Catalunya 1714










Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya


 

Jaume ROS I SERRA.
Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya.
Barcelona: Ed. Mediterrània, 1996. P.183-200.

CAPÍTOL IX

UN GRAN ERROR

Aquest capítol correspon, podríem dir, a l’òptica actual. Són judicis que permeten situar el paper de Josep Dencàs d’una manera més diàfana. També aclareixen la intervenció de Lluhí i Vallescà prop de Companys com a conseller privat.

Es evident que el temps afina la percepció i Manuel Cruells en el seu llibre «El 6 d’octubre a Catalunya» (1970) ja posa bastant les coses al seu lloc. I encara ho fa més J. Tarín-Iglesias, «La rebelión de la Generalitat» (1988), des d’una òptica que es vol catalana, per bé que jo no la hi sé veure. Una mica potser el que passa actualment amb tot el que diu l’inefable Vidal-Quadras.

El lector m’haurà de perdonar que les citacions, criteris i crítiques apareguin potser una mica desordenats, ja que s’intercalen en aquest capítol i en l’anterior. De tota manera l’objectivitat recercada en el llibre hi surt guanyant.

Catalunya 1934

No es pot amagar que els errors de Josep Dencàs foren totals. Naturalment, se l’atacà de tots costats perquè amb tot el govern empresonat era un home fàcil de culpabilitzar, tant per la seva fugida posterior als fets com per la seva posició esquerranoburgesa i nacionalista. Aquesta posició nacionalista sempre ha estat i és en la nostra societat un argument fal·laciós quan es fa servir per a presentar qualsevol personatge com un retrògrad quan el nacionalisme està viu a tot el món i el nostre té la virtut de ser sempre defensiu. No com l’espanyol o el serbi... En aquest terreny denigratori, s’hi han abonat tant la dreta com l’extrema esquerra. Aleshores, a Dencàs se’l titllà de feixista, igual que avui el suau nacionalisme de Pujol ha estat titllat de reaccionari quan els socialistes catalans i espanyols estan pràcticament en el mateix nivell de reivindicació social, des que van abandonar el marxisme i estan ben justos dins de la socialdemocràcia.

El gran error de Dencàs fou de creure que a Catalunya abundava la gent disposada a agafar un fusell. Tres segles de dominació castellana, de fugir de tot allò que sigui estatal, de xumar i digerir culturalment farinetes «espanyoles» a l’escola i a la premsa havien donat el seu fruit.

Aquesta incidència destructora de la vida catalana només era insignificant a la meitat del segle XIX quan els naixements eren de 36 per 1.000 habitants. Però l’Exposició de 1988 ja significà una invasió d’immigrants. El país els assimilava encara. Però l’any 1928 els naixements ja havien minvat fins als 18 per 1.000 habitants. En aquesta matèria ja anàvem al davant d’Europa. L’empenta industrial i la preparació de l’Exposició Internacional que tenia lloc aquells anys es nodriren encara més de la immigració castellanoparlant. «Grosso modo» se’ls anomenava murcians.

La propietat feudal mantinguda encara avui al sud de la península, a causa de les exigències modernes de l’explotació agrària, ha expulsat sempre les deixalles de la població agrícola del sud vers el nord. La prosperitat circumstancial que portà a Catalunya la primera guerra mundial ja ens trabucà el país. Una dada ho diu tot: de 1911 a 1920 l’augment absolut de la població catalana fou de 706.424 habitants, dels quals 177.475 foren naixements i 528.949 pertanyents a la immigració.

El 1934, quan Dencàs és conseller i s’intenta plantar cara per les armes a l’Estat espanyol, la situació encara s’ha deteriorat més perquè aquella immigració, sobretot a les ciutats, és anarquistoide i amb ells arriben les bombes i els atemptats. També són anarquistes molts obrers catalans i alguns intel·lectuals que, repudiant un Estat que no és el propi, donen un salt més, i els repudien tots.

Les zones més combatives són les que creixen. Les ciutats, que ja no són del tot catalanes. I és en aquest teixit social on Estat Català pot encara inflar la il·lusió de milers de catalans joves. A l’hora de la veritat tot aquell jovent, tanmateix, educat a la «baixa», adulterat per un ambient familiar d’ajupiment que ve de lluny, no té el tremp dels pocs que porten l’ideal d’anys de lluita. Els pocs que han lluitat, que s’han exiliat, que han estat empresonats... Tampoc no hi ha hagut la voluntat, ni el temps d’enquadrar-los amb l’esperit militar necessari... Tampoc una decisió d’enfrontament no existeix globalment dins de l’ERC, la política de la qual no ha anat ni va en aquest sentit.

