i Kropotkin.
L’internacionalisme es crea per unir a tots el treballadors del món. Així el final del “Manifest Comunista” deia: Proletaris del tots els països, uniu-vos.

Semblances entre el marxisme i l’anarquisme:
- Són moviments revolucionaris.
- Es preocupen per millorar les condicions de vida i de treball del proletariat.
- Eliminació de les classes socials.
- En contra de les propietat privada i del capitalisme.
- Estan a favor de la propietat col·lectiva.
- S’agrupen en sindicats.
- Desaparició de l’Estat.
Diferències entre marxisme i l’anarquisme:
- Marxisme: aconseguir la conquesta de l’Estat i crear “la dictadura del proletariat” (fase transitòria).
- Anarquisme: suprimir l’Estat des del principi.
- Marxisme: creació de partits polítics.
- Anarquisme: en contra dels partits polítics.
- Marxisme: propietat privada col·lectiva a mans de l’Estat.
- Anarquisme: propietat col·lectiva a mans de comunes lliures.
- Marxisme: llibertat col·lectiva
- Anarquisme: gran defensora de la llibertat individual (llibertat portada a l’extrem).
- Marxisme: pes fonamental de la Revolució feta pels obrers industrials.
- Anarquisme: més pes al món rural.

L’adaptació de la doctrina marxista al primer país comunista va ser feta per Lenin, tot i que el marxisme com a tal, encara no s’ha posat mai en pràctica. L’anarquisme tampoc s’ha posat mai en pràctica.
Al 1864 es va formar a Londres l’AIT (I Internacional). Des de bon principi va haver-hi xocs entre les tesis marxistes i les bakunistes.
Al 1872 a la Haia van ser expulsats una bona part dels anarquistes europeus. Després de la Revolució Russa la Internacional es va dividir entre socialistes i comunistes.

L’època del Sexenni es va caracteritzar per la permissivitat, durant aquests període es va crear el primer sindicat legal.
Quan va arribar la Restauració borbònica van ser prohibides les organitzacions obreres, fins al 1881 “les Tres classes del vapor no es van reorganitzar, van agafar un caràcter reformista d’ideologia marxista.
Durant el Sexenni van arribar a l’Estat espanyol les idees socialistes i anarquistes, van formar nuclis obrers vinculats a l’AIT.
Giussepe Fanelli, enviat per dirigent anarquista Bakunin, va visitar Madrid i Barcelona l’any 1868, on va estimular l’afiliació a l’AIT en què van prendre part dirigents mundials com Anselmo Lorenzo o Ramón Farga Pellicer.
A Espanya es va pensar que les idees bakunistes eren les mateixes que les de l’AIT. A l’Estat espanyol on va arrelà més l’anarquisme va ser a Catalunya i Andalusia.
L’any 1870 es va convocar el Congrés de Societats Obreres de Barcelona, que es va adherir a l’AIT.
En el primer congrés obrer de Barcelona predominaven les tesis anarquistes. La major part de la representació era de Catalunya. La màxima afiliació va ser durant el 1872-1873 quan el nombre d’afiliats va arribar a 40000.
La difusió de les idees marxistes arreu de l’Estat es va produir a càrrec de Paul Lafargue, gendre de Marx, que es va instal·lar a Madrid.
Les discrepàncies entre anarquistes i marxistes van culminar l’any 1872 amb l’expulsió del grup madrileny de F.R.E. i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña de caràcter netament marxista.
Durant la I República, diversos bakunistes volien fer la Revolució, però van fracassar. La Restauració va prohibir la Internacional. Al 1872 a Europa hi havia por que triomfes la Revolució, per això es van prendre mesures i la Internacional va decaure.

 

La Restauració borbònica

La primera part de la Restauració va des del 1875 amb el cop d’Estat de Martínez Campos fins el 1898, la segona dura fins l’abril de 1931 amb la proclamació de la II República. En total dura cinquanta-sis anys.
En aquest període tornen a governar els Borbons, encapçalat per Alfons XII. Va posar fi a la inestabilitat del Sexenni Democràtic. La Constitució de 1876 es la que va durar més temps. S’estableix un règim liberal-conservador però no democràtic.
El bipartidisme consistia en l’alternança pacífica entre dos partits; a Espanya eren el partit consevador i el partit liberal.
Les característiques d’aquest període són:
- El triomf dels liberals moderats
- L’existència de transigència política però intransigència social.
- La pacificació de conflictes militars.
- La iniciació d’una etapa on predominava la societat civil sobre l’estament militar.
- Bipartidisme: liberal conservador i liberal fusionista (tots dos partits són dinàstics).

