Catalunya 1714










El 6 d'Octubre a Catalunya


Estat Català i el 6 d’Octubre

Més que de posició d’Estat Català hauria de parlar de justificació de Josep Dencàs, un dels seus dirigents. Ningú encara no ha escrit cap llibre, i no crec que hi hagi algú disposat a escriure’l, per a justificar la conducta d’Estat Català en tots aquells fets. Josep Dencàs va escriure un llibre de justificació personal, no del seu grup polític, cregut potser que justificant-se ell personalment quedava justificada la seva organització política.

I encara, en el seu llibre, Dencàs tendeix a justificar-se només com a conseller de Governació, o sigui, com a membre de Govern que s’havia revoltat.

Val a dir que la seva justificació és sòbria. Presenta uns fets concrets, unes actituds també concretes, que després no han desmentit cap dels responsables. Cal dir també que Dencàs en el seu llibre no ataca directament ningú. Es limita a demostrar, i al meu entendre ho demostra, que la responsabilitat dels fets no fou personal, tal com ja se li atribuïa, sinó que recau a tot el Govern de la Generalitat que presidia Lluís Companys.

Cal assenyalar, cosa que per a mi és important, que en el llibre de Dencàs, de dues-centes pàgines, més de cent són textos, podríem dir documents, reproduïts per tal de provar les seves afirmacions.

De fet, aquest llibre fa la sensació que Dencàs se sent acorralat pels seus antics companys de Govern i de partit polític, els quals potser abusant de la seva condició de presos polítics amb tota la càrrega sentimental i política que això suposa, li traspassen tota la responsabilitat dels fets. El llenguatge de Dencàs, es veu prou bé, és un llenguatge contingut. I també ho és la seva argumentació. Això no obstant, en el seu llibre, hi és prou clara, tota la seva justificació.

El que també és remarcable del llibre és que reivindicant-se ell mateix, Dencàs intenta també de justificar tot el Govern de la Generalitat que s’havia revoltat.

“A Catalunya, els qui predicaren la revolució, ocuparen els seus llocs, actuaren amb els mitjans que tenien al seu abast, i la inicià, a Barcelona, un Govern constituït.”

Assenyala que a Astúries la revolta fou fonamentalment un moviment de masses, mentre que a Catalunya fou un moviment de dirigents polítics en què mancaren des del primer a l’últim moment, les masses. Diu, o més aviat insinua, que “fallaren alguns dels elements compromesos”. Es refereix principalment a la força pública que comandava Coll i Llach.

Afirma que “el moviment fou planejat pels diferents partits, encara que alguns d’ells avui no vulguin recordar-ho”. Es refereix, concretament, a Unió Democràtica, que formava part del Comitè Revolucionari i després dels fets va negar que hagués intervingut en la seva preparació.

S’havia constituït, tres mesos abans, un Comitè revolucionari català, en el qual prenien part, degudament garantits per les seves respectives organitzacions, un representant de totes les agrupacions polítiques, o apolítiques, catalanes, fora de les específicament proletàries.

Dencàs, després, explica una entrevista amb uns comunistes que a última hora havien anat a oferir-se-li. Afirma que els va dir que no es fessin il·lusions, car el Govern de la Generalitat tenia molt present el paper que va realitzar Kerenski a Rússia.

Es defensa també de l’acusació de feixista que Maurín en el seu llibre ja insinuava i que després a través d’ell s’ha fet popular. Ho nega rotundament com també nega que els escamots d’Estat Català tinguessin aquesta significació. Fa referència a algunes de les joventuts socialistes d’Europa i de la mateixa Península que també anaven uniformades i s’organitzaven en formacions paramilitars.

Nega, també, que hi hagués dins el seu partit polític, Esquerra Republicana de Catalunya, rivalitats fonamentals de grups. Accepta que hi havia divergències polítiques, però no rivalitats fonamentals.

“En aquest moment, jo era nomenat conseller de Governació, amb caràcter interí i amb l’encàrrec de preparar la resistència armada de Catalunya. Aquest acord fou pres unànimement pel Govern de la Generalitat i ha de constar en l’acta del Consell corresponent celebrat el mes de juny.” O sigui que Dencàs, el mes de juny, passa a ocupar la Conselleria de Governació, en substitució d’en Selves, per un acord de tot el Consell de la Generalitat i amb un encàrrec prou concret.