Dencàs accepta i no l’encerta quan creu en la possibilitat -els espanyols estan dividits, cal no oblidar-ho- d’enfrontar-se a l’Estat amb les forces pròpiament catalanes. És un càlcul erroni, evidentment. Prou li retrauran les agrupacions obreres a les quals refusa el dret a la vaga i després la intervenció en la revolta. Vaga que finalment el Govern fa seva bo i acompanyant-la sempre amb el refús més decisiu: no lliurar armes. Armes que mai no els cedirà.

Dencàs visqué d’il·lusions enmig de la inflamada oratòria dels prohoms de l’Esquerra alguns d’ells ja trànsfugues anímics de l’ideal d’Estat Català: Ventura Gassol, Jaume Aiguader, Jaume Miravitlles i d’altres. També el conseller s’inflamà en va per les desfilades d’una joventut inexperta que malgrat les calúmnies no era gaire militaritzada i gens feixista. Tampoc no li serví de res haver reunit a última hora les organitzacions de Nosaltres Sols, Palestra, Partit Nacionalista Català, etc., ni fer anar per la ciutat en Miquel Badia. Ni comptar amb els partidaris de Lluhí, o amb els afins a Nicolau d’Olwer o encara amb els de la Unió Democràtica que també hi havien posat el nas.

Manuel Cruells, que participà com diu «en una mena de revista militar a la plaça de la Universitat davant de Miquel Badia», ho comenta així: «tot feia una sensació deplorable»... Il·lusions o mentides també les trobes en els comentaris de Maurín, i d’Estivill quan «a posteriori» volen potenciar l’Aliança Obrera. Maurín parlà de 10.000 homes. Amb aquests homes haurien submergit els locals de l’Esquerra a l’hora dels repartiments d’armes. Si la xifra fos real, de què van servir? Es van fondre, com els que citen diferents testimonis quan parlen de 400 homes sense armes en el seu local ben a prop de la Comissaria General? Cap d’ells no s’apropà a aquest edifici ni abans ni després de les desercions. Ni cap grup anà als locals d’Estat Català on es repartien armes generosament al vespre i en sobraven ja.

Fem-los el favor de suposar que la gent proletària de l’Aliança Obrera haurien respost més bé que d’altres. Ben segur si realment hagués estat una gran força i hagués pogut posseir armes. Car hi havia en les seves files comunistes, marxistes i sindicalistes, tots ells més avesats al fet insurreccional. Però en cap moment tampoc no se’ls veu aparèixer enlloc amb agressivitat excepte el grup de gent del CADCI. Tampoc no responen positivament els camperols que hi estaven ben implicats per la Unió de Rabassaires.

L’esperit de lluita era mínim i venia condicionat pels líders. Qui era el líder? Doncs, el president Companys, amb el govern al darrere. Tots ells fent-se il·lusions amb un poble que manifestava la seva disconformitat amb Madrid a crits, després que ells ho haguessin fet amb discursos i articles a la premsa durant nou mesos. En aquells mesos, des del gener del 1933, l’amenaça verbal de revolta passà a petites accions que s’encaminaven vers les grosses. Ben segur que molts creien que eren fases d’un joc polític que no anirien més enllà. Doncs no fou així, i a l’hora de la veritat -no desitjada- no hi havia ni esperit de lluita, ni armes ni soldats.

No ens enganyem, sense la CNT no hi havia potencialitat revolucionària i el qui en dubtés ho veié clar el 1936. L’Aliança donà l’ordre de vaga general fins i tot sense la Unió de Rabassaires. Sense connexió amb la Generalitat. Fins que aquesta, més tard, creu útil, o es veu forçada, de posar-la sota la seva capa tement que el carrer se li escapi de les mans. Vaga que malgrat ésser pacífica, a l’inici, hagué d’enfrontar-se amb el govern català que de l’afer tenia una altra concepció, tant per la banda de Dencàs que els amenaça i els dispersa a la plaça Universitat, com pel costat de Companys que els rep i els aplaca encara més.