Els líders dels partits són:
Partit Conservador: Cánovas
Partit Liberal: Sagasta

Els altres partits eren exclosos del sistema polític ( republicans, carlins, socialistes, nacionalistes). Aquests només podien tenir a les Corts una representació simbòlica.
Les eleccions estaven manipulades: caciquisme i frau electoral.
Les classes altes i adinerades donaven suport a la Restauració per evitar la inestabilitat del Sexenni.
A Catalunya comença a quallar un moviment polític propi, el catalanisme. A l’Estat espanyol neixen d’altres nacionalismes.
Tot aquest sistema estava presidit pel rei, Alfons XII, que era el fill d’Isabel II.

Les bases del sistema Canovista

Bipartidisme: conservadors i liberals, alternança pacífica al poder entre els dos partits.
Els poder militar quedava per sota del poder civil.
Al 1878 es torna al sufragi censatari, tot i que posteriorment al 1890 es fa el sufragi universal masculí pels majors de 25 anys.

El partit conservador sorgeix dels moderats, unionistes i part dels progressistes. El partit liberal sorgeix de part dels progressistes, demòcrates i algun exrepublicà moderat.
A la pràctica tots dos partits eren força semblants perquè tenien un acord de no promulgar mai una llei que obligués a l’altre partit a abolir-la quan arribés al govern-
Aquests dos partits eren de les minories, no tenien afiliats ni simpatitzants.
El nucli de dinàstics conservadors a Catalunya, s’aplegava al Cercle Conservador-Liberal, encapçalat per Manuel Durán i Bas. Els liberals dinàstics catalans eren encapçalats per Víctor Balaguer, aquests tenien un tarannà més progressista.

Al 1885 es va signar el Pacte del Pardo entre conservadors i liberals per assegurar la continuïtat del sistema. El govern llarg de Sagasta (1885-1890) es va aconseguir abolir l’esclavitud, es va promulgar la llei d’associacions i es va utilitzar el sufragi universal masculí a partir dels vint-i-cinc anys.
Ara bé durant tota la Restauració existeix una baixa participació, la manipulació electoral i el caciquisme.
Al 1893 va haver-hi una important minoria republicana a Corts, a partir de 1901 començaren a prendre força les forces que no eren dinàstiques. Fins el 1917 l’alternança pacífica i el bipartidisme es van mantenir gairebé intactes.

Un cacic és una persona molt poderosa en un nucli de població, sobretot es trobaven en el món rural. La major part dels cacis eren terratinents, latifundistes, grans propietaris. Eren més nombrosos, sobretot a Espanya, a diferència dels Països Catalans i el País Basc.
El sistema electoral espanyol estava dividit en districtes. Al ministeri de governació començava la planificació de les eleccions. “El encasillado” es tractava de l’elaboració d’un quadre on posava qui havia de sortir elegit a cada districte, aquestes persones eren els “cuneros”. Els “cuneros” eren els candidats dels districtes, que aquests eren forans al districte corresponent. Després les ordres passaven als governadors civils de la província i després als alcaldes i finalment als cacics.
Altres fraus electorals eren la compra de vots. També hi havia amenaces als votants. Es produïen acomiadaments si no es votava a qui volia el cacic. Es manipulaven les actes, es trencaven urnes, es compraven actes,...
Tot el conjunt de fraus electorals s’anomenava “tupinada”.

Dins de l’oposició política hi ha els republicans i els carlins, pel que fa al moviment obrer s’oposaven els socialistes i els anarquistes; i també existia l’oposició dels moviments nacionalistes: catalanisme, basquisme, galleguisme.
Al 1879 es funda el primer partit polític obrer (PSOE) estava fundat i dirigit per Pablo Iglésias.
Els republicans patien repressió i a més estaven dividits. Dins del republicanisme hi ha quatre tendències: possibilista, progressista, centralista i federal. Els possibilistes estan liderats per Castelar; els progressistes per Ruiz Zorrilla: els centralistes per Salmerón i els federals per Pi i Margall. De dreta a esquerra: els possibilistes, progressistes, centralistes i federals. Els centralistes tenien bastant força arreu de l’Estat però minsa als llocs on predominava el nacionalisme. Els federals tenien força arrelament a Catalunya. Al 1893 les tendències republicanes estan fora del joc polític oficial, per això es van unir en l’Unión Republicana.
El carlisme va patir una escissió integrista que va fundar el Partido Tradicionalista. La jerarquia eclesiàstica catalana va fer pressió sobre el clergat per tal que abandonés el carlisme.