És important assenyalar aquesta data, car sembla que hi ha una tendència a fer-lo responsable també de l’Ordre Públic del període anterior quan es van produir les topades fortes amb els anarquistes. Almenys no en té la responsabilitat com a conseller de Governació, encara que podria tenir-la indirectament com a dirigent dels escamots d’Estat Català, per la funció que els va permetre que realitzessin a les ordres de Badia i del mateix conseller de Governació, senyor Selves.

Afirma que durant aquests tres mesos de preparació de la revolta es va intensificar una campanya de to revolucionari per tot Catalunya, presidida pel mateix president del Govern autònom, Lluís Companys, el qual personalment corregia les galerades d’alguns diaris que feien referència als seus discursos inflamats per tal de suavitzar el to i a fi de no dificultar el seu diàleg polític amb el Govern central.

Explica també l’acord que en definitiva es va poder arribar a establir respecte a la Llei de Contractes de Conreu, entre el Govern de la Generalitat i el Govern central presidit per Samper. Aquesta afirmació ve confirmada en el llibre d’Amadeu Hurtado.

Fa dues afirmacions, en diferents llocs, prou característiques de les circumstàncies en què es van produir els fets d’octubre: “El 6 d’octubre ens trobà en aquests treballs de reorganització (de la policia)”. “I el 6 d’octubre ens va trobar en plena activitat d’organització.” O sigui, que quan es van produir els fets tot estava encara en una situació organitzativa. I d’aquesta situació, en tenia coneixement tot el Govern de la Generalitat.

Fa referència a les negatives constants per part del Govern de la Generalitat i del seu mateix president Companys a l’adquisició d’armament que Dencàs demanava en tot moment. I això malgrat que se l’havia encarregat de la preparació armada de la població catalana, i malgrat els discursos, només cal llegir els diaris de l’època, de gairebé tot el Govern de la Generalitat, d’un to demagògic i provocatiu, que es feien per tot Catalunya.

“Podem resumir la situació en vigílies del 6 d’octubre d’aquesta manera: el Govern de la Generalitat, pels motius que fossin, no va ajudar econòmicament el moviment. No existien altres armes que les que s’havien recollit del Sometent. Els únics diners invertits en la preparació del moviment foren els procedents de la Conselleria de Governació. La policia era comandada per oficialitat monàrquica i espanyolista. El comissari general d’Ordre Públic, antic president de la Unión Patriótica, continuava en el seu lloc, malgrat les meves reiterades protestes.” I, segons afirma, aquesta permanència de Coll i Llach en el Comissariat, era deguda al fet que aquest subvencionava esplèndidament el diari La Humanitat.

Reconeix que el moviment no estava preparat, però no obstant això creu que no es podia fer altra cosa que revoltar-se. “La nit del divendres, el Govern de la Generalitat tenia plantejat un dilema concret: reprimir el moviment o bé dirigir-lo i acceptar-ne la responsabilitat.” És la mateixa afirmació justificativa que presenten tots els qui més o menys foren responsables dels fets d’octubre de 1934. “Reprimir el moviment”; en aquest cas el propi moviment que feien els dirigents polítics del país, car les masses populars no hi van respondre, ni abans ni després, tal com el mateix Dencàs afirma. I les altres masses, no controlades pels partits polítics del Govern, era prou evident que tampoc no hi volien participar, fora, naturalment, dels grups que componien l’Aliança Obrera catalana, que al capdavall no comptaven al país com a força numèrica.

És que la Generalitat estava davant aquest dilema? Mirat ara a la distància dels anys, he d’afirmar que no. Eren molt pocs els llocs on s’havien avançat a la revolta de la Generalitat. Fins i tot a Lleida, on el Bloc Obrer i Camperol tenia una relativa força, la iniciativa la va portar la Generalitat, encara que després fos, en part, desbordada.