El poc moviment fou català i urbà. I en alguns llocs urbà i socialment revolucionari, cosa que no encaixava gens amb el govern. El decandiment es deixa notar perquè tots els gestos a partir del dia 5 són com els d’unes figures autòmates. Tothom es tanca i barra a dins dels locals. L’ambient queda fixat en un fatalisme que preveu l’inevitable fracàs: passarà el que passarà... fem el gest... i com diu una expressió ben francesa... «limitons les dégâts».

Dencàs

Culpabilitzar i ridiculitzar Dencàs va ser, doncs, la solució rendible i exculpatòria de tots els que participaren en el fet. Aquesta posició a la qual s’afegí tothom, òbviament fou propiciada per la fugida de Dencàs a l’estranger. Cal pensar: què hauria passat si Dencàs no fuig, és posat també al vaixell «Uruguay» i amb les seves declaracions fa que la responsabilitat total que Companys assumeix com un «màrtir» sigui compartida i repartida per tot el consell? Podia dir i era veritat que quan ell entra com a conseller interí de Governació rep l’encàrrec de preparar la resistència armada de Catalunya. Manuel Cruells ho raona molt bé: «ha de constar en l’acta del consell corresponent»... Dencàs podia afegir que només pogué recollir les armes del Sometent i que si algun diner s’hi abocà fou de la seva conselleria... També que era impossible que durant mesos preparés ell sol la revolta. Que la responsabilitat requeia damunt de tot el govern de la Generalitat. Ja veurem més endavant com, quan Dencàs intenta posar les coses al seu lloc en el Parlament de Catalunya, Lluhí i Vallescà el fa callar. Dencàs, aquell dia, no reacciona car estan en vigílies de la revolta militar de 1936 i està ple de dubtes i potser d’amenaces. Car Badia ja ha estat assassinat i corren estranys rumors.

Només Dencàs representava les forces nacionalistes al Govern durant l’any 1934. Que ell tot sol imposés els seus criteris, tanmateix, costa de creure. No va aconseguir ni l’allunyament de Coll i Llach de la Comissaria General ni el nomenament de Miquel Badia a la Comissaria en vigílies del 6 d’octubre. No va imposar ni el text ni el contingut de la proclamació. Va triar-ne una, la redactada pel President. Però l’aprovació fou del Consell. Dencàs sortí al balcó a demanar serenitat tal com era la consigna de Companys. Posa una bandera amb l’estel a Governació i obeeix Companys quan li ordena que la tregui. També acata l’ordre de Presidència per tal que la força pública que ell comanda no intervingui ni ataqui les forces de l’exèrcit quan surtin al carrer. Aquestes passen davant de Governació i ell obeeix l’ordre afavorint així l’adversari. Quan la Generalitat li diu que capitula, ell diu que farà el mateix, i ho fa. És evident que des de l’altre angle oposat, el que cal es retreure-li la poca iniciativa que tingué en l’acció de la revolta ja en curs. Mai no féu un pas de propi impuls. Segur que ja s’havia adonat dels seus propis excessos de bona fe i d’optimisme que tenien un fons d’immaduresa bèl·lica. També altres tenien les mateixes mancances en l’alta política sense, tanmateix, tan bona fe.

J. Maurín en el seu llibre veu el personatge a l’inrevés: «No obeeix a ningú». Aquesta frase és una demostració de la poca objectivitat amb què fou tractat el tema personal de Dencàs. Per contra també diu: «Estat Català era un moviment integrat per joves patriotes, sincerament revolucionaris, en la seva majoria obrers». Però, dirigits per «uns aventurers».

Tal com van anar les coses, Dencàs i Badia es carregaren el mort per tots costats. Feren la feina bruta enfrontats a la CNT-FAI i al final foren teòricament el «baluard» de la República en mans de Companys. Les alambinades teories d’aquest amb Lluhí Vallescà, els convertiren en el «mingo» perfecte. Havien de ser l’esquer per a reeixir la carambola de l’amenaça que havia de fer caure el govern de Lerroux. A Dencàs, el seu patriotisme li jugà una mala passada, i l’home intel·ligent que era desaparegué. El seu nacionalisme el convertí en passerell. En descàrrec d’ell cal dir que potser havia escalat ràpidament massa amunt en el complex món de la política on el malfiar-se és la primera regla.

