Catalunya 1714








La bandera de Sant Jordi


 

 

Recuperem la bandera de Sant Jordi

En més d’una ocasió s’ha dit -i amb molta raó- que calia recuperar la nostra història, tan falsejada pel centralisme i, no cal dir, pel franquisme. El desconeixement quasi absolut que es té de la bandera de Sant Jordi, de com és i de quina és la seva significació per a nosaltres, n’és una bona mostra.

Parlar avui, doncs, de la conveniència de la recuperació de la bandera del patró de Catalunya, de voler veure-la novament al costat de les quatre barres als edificis institucionals i, també, als balcons de les nostres cases en les festes i commemoracions, demana una explicació prèvia.

La història de les banderes, i més les anomenades «nacionals o dels estats», és una invenció molt recent. Moltes han estat creades per decret.

Catalunya, que té com a poble una història mil·lenària, té unes banderes que vénen de molt lluny i l’han anat acompanyant sempre. La més antigament historiada és precisament la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi. Així apareix enarborada per les tropes catalanes en la pintura mural existent al saló del Tinell (segle XIII).

Barcelona va fer de la creu del gloriós màrtir el distintiu dels seus «honrats ciutadans». D’això, en tenim constància en les Ordinacions de la Host veïnal: «Que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat» (1395).

La de les quatre barres, que era l’escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendard de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la història de Catalunya i que un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut.

Ramon Muntaner ens diu en la seva crònica de l’expedició catalana a Orient que fou la bandera de Sant Jordi la que adoptaren els almogàvers com a distintiu propi, i la mateixa Generalitat, anomenada en aquell temps Diputació del General de Catalunya, se la va fer seva, possiblement, segons Joan Ainaud, ja a finals del 1300.

La bandera de Sant Jordi serà ultratjada el 1714 juntament amb d’altres estendards històrics catalans. Amb la caiguda de Barcelona, la bandera ens va ser arrabassada i portada a Madrid, i mai més no ha estat tornada.

Amb la voluntat de treballar per la recuperació de tot allò que expressi la identitat de Catalunya, fem una crida a les entitats catalanes i a tots els ciutadans perquè el dia 23 d’abril posin la bandera de Sant Jordi als balcons, juntament amb la de les quatres barres.

 

Amics de la bandera de Sant Jordi

Si voleu informació d'on podeu adquirir la bandera de Sant Jordi demaneu-la a

santjordi@wanadoo.es o al telèfon 933 133 735 (demaneu per Jordi)

Agustí Esteve

 

Catalunya: La Creu de Sant Jordi

La senyera de barres corresponia lògicament al rei. Les institucions ciutadanes disposaven d'altres ensenyes. Així hem vist que el Bisbe Berenguer de Palou va concedir ensenya vermella amb creu de plata. Aquests colors invertits eren usats pel braç militar barceloní, i la bandera amb la creu de Sant Jordi estigué en ús a Barcelona i en molts pobles (fins i tot allunyats) que eren considerades dependències de Barcelona. La Generalitat, un contrapoder establert enfront del rei, adoptà aquesta bandera en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant i va augmentar lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents.

La Creu de Sant Jordi d'acord amb el dibuix en el Dietari de la Generalitat (1456)

Diu Ricardo Garcia Moya que en el segle XIX els catalans van adoptar (és a dir van readoptar) la bandera quatribarrada, perquè es trobaven amb la necessitat d’oblidar la senyera de Santa Eulàlia i l'altre estendard que a l'Edat Mitjana havia representat Catalunya, l'aquarterat amb creus i barres (la fusió del símbol reial amb el símbol de la Generalitat), el qual transformaren en bandera de la ciutat exclusivament. Efectivament el procés d'adopció de símbols nacionals, poc usats des del segle XVI i prohibits des de 1714 (amb el Decret de Nova Planta que establia que Catalunya era un país conquistat per les armes i no tenia drets), fou lent. En el segle XIX les quatre barres cessen de ser un símbol reial per a convertir-se en un símbol nacional de Catalunya; lògicament els succedanis usats, sorgits en els segles anteriors com a representacions d'un poder territorial centrat en la capital, havien de tornar al seu lloc.

Publica el diari “Las Provincias”: "l'actual Generalitat de Catalunya va rebutjar aquesta simbologia (es refereix a la bandera amb creu de Sant Jordi o la de Santa Eulàlia) i va prendre la bandera aragonesa com a pròpia". Tota la frase ratlla en l'estupidesa: primer perquè mai no es va plantejar la possibilitat d'adoptar un altre símbol (la Generalitat fou reestablerta el 1976 i en aquell moment ningú a Catalunya coneixia l'existència de la bandera de Santa Eulàlia ni de la bandera amb creu de Sant Jordi, que a més, si hagués estat adoptada, hauria estat idèntica a la d'Anglaterra) i perquè la bandera no era aragonesa ni històricament (ja que fou portada des de Catalunya a l'Aragó on la Creu de Sant Jordi si era un símbol propi) ni més recentment, ja que la bandera de les quatre barres ja havia estat adoptada per la Generalitat de Catalunya el 1931 època en la qual Aragó no arribà a adoptar cap bandera.

També es refereix el diari a unes declaracions d'Armand de Fluvià i Escorsa, que treu malintencionadament de context. En les seves declaracions, Fluvià es refereix que els escuts locals no han de contenir les quatre barres ja que és un símbol nacional que no ha d'emprar-se per a representar entitats locals. El periòdic les tergiversa, perquè sembla que el que diu és que les quatre barres no han d'estar en els escuts locals de Catalunya perquè no són el símbol representatiu propi de Catalunya. Com que l'autor de l'article tingué accés a les declaracions completes de Fluvià, cal suposar que coneixia la falsedat d’allò que escrigué.

Història de la bandera als Països Catalans

 


 

Pujar