Catalunya 1714








A la memòria de Josep Armengou i Feliu


 


Berga, 18 d’octubre de 1910
Berga, 21 de gener de 1976

 

 

L’ESGLÉSIA CATALANA

En Josep rep l’ensenyament primari al col·legi Rosal dels germans de les Escoles Cristianes. De jove treballa al negoci familiar de sastreria que els seus pares tenien al carrer Major de Berga, carrer i vila on ell havia nascut, ofici que, per pocs temps, havia anat a aprendre a Barcelona.

Amb catorze anys, i sota la dictadura primoriverista, posa una senyera al cim d’Estela com una protesta contra la prohibició que havia fet el general espanyol. Estudia música i s’especialitza en composició, harmonia i contrapunt. Als divuit anys és director i pianista del quartet Bergium, juntament amb els música berguedana: Ferrer, Sellart i Ribera, agrupació que tingué moltes actuacions, destacant les que feien en les sessions de cinema mut, al cinema Berguedà. És membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Als vint anys se sent cridat per la fe religiosa ingressant al Seminari de Solsona. En esclatar la revolta militar de 1936, es veu obligat a fugir per evitar les persecucions faistes. Passa a la zona franquista i és ordenat capellà a Logronyo el 1937. És enviat a exercir el ministeri com a capellà castrense al País Basc, primer i, posteriorment, al front de Terol.

En acabar la maltempsada, és rector a Palà de Torroella. Es traslladà després a Solsona com a organista i mestre de capella de la Mare de Déu del Claustre i, a la vegada, director espiritual del Seminari. A fi i efecte de retornar a Berga, es presentà a les oposicions al càrrec d’organista de la parròquia de Sant Pere, que guanyà i que va exercir fins a la seva mort. Allà també fou director de l’Orfeó Berguedà, de la Coral Unió Berguedana i, sobretot, de l’Escolania de la Mare de Déu de Queralt, que va convertir en una autèntica escola de música i de patriotisme. Va ser autor de moltes composicions musicals, la més coneguda La passió.

A començaments dels anys seixanta, el que això signa, formava part de la Secció de Coordinació Comarcal del Front Nacional de Catalunya. Diverses vegades vam anar a Berga, amb en Joan Cornudella, en J. Ferrer Mallot i algun altre, a fer xerrades a grups de joves que mossèn Armengou aplegava entre els més sensibilitzats. Ens deixava en una cambra de la parròquia i, després, discretament, marxava. Em consta que també van anar a fer-hi el mateix apostolat patriòtic gent d’Unió Democràtica de Catalunya. Durant l’època de la campanya Volem bisbes catalans va escriure cartes al bisbe Tarancón i al nunci Dadaglio exposant els arguments i els motius de l’acció.

Mossèn Armengou era petit, bellugadís, inquiet, gran conversador, enginyós i amb sentit de l’humor. Arrelat al Berguedà i, d’aquí, projectat a Catalunya –per a ell els Països Catalans– era intransigent amb els botiflers i els claudicants. Quan arribava, de visita oficial, algun jerarca del règim, mossèn Armengou desapareixia, fent-se fonedís mentre durava la seva estada.

Publicà obres de temes locals: Història de la Patum, L’escut de Berga, Història de Queralt. Col·laborà a les revistes Canigó, Oriflama, Presència, Queralt. Aplegà els seus articles en el llibre Escrits de temps incerts el 1965; del mateix any és La llibertat de consciència i encara més coses. També Idees i pensaments. El 1970, a França i sense esmentar l’autor, li fou publicada El silenci de Catalunya. Però la seva obra cabdal, que va esdevenir una veritable bíblia del catalanisme, fou Justificació de Catalunya, editada primer, el 1955, en còpies mecanografiades i clandestinament i en ciclostil, el 1958, per J. Ballester Canals i Santiago Albertí (després van haver-hi altres edicions). Treball plenament vigent, encara avui, i que és un clàssic de la ideologia del nacionalisme català. Poc abans de morir el dictador va fer-se una edició semiclandestina de fragments del Justificació de Catalunya, sota el títol de Nacionalisme català (Idees i pensaments de mossèn Armengou). Per fi, el 1979, ja en democràcia l’editorial La Magrana va treure el llibre al carrer legalment –tot i que amb autocensura; la primera edició, revisada per l’autor, es va esgotar en un mes.

Darrerament, mossèn Armengou no estava satisfet amb el títol, perquè l’hagués canviat per La justificació del nacionalisme català, ja que, segons ell: “Catalunya no necessita justificar-se. Un poble, pel sol fet d’existir, ja està justificat.” En els darrers moments de la seva vida va anar radicalitzant la seva consciència nacional fins a trobar lícita la lluita armada per acabar amb l’ocupació de Catalunya i la violència estructural de l’Estat.

Poc després de la seva mort va fer-se un acte d’homenatge al Casino Berguedà, on va assistir una multitud de tots els colors polítics, tot i que la Guàrdia Civil va impedir el pas dels autocars que hi anaven i practicà algunes detencions. També la Policia municipal, amb actituds purament provocadores, aturà joves que circulaven per la població escorcollant motxilles i bosses i demanant la seva identificació. Les seves despulles descansen al Panteó dels Berguedans Il·lustres i, com a reconeixement a una vida entregada al proïsme i a la nació catalana, se li ha aixecat un monument-medalló, el 1994, a la façana de l’església de Sant Joan, finançat per subscripció popular. Amb el patrocini de l’Ajuntament i la col·laboració d’Òmnium Cultural, se celebra un concurs escolar que porta el seu nom.

El dia del seu homenatge, el poeta berguedà mossèn Climent Forner va dedicar-li uns versos prou eloqüents:

“Planyeu-vos, oh vosaltres, els berguedans      
El vostre fill més noble vau enterrar
el brau heroi que queia en ple combat.

El cos colgat a terra com gra de blat
i assaonat pels quatre torrents de sang,
tot espigant-se crida, crida la falç.”

 

 

Robert Surroca i Tallaferro
La Catalunya resistent

Idees i pensaments de mossèn Josep Armengou