De Dencàs, cal assenyalar-ne que a l’hora de la revolta quedà ben manifesta la seva incapacitat. Però aquesta mancança ja venia de lluny car ell mateix hauria hagut d’analitzar el valor real de les seves forces. La majoria de la gent no estava preparada mentalment ni tampoc en el maneig de les armes. També hauria hagut de calibrar la confusió política que dominava Companys i l’abandó econòmic en què l’havia deixat per preparar la revolta. Menys podia refiar-se d’un ajut «espanyol» en un acte de rebel·lia que seria repudiat visceralment pels espanyols. Ni Lluhí Vallescà ni Azaña no anaven de federals. Això fou un arranjament de Companys. Era un cop mancat. L’esposa de Dencàs, ja vídua, en una entrevista concedida a «El Periódico» 6-10-1984 explicà: «El dia 6 el meu marit sortí de casa desmoralitzat. Amb una sensació d’impotència. Que les coses anirien malament i que era massa tard per tornar enrere».

Tot fou útil, posteriorment, per a acorralar-lo. I potser el més greu fou l’acusació de feixisme que tant ell com Estat Català hagueren de suportar. L’actuació de Miquel Badia com a cap de serveis de la Comissaria General respon a una necessitat del Govern català per a garantir l’Ordre Públic. És nomenat per Joan Selves, conseller de Governació quan Dencàs ho és de Sanitat.

Aquí cal repetir que, si bé els escamots s’havien uniformat amb unes camises caqui, els socialistes havien fet el mateix amb camises roges i els del Bloc Obrer i Camperol amb blaves. Tot era fill d’aquell moment de coloraines quan el culte a la força estava generalitzat. Els escamots havien nascut amb Macià durant la dictadura de Primo de Rivera i l’esclat periodístic d’acusacions s’inicia arran d’una desfilada a Montjuïc amb Macià a la Presidència. Cal llegir els articles de l’època per a veure com s’atacava l’Esquerra Republicana, deixant de costat Francesc Macià i carregant el verí contra aquelles joventuts de defensa del partit majoritari, que defensaven la Generalitat esquerrana al poder. I que alguna vegada, gràcies a aquestes joventuts, havia existit un mur de contenció de l’onada anarquista. Ni les dretes en aquell moment no ho agraïren.

Per altra part, mai ningú no ha vist en els rengles de l’Esquerra ni d’Estat Català un plantejament ni debat ideològic en favor d’un feixisme català. Ni un llibre. Ni un manifest. Menys un programa ideològic. Tot fou pura acció defensiva. Si l’any 1934 portar una camisa, estar enquadrats i ajudar l’ordre públic contra pistolers i vagues il·legals era feixisme, era ben bé jugar amb els mots. Els que ho jutjaven i ho jutgen encara avui tan simplement, són ben poc coneixedors d’aquella realitat. Segur que hauran conegut el feixisme des del 1936 fins al 1975 amb la seva cara veritable. Això sí, sempre provinent de ponent i mai fill de les terres catalanes. Nosaltres tenim la sort de no haver donat aquests fruits, cosa que pocs països poden dir a Europa. Si algú es confon és que pren les taronges per llimones.

Lluhí i Vallescà

Aquest és el tercer home. Jo diria el més inefable perquè l’envolta una certa boira. Companys, des del primer dia, ha estat un penell. Dencàs, un patriota aprenent de revolucionari nacionalista sense fer números reals. Lluhí i Vallescà és el pont dels socialistes i republicans a Barcelona i, en lloc de clarificar la situació frenant Dencàs, és una mena de socialista-republicà espanyol que se serveix del seu ascendent damunt de Companys.

Tota la seva política i la del grup de l’OPINIÓ fan de mal definir. Són gent que juga i confia en Madrid i no són nacionalistes. Son autonomistes i gràcies, com tants n’hi ha. Tarradellas, un d’ells. Quan abandonen l’Esquerra és perquè Macià els retira la confiança car han maniobrat amb Casares Quiroga, que cedirà l’Ordre Públic a condició que Tarradellas sigui conseller i governador ensems. Els qui l’hem tractat sabem la veneració que aquest sentia pel poder... que «emanava només de Madrid».

Els plantejaments de revolta de Madrid tenien un altaveu i valedor a la Generalitat: Lluhí. I per tant, aquest, forçosament havia de veure que els socialistes madrilenys i la fracció republicana dels Azaña eren gent de «corbata» per dir-ho així, tampoc no gaire propensos a les barricades i a les insurreccions. Estaven sols en una possible revolta. Ara bé, creien que no caldria arribar a la revolta consumada i amb un gest n’hi hauria prou?

