Catalunya 1714









L'expansió del català fora del Principat de Catalunya


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

L’expansió geogràfica del català fora del Principat de Catalunya va anar lligada a la política de conquesta dels reis de Catalunya-Aragó a partir de Jaume I i de la ulterior repoblació dels territoris amb efectius procedents de la corona catalano-aragonesa.

En el cas de Mallorca (1229), aquests repobladors van ser exclusivament catalans, i la identificació lingüística amb el Principat va ser total: les variants de fonètica i de lèxic existents actualment es poden explicar, més que no pas per la pressió de substrats ancestrals, per l’origen comarcal dels nous aveïnats. També va ser així el cas d’Eivissa (1235). La incorporació del País Valencià (1233-48) es va haver de plantejar en uns altres termes, ja que la participació militar aragonesa hi va ser important, i els conqueridors i els subsegüents colons procedents d’Aragó hi van aportar el seu idioma. El català va restar implantat a les comarques valencianes del litoral i a algunes de l’interior, precisament les d’una importància econòmica o estratègica més gran, mentre que el castellanoaragonès va perdurar a les zones més extenses, però també més pobres i sotmeses a règim feudal, pròximes a la frontera d’Aragó o de Castella. Jaume I ajudà el seu gendre Alfons X de Castella a recobrar el regne de Múrcia, arran d’una revolta dels indígenes islàmics (1266), i després va facilitar la repoblació d’aquelles terres amb gent catalana: encara Ramon Muntaner (1325-36) en parla com a "vers catalans" que parlen "del bell catalanesc del món". Una part del regne de Múrcia (entre la línia Busot-Biar i el Segura) va passar a formar part del Regne de València en temps de Jaume II (1296), en la qual continua predominant el català. Menorca, conquerida sota Alfons II (1287), va ser repoblada per catalanoparlants del Principat i del País Valencià, i ha estat idiomàticament homogènia. La projecció catalana per la Mediterrània, que va inaugurar Pere el Gran amb les seves campanyes africanes i amb l’ocupació de Sicília (1282), no va arribar a traduir-se en imposicions lingüístiques duradores. Tant a Itàlia com a Grècia i Turquia, el català s’hi va mantenir merament com a llengua oficial dels equips militars o administratius que van protagonitzar la peripècia, i tan solament en la mesura en què entre la població nativa o entre les classes dirigents hi va haver una presència més o menys voluminosa de catalans. Si als ducats d’Atenes i de Neopàtria l’episodi no va sobrepassar els vuitanta anys (1311-88), a Sardenya es va allargar fins a la primeria del segle XVIII: en qualsevol cas, es tractava essencialment d’un ús oficinesc o legislatiu del català, aguantat per la minoria colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi va haver una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que va facilitar, juntament amb l’escàs desenvolupament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.

L’extensió del català dins els límits geogràfics i socials previsibles incloïa sectors al·lògens que eren també al·lòfons. La minoria jueva mai no va renunciar a l’hebreu com a llengua ritual, i durant l’edat mitjana els seus intel·lectuals van escriure en hebreu les seves obres literàries i científiques. A la llarga, tanmateix, i un cop convertits al cristianisme, es van assimilar de ple: entre els judaïtzants processats per la inquisició als segles XVI i XVII, la ignorància de l’hebreu és habitual. Els musulmans que van romandre al País Valencià després de la conquesta, habitant pobles o comarques sense gaire convivència amb cristians, van continuar parlant àrab, i es van resistir a la imposició del català o el castellà. Quan van ser expulsats el 1609, encara constituïen un terç de la població valenciana, i l’espai que van deixar buit va haver de ser repoblat, cosa que no sempre es va fer amb gent de llengua catalana, amb la conseqüència inevitable d’un augment de castellanismes en el lèxic general i fins i tot d’una castellanització total d’algunes viles.

Les comarques valencianes de parla castellanoaragonesa van acceptar el català com a llengua de documents des de mitjan segle XIV fins a l’abolició dels Furs (1707) i, fins el 1500, com a llengua literària. Després, la influència dels mecanismes estatals hi va petrificar la situació, i el País Valencià va restar territorialment bilingüe.