La crisi del 1898: la guerra de Cuba i Filipines

La gran depressió es va produir entre el 1873 i el 1896, aquesta va ser la primera gran crisi del capitalisme. Mentre a Europa hi ha crisi Espanya en surt beneficiada.
Quan Europa s’acaba la crisi a Espanya i Catalunya comença una crisi amb manifestacions, vagues, atur, onades de terrorisme. Els llocs on hi ha més moviment és a Catalunya i Andalusia. Els treballadors estaven en contra dels militars, de la burgesia i de l’Església.
Cánovas sempre havia defensat aïllar-se políticament. Al 15 de febrer de 1898 es va produir un accident amb un vaixell americà. Els Estats Units van entrar a Cuba en contra dels espanyols, per al contrari Espanya volia mantenir les colònies de Cuba. Al canvi de segle hi havia un clar desgast de la Restauració borbònica.

Els cubans només podien comprar productes espanyols, que eren més cars i d’inferior qualitat.
Antonio Maura era ministre i va fer una reforma a l’Estatut colonial, finalment no va ser aprovat, l’any següent va haver de dimitir.
Al 1892 José Martí va fundar el Partido Revolucionario de Cuba. Cuba tenia una important producció de sucre, però la seva situació social i econòmica no eren bones.
Al 1895 Espanya no va voler fer un projecte d’autonomia per Cuba, des d’aquest moment comença la guerra. Els líders de la guerra són: José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez.
Espanya va tenir un doble conflicte, Filipines i Cuba. Al 1896 comença la guerra de Filipines.
El govern espanyol va enviar el general Weyler a Cuba, aquest va ser el relleu de Martínez Campos. El general Weyler va emprar mètodes més contundents, va ser-hi des del 1896 fins l’octubre de 1897. Durant la guerra Estats Units va fer un campanya de desprestigi cap a Espanya. Weyler va presentar un pla per envair Estats Units.
Al gener de 1898 Estats Units va enviar un vaixell a Cuba per tenir bones relacions amb Espanya. El 15 de febrer va esclatar el vaixell americà. Segons els espanyols va ser un accident fortuït. Els americans donaven a aquest fet un motiu per la guerra. Finalment Estats Units declara la guerra a Espanya. Quan van acabar les guerres de Cuba i Filipines, Espanya i Estats Units van signar la Pau de París.
Espanya va perdre Filipines, Puerto Rico, l’illa de Guan, però els americans només van pagar per Filipines i Cuba. Cuba va passar a ser una república “independent” sota la tutela dels Estats Units.
En aquest moment Espanya encara conservava les illes Marianes, Carolines i Palaos, però aquestes finalment van ser comprades per països com Alemanya.
A Catalunya estaven a favor de la guerra per mantenir Cuba els industrials, comercials i els funcionaris; per contra les classes populars, els federals, els catalanistes no volien aquesta guerra.

Les conseqüències del 98

Va haver-hi moltes morts i a més molts van quedar afectats per malalties tropicals.
La guerra va comportar un període d’expansió econòmica, gràcies a la repatriació de capitals. Els indians va introduir capital, malgrat tot l’Hisenda pública tenia dèficit públic.
El règim polític de la Restauració va sobreviure a la guerra, però a la llarga es van notar les conseqüències, com per exemple del 1900 fins al 1923 va haver-hi inestabilitat política amb canvis freqüents, els partits dinàstics tindrien menys força. Al 1901 es va formar la Lliga Regionalista, el catalanisme va en augment.
Pel que fa a les conseqüències morals, la pèrdua de les illes va ser un gran cop moral per al patriotisme espanyol.
Els militars van canviar d’actitud, van prendre postures més autoritàries.
El regeneracionisme volia modernitzar Espanya, acabar amb la corrupció i modernitzar l’Estat. També es volia minvar l’analfabetisme i que hi hagués un mínim de benestar, que no hi hagués fam.
El ministre Villaverde va fer una reforma fiscal per acabar amb l'endeutament de l’Hisenda pública. Els comerciants catalans es van negar a pagar els impostos, aquest fet s’anomena “Tancament de Caixes”, però finalment al cap d’un temps tornaren a pagar.
Els burgesos trenquen amb els partits dinàstics i es decanten cap al catalanisme, al 1901 es crea la Lliga Regionalista.