A Lluhí i Vallescà li devia passar que de tant parlar-ne s’ho cregué, car quan visita a Azaña li diu: «Cedirem tots. No passarà res com quan la proclamació de la República». Resposta: -«Si vostès o el Govern català es llancen al moviment de violència els faran pols en dues hores».

Tant anar a Madrid, tants contactes amb els espanyols, es veu que a Lluhí no li serviren de res per a comprendre que qualsevol intent de canvi de política estructural de l’Estat acabava aleshores amb l’exèrcit enfront.

El grup de l’OPINIÓ sempre te’l trobes en la nebulosa. Ni carn ni peix. Xirau també hi posava la cullerada: «Contestar a la violència amb la violència». De tota manera Lluhí i Vallescà, de la part de Prieto, és qui ofereix armes a Dencàs. Un fet que decididament no aclareix gens les posicions car aquest darrer sempre negà l’existència d’un acord. Cosa ben natural. Quin acord i en què podien fer-lo, un Prieto i un independentista?

De tota manera Lluhí o Companys convenceren Azaña i Prieto entre d’altres de venir a Barcelona per assistir a un acte electoral referent a les eleccions del 14 de gener. Amb la victòria electoral del diumenge següent nasqué allò del «baluard de la República» que encaminà Catalunya cap a una situació de perdre molt i de no guanyar res.

I no oblidem la vinguda posterior de Largo Caballero a Barcelona, preparant la revolta, que és rebut per Companys i al final deixant de banda la CNT. Figura en aquest relat en un altre capítol...

Els últims testimoniatges

Val a dir que el llibre de Manuel Cruells és el que més s’ajusta al judici global que he extret de la meva recerca. Tanmateix, essent ell un nacionalista i per a evitar la seva influència és el document que menys he fet servir. Ell ja apunta la trilogia Companys-Dencàs-Lluhí però ho fa suaument. Es evident que quan escriví el seu llibre encara el dominava un sentiment de discreció per la figura del President i no volia enterbolir la seva imatge. No obstant, ja s’aparta dels tòpics contra Dencàs i Badia i no pot evitar en aquest cas que, si elimina càrrecs d’un plat de la balança, els carrega a l’altre plat.

Actualment, l’any 1995, em sembla que ja és hora de dir i de respectar els fets. I fer-ho des de l’òptica nacionalista també és legítim si es respecten els fets comprovats. A Catalunya, poble sotmès des de centúries, adulterat, traït en el seu interior per activa i per passiva, els que som més conscients d’aquesta situació no tenim per què amagar les nostres culpes, flaqueses i mancances. Al cap i a la fi, moltes són excusables perquè són filles de la nostra tràgica situació històrica. Es natural que ací tinguem Vidals-Quadras i Solés Turas com a França tingueren Darnands i Doriots.

Curiosament a última hora m’ha caigut a les mans un llibre-document que he constatat com a gent molt interessada per Catalunya i la seva història no ha llegit. Es tracta de «La Rebelión de la Generalidad» l’autor del qual és José Tarín-Iglesias (1988). Acostumat a trobar poca informació, m’he trobat amb un llibre terrible. Es coneixedor de l’època, i se’l veu ben informat car corrobora la majoria de les situacions que hem relatat. I en aquest document Companys en surt molt malparat per insinuacions relatives a la mort dels Badia.

El llibre és completament oposat en el seu plantejament al que el lector té a les mans. En aquest no s’amaguen ni els defectes ni els errors dels catalans però tampoc no vull ignorar la sempre injusta situació de dependència a la qual sempre estaven enfrontats els nacionalistes d’aleshores. El mateix que ens passa ara.

L’autor esmentat va per una altra via. Reflecteix un criteri polític conservador, no perdona res als que en podem dir «la nostra gent». Es més, semblaria que la FAI no feia cap paper en la situació confusa d’aquella societat. I al llarg del llibre troba la situació de Catalunya, poble sotmès, com una cosa normal i ja inamovible.