I cal tenir present que des de la Conselleria s’havia donat l’ordre, o sigui del mateix Dencàs —i el mateix Govern—, que la força pública no intervingués i no ataqués els qui es revoltaven abans que la Generalitat, cosa que, naturalment, afavoria, o facilitava, les revoltes locals precipitades. Per tant, el mateix Govern de la Generalitat, continuant la propaganda eminentment demagògica que havia fet durant tres mesos, permetia o facilitava els moviments subversius que el podien desbordar. I contra aquesta situació, que ell mateix creava, no trobava altra solució que emprendre una revolta total i capitanejar-la, sabent con sabia que res no estava degudament preparat. O sigui, que iniciava una revolta que es podia donar per fracassada per endavant.

Jo crec, sincerament, que el Govern de la Generalitat encara tenia, i això fins a l’últim moment, suficient autoritat moral sobre el país, i particularment sobre un tant per cent important dels qui es precipitaven a la revolta, pe a fer-los retornar, només amb paraules, als seus domicilis. Tot plegat hauria estat diferent si a la revolta s’haguessin sumat les masses proletàries organitzades. O dit d’una altra manera, si els components de l’Aliança Obrera catalana haguessin representat una veritable força al país. Llavors, la Generalitat, de debò, s’hauria trobat davant aquell dilema fatal. Malgrat tot, el Govern de la Generalitat tenia una força moral sobre tots els altres components de la revolta. I podia fàcilment dissuadir-los presentant-los la improvisació en la qual es trobaven, mostrant-los la situació de simple aventura en al qual anaven a entrar.

El que no havia d’haver fet el Govern de la Generalitat era empènyer durant tres mesos les masses ciutadanes a un estat d’histerisme com havia fet, per després confessar que no s’havia preparat convenientment la revolta. I el que no es podia fer tampoc era capitanejar la revolta tenint el convenciment, com tots tenien, que no estaven preparats.

Afirma, de més a més, Dencàs, que el president s’havia reservat els seus contactes amb els socialistes i altres forces republicanes del Centre. La qual cosa feia que els altres components del Govern autònom acceptessin la revolta sense estar degudament informats sobre aquesta qüestió fonamental. Aquesta situació, com ja hem vist, també la reconeix Maurín en el seu llibre.

¿Fins on havia arribat el president en aquests contactes? En definitiva, em penso que no s’havia arribat a cap acord concret i formal. La prova és que llevat d’Astúries, no es van produir situacions greus de revolta enlloc. Llavors —em pregunto—, ¿quina possibilitat podien tenir de triomf en una revolta no degudament preparada, si no comptaven, al mateix temps, amb una revolta socialista peninsular? ¿Com, sense tenir tot això molt concretat, els membres del Govern de la Generalitat acceptaven la revolta?

Companys visita Dencàs a les nou del matí del dia 6 d’octubre a Governació per presentar-li dos textos, un redactat per Lluhí i l’altre pel mateix president, per tal que el conseller de Governació n’aprovi un, que serà el text que es llegirà en la proclamació de la revolta la nit següent. Dencàs rebutja el d’en Lluhí i accepta el que ha redactat el mateix president, tot reconeixent que ell hauria estat més radical. “En la mateixa entrevista vaig preguntar al president si ell creia oportú que fos donada l’ordre de mobilització i del repartiment d’armes. La resposta fou afirmativa.” Aquí Dencàs ja no parla d’alternativa. Parla de mobilització. “Simultàniament, enviava emissaris per tot Catalunya amb instruccions detallades i ordres de mobilització.”

Els comandaments a Barcelona ciutat, amb les seves respectives forces, eren els següents: “Miquel Badia, els paisans armats: 3.400; comandant Farràs, Mossos d’Esquadra, 400; Coll i Llach, Guàrdia d’Assalt, 3.200.”

Es comptava, en aquell moment definitiu, amb l’armament següent:

“1.200 Winchester; 800 Remington; 400 màusers; 1.500 pistoles; 100.000 bales de Winchester; 15.000 bales de màuser; 15.000 bales de pistola; 2.000 bombes de mà; 800 ampolles de líquid inflamable; 800 ampolles de gasos lacrimògens; 2 aparells llançafums; 1 camió blindat: 300 Kg de dinamita.”