De Miquel Badia fa dir per boca de Pi i Sunyer: «era un home resolt, dur i valent. Tenia algunes qualitats per a ser un bon Cap de policia però li’n faltaven d’altres de capital importància». Són diferents els militars? És el que se m’acut. L’autor Tarín, de la seva pròpia collita, diu: «amb la vehemència del seu temperament es llançà a la tasca d’acabar amb els atracaments i atemptats tan freqüents aleshores i com és natural vingué el xoc amb els grups anarquistes d’acció, originant-se una lluita a mort». Són diferents els encarregats de l’Ordre Públic actuals?, se m’acut de nou. El que hauria d’ésser un mèrit sembla convertit en un excés en contra de l’únic home que pogueren trobar per fer una tasca dura i perillosa en defensa de la República i de Catalunya.

Jo estimo Catalunya i la vull rica i plena com diu l’himne. Tarín-Iglesias és català i naturalment, com tants d’altres, dirà que també l’estima. Però si l’estima, ja li està bé com està. Ara sotmesa... ara amb una autonomia... Mig plena o mig buida. Jo busco la veritat del 6 d’octubre per tal que ens serveixi de lliçó per a arribar a la plenitud. Ell ho estripa tot. Tots eren uns desgraciats i la idea de la nostra sobirania li és sempre forastera. Catalunya, com a màxim, és un territori autonòmic sense que ell, de segur, mai no hagi col·laborat a què almenys aquesta limitada situació política esdevingui una realitat. Per a ell, Macià és «la tartarinesca figura de l’ex-coronel». Dencàs quan encara no fa política i festeja és un «joven y apuesto, y un tanto insconsciente que terminó enamorando a la hija del político de la Lliga...» (Josep Cararach). A Companys, també sap afegir-hi «bohemio y antiguo agitador de izquierdas». Els nacionalistes són tots «unos jóvenes exaltados». De Rossell i Vilar «amenudo tenía coloquios con los animales del Zoo cuando fue director del Parque». Els errors de Companys els veu així: Lluís Companys representará un papel... en determinados aspectos un tanto bufonesco».

No conec el personatge-autor car no sóc «d’eixe món». Però m’ha intrigat. Un amic meu coneixia bé la família. M’ha dit que ell era falangista l’any 1936, que el seu pare era radical amb Lerroux i que fou assassinat el desembre del 1933, com l’autor ell mateix explica. Durant la dictadura fou un home de Porcioles a l’Ajuntament però en els primers temps del franquisme també devia tallar el bacallà car com ell diu: «Quan Companys és portat a Montjuïc on serà afusellat ell actua de periodista a Barcelona i el general que comanda Montjuïc el crida quan el veu amb un altre col·lega pel carrer i li diu:

-«¿Sabéis quién tengo preso allá arriba?» -fent el gest vers Montjuïc.

També m’han confirmat que és un bon professional, que és home de dades, etc. De tota manera comet errors com dir que la Carme Ballester era casada amb Companys el 1936 o bé que Miquel Badia era Cap de Policia en èpoques en què no ho era. També presenta Josep Badia com el germà petit quan era el gran de la família. Al mateix temps també m’han afirmat que els seus judicis no són fiables. Estan impregnats, com en tanta gent, de segles d’ajupiment, d’influències familiars o bé de conveniències. Un home més d’aquells que els pobles segrestats tenen en abundància.

Tot allò que Manuel Cruells havia apuntat en el seu llibre, hi és en aquest a plena veu: «tot el mecanisme ocult del 6 d’octubre passa per tres homes, com ja hem explicat. Ell assisteix al debat que té lloc al Parlament de Catalunya poc abans de la revolta del 1936, amb Badia ja assassinat, quan un Lluhí i Vallescà enfurismat s’aixeca del banc del govern i talla el discurs de defensa de Dencàs amb aquesta frase: -Això és un secret que no pertany solament a VS.».

Dencàs dubta, calla i s’equivoca en no revelar «secrets» que ja no ho són. Ja no surt clarament a la llum l’oferta del carregament d’armes del vaixell «Turquesa» feta per Prieto. Encara que parcialment tota la història del preparament de la revolta d’octubre queda dins del discurs que Dencàs fa al Parlament de Catalunya a partir del 5 de maig de 1936. Conté aquest discurs unes acusacions que no es rebatran mai.

Tarín dedica moltes pàgines a voler presentar Estat Català com un moviment feixista. Reprodueix molts articles de la premsa arran de la citada desfilada a Montjuïc. Però, el més confusionari dels seus judicis és: «que Dencàs tildado de fascista y con él los escamots, no tenían la suficiente ideología, ni capacidad política para concebir un fascismo catalán». En què quedem? Es una conclusió a la qual nosaltres també havíem arribat.

Tot el llibre està concebut amb la finalitat de culpabilitzar la idea nacionalista i ho fa a través de pocs homes. Ho fa tan apassionadament que fins i tot comet errors com el de dir que, el càrrec de Cap de Serveis, Miquel Badia el rep de mans de Dencàs quan aquest accedeix a Conseller de Governació. És fals, ja ri hem parlat: fou Joan Selves el qui l’havia posat en aquest càrrec abans de la seva mort. Frederic Escofet també tergiversà el fet i sembla que volen acumular damunt d’ells una conjunció de poder, en un moment precís, que fes possible la revolta.

De tant en tant a Tarín se li escapen judicis com aquest:

«Quien vivió aquellos meses pudo darse cuenta, deforma inequívoca, de que se intentaba por todos los me-dios difamar al antiguo consejero de Gobernación y a sus inmediatos colaboradores. Es decir, concretamente, a Miquel Badia».

Com ja hem dit, José Tarín-Iglesias valora justament la intervenció de Lluhí i Vallescà en els fets. A més, segons ell, és un «Señorito», «culo de casino», «bravucón», «noctámbulo», «indolente», «despreocupado»... És el retrat que en fa, i me’n deixo, de l’home que gaudia de la confiança de Companys i al mateix temps representava l’esquerra espanyola de Madrid a Catalunya. Cita Azaña en les seves Memòries quan explica que Lluhí tractava Carrasco i Formiguera d’idiota després d’una intervenció en defensa de l’Estatut.

A la capital de l’Estat, Lluhí gaudia d’un gran prestigi entre les esquerres espanyoles. Potser haurien volgut que tots els catalans fossin com ell. Ell havia estat el cap del grup de «L’Opinió» i pel 1934 ja havia tornat al corral d’ERC. Era un home fascinat pel poder de Madrid i en això devia ser el mestre dels altres components del grup. Tarradellas també tingué aquesta fascinació durant tota la seva vida i actuació.

L’autor posa el dit a la nafra del 6 d’octubre quan diu: «Me atreviría a decir que Joan Lluhí i Vallescà fue la figura clave de la rebelión de octubre, moviéndose cil medio de Companys y Dencàs y, en estrecho contacto con Prieto que, en cierto modo, fue el verdadero director de orquesta de los trágicos sucesos, a los que la historia todavía no les ha dedicado la atención necesaria».

Aquesta conclusió que correspon a la realitat hauria de servir per a alleugerir Companys i Dencàs, els quals són els incauts, els realment càndids més que els «dolents». Però no ho fa.

Confirma una entrevista del President amb Batet i Carreras Pons a les quatre de la tarda del dia 6 d’octubre que tingué lloc a la residència presidencial i de la qual poc s’ha parlat, per bé que té una gran importància i en la qual Dencàs no fa cap paper.

Aquesta entrevista també la cita, a la revista ANOIA del desembre del 1986, un mosso d’esquadra que estava de servei a la Generalitat, en Josep Bordes. També és rellevant en el llibre un incident entre Tarradellas i Companys, quan tots estan ja en mans de l’exèrcit i el primer li diu:

-Ha estat un fracàs com et vaig pronosticar! És curiós que Tarradellas no ho digués a Lluhí i Vallescà, el gran avalador de l’operació, amb qui col·laborava, i ben curiós encara que Lluhí va de parella amb Companys a la cel·la, fins i tot a Madrid quan hi són traslladats. La influència d’aquest personatge continuava...

Bust de Miquel Badia, patriota exemplar, per D. Civit

Ressorgiment, núm. 123, octubre de 1926
 

Més que mai és l’hora de lluitar per Catalunya i no esperar que ens matin com a conills.

Josep Dencàs (7/1936)


En record del patriota Josep Dencàs i Puigdollers
En record del patriota Manuel González i Alba

• El Sis d’Octubre, la data oblidada
• 70 anys del Sis d’Octubre
• Història d’Estat Català
• Fascist and Communist Alternatives in Catalan Separatism, 1919-1939

Estat Català (1922-1931) (Enric Ucelay-Da Cal)
Estat Català (1936-1960)
(Enric Ucelay-Da Cal)
Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya- Estat Català (JEREC) (Enric Ucelay-Da Cal)
Nosaltres Sols! (Enric Ucelay-Da Cal)

Documental en vídeo sobre els fets del Sis d'Octubre de 1934

Pujar