A les sis de la tanda hi va haver una reunió del Govern de la Generalitat. Segons el propi Dencàs, en aquesta reunió, s’hi va afirmar que: “davant els esdeveniments, si no volien trair el poble, calia acceptar la responsabilitat i dirigir el moviment. Aquest punt fou aprovat unànimement pel Consell. El senyor president va limitar-se a fer-nos signar un document en el qual tots compartíem la responsabilitat de l’acord”.

El president, en iniciar-se els fets, per iniciativa pròpia, segons Dencàs, va enviar un emissari al capità general, Batet, el qual va reclamar una hora de treva per a poder consultar amb Madrid. Li fou donada. Dencàs, complint l’ordre de Companys, també acceptà la treva. Segons Dencàs, aquesta hora fou fatal, car va destruir tota possibilitat de sorpresa i va impedir, particularment, l’intent d’assalt al Parc d’Artilleria. Em penso que Dencàs és innocent en fer aquesta afirmació. Tot havia estat portat amb tants bombos i platerets que era impossible tota acció per sorpresa.

Durant aquesta hora de treva passen per davant de Governació uns cent vint soldats que no són molestats per Dencàs. Naturalment, el capità general sabia el que es feia i havia ja preparat suficientment les seves forces. I així, les del Govern autònom, que eren enviades a llocs concrets, es trobaven que ja se’ls hi esperava. Faig referència d’una manera concreta a uns camions que van sortir de l’Hospitalet, on hi anaven elements d’Estat Català, del mateix Bloc Obrer i Camperol i d’Esquerra Republicana de Catalunya, que es trobaren entre dos focs i es produí entre ells, a més a més de baixes, una desorganització total.

I tal com ja havia previst Dencàs es va perdre, tot seguit d’iniciats els fets, gairebé tota la Guàrdia d’Assalt, que es va passar a l’Exèrcit o va romandre en una actitud passiva, sense que ni en un sol moment hagués entrat en acció. Al mateix temps es perdia tot el seu armament que no està comptat en la relació anterior.

Dencàs també intenta de justificar, al meu entendre d’una manera pueril, el fet que no entressin en combat les forces dels partits polítics que estaven al costat de la revolta, particularment els escamots d’Estat Català. Ens diu que no va voler exposar aquests homes que lluitessin de nit a causa de la seva inexperiència. L’argument és absurd, però és el que usa Dencàs.

Llavors em pregunto: si la Generalitat no podia confiar en la seva policia ni en la seva Guàrdia d’Assalt, ni en els homes dels seus respectius partits polítics a causa de la seva inexperiència, amb què comptava per a revoltar-se? I que consti que aquesta greu situació la sabia, o tenia l’obligació de saber-la, tot el Govern de la Generalitat que havia aprovat la revolta. Un Govern no pot jugar així amb les masses en què recolza, ni tampoc podia jugar amb la petita sobirania de la qual disposava el país. Si després, al cap de dos anys, aquests fets es van poder aprofitar políticament fou per una veritable xamba, no era previsible que es produís aquest canvi de situació tan aviat. I aquest canvi de situació no pot justificar el greu error de la revolta.

Recollim alguns dels textos que reprodueix Dencàs en el seu llibre; a nosaltres ens agradaria poder-los reproduir tots:

“Abans perdrem la vida”, deia el president repetidament, corejat constantment per Miquel Santaló, Ventura Gassol, Joan Casanovas, durant aquests tres mesos de preparació de la revolta: “Hi ha en peu un poble, i al davant d’aquest poble, un home que sap complir la seva paraula” («La Humanitat", 26 de juny de 1934). I es parla de “missió històrica”, de “gestos” i “d’una absoluta, d’una definitiva decisió”. “El president Companys té el poble català al seu darrera i les formacions de la política militant a la seva absoluta disposició...”, deia La Humanitat anunciant que el Directori de l’Esquerra Republicana de Catalunya havia visitat el president per tal de reiterar-li la seva adhesió. (La Humanitat, 29 de setembre de 1934). L’endemà, dia 30, el mateix diari, òrgan de premsa del mateix president, afirmava: “Ni pactes a Saragossa, ni manifestos...”. El dia 3 d’octubre: “Si calgués donar una ordre, la que fos, l’ordre seria donada per qui té la responsabilitat de la vida, de la dignitat (...), el Govern de la Generalitat”. I encara, el mateix dia 5 d’octubre: “Ha sonat l’hora de la mobilització. Que cadascú ocupi el seu lloc, l’arma al braç i l’oïda atenta a les ordres. Els organismes responsables i els homes representatius d’E.R.C. tenen les instruccions necessàries i la consigna oportuna (...). Tota la responsabilitat d’aquesta hora, i tot el dret d’iniciativa i d’ordre, són en mans del president de la Generalitat”. I torno a repetir que La Humanitat, més que l’òrgan de premsa de l’Esquerra Republicana de Catalunya, era l’òrgan de premsa personal del president Companys.

En un manifest de Miquel Badia, signat a Orleans el 6 de desembre de 1934, en el qual propugnava la separació d’Estat Català de l’Esquerra Republicana de Catalunya, resumeix les causes, segons ell, del fracàs del 6 d’octubre: 1. “Desfeta que rau principalment en la capitulació tan ràpida del Govern de la Generalitat amb ordre a Governació de cessar el foc i d’entregar-se”; 2. La negativa del Govern de la Generalitat i del seu president a comprar armament; 3. La negativa del mateix organisme a destituir Coll i Llach. I afirma també que “volen llançar sobre Estat Català tota la culpa i volen treure partit encara de la seva posició d’empresonats” .

El març de 1935, l’agrupació ultranacionalista Nosaltres Sols afirmava en un manifest: “Aquesta gent que intenta glorificar els veritables traïdors del moviment del 6 d’octubre i llença damunt dels absents (Badia i Dencàs que feren el que pogueren i millor saberen, traduint en fets l’oratòria oficial i oficiosa del Govern de la Generalitat)... ¿És que ara no els convé recordar aquells discursos demagògics i els seus articles pre-revolucionaris?” I en un altre manifest posterior de la mateixa organització, desembre de 1934, i firmat a Brussel·les, s’hi deia: “Declarem, però, amb justícia, que la intervenció d’Estat Català al moviment general fou duta amb la més inapel·lable bona fe patriòtica i que quasi totes les errades de direcció i orientació es deuen als dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya”.

És clar que aquesta actitud de Nosaltres Sols podia respondre al diàleg iniciat en aquell exili, amb els dirigents d’Estat Català, però malgrat el fet evident de defensa d’uns possibles aliats, en tot el que hi deien hi havia un gran fons de raó.

És innegable que el pecat més greu que havia comès Dencàs era el de no deixar-se empresonar aquella matinada fatídica, acompanyant tots els seus companys de Govern. Almenys era un greu pecat davant les situacions polítiques que ja es presentaven favorables al final de 1935 i que els empresonats aprofitaven magníficament excitant, altra vegada, l’ambient popular presentant la seva situació de víctimes. I per a fer més patètica aquesta situació de víctimes calia un culpable màxim, un responsable del desgavell polític que; de debò, fou el 6 d’octubre de 1934. Aquest culpable i responsable, naturalment, era el qui no era a la presó amb ells: Josep Dencàs.

Tot això demostra que Dencàs, almenys, no sabia jugar les cartes polítiques. No era un polític o no sabia treure profit de les situacions polítiques que se li presentaven. De fet, després del 6 d’octubre, malgrat tot el que féu, ja només fou una ombra dins la política catalana.

Manuel Cruells
El 6 d’Octubre a Catalunya
Editorial Pòrtic. Barcelona,1970; pàg. 218 a 228.


Més que mai és l’hora de lluitar per Catalunya i no esperar que ens matin com a conills.

Josep Dencàs (7/1936)

En record del patriota Josep Dencàs i Puigdollers
En record del patriota Manuel González i Alba

• El Sis d’Octubre, la data oblidada
• 70 anys del Sis d’Octubre
• Història d’Estat Català
• Fascist and Communist Alternatives in Catalan Separatism, 1919-1939
Nosaltres Sols (Enric Ucelay Da Cal)
Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (Enric Ucelay Da Cal)

Documental en vídeo sobre els fets del Sis d'Octubre de 1934

Pujar