Catalunya 1714









El català literari, des dels orígens fins al segle XIII


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

Els primers manuscrits en llengua catalana fins ara coneguts (fragments d’una traducció del Forum iudicum, les Homilies d’Organyà) daten, a tot estirar, de la darreria del segle XII, bé que no és gens improbable que n’hi hagi d’anteriors. En qualsevol cas, és ja al segle XIII que el català s’obre camí en l’escriptura, tradicionalment reservada al llatí, i ingressa de mica en mica en els usos socials cultes, i, entre ells, els literaris.

Hom suposa que, des de molt abans, hi va haver  una literatura en llengua vulgar, marginal als cercles erudits i generalment clericals, però aquesta no va tenir  vehiculació escrita. Tant la predicació com l’activitat dels joglars, i així mateix les cançons habituals del poble, es desplegaven en català. En part, d’això, i sobretot de les classes aristocràtiques, va sorgir una poesia profana, lírica o política, que seria, en definitiva, el catalitzador del fenomen literari tal com hom l’entén actualment.

La prosa, més tardana, hi va aportar una consolidació irreversible, amb la Crònica (1244-74) de Jaume I i les obres filosòfiques i missionals de Ramon Llull (~1232 ¾ d 1315 ?). La poesia, tanmateix, hi va tenir una especialització lingüística molt clara: era redactada en provençal. La influència dels trobadors occitans es va deixar sentir aleshores damunt Itàlia, Castella, França, Anglaterra, i més viva va haver de ser a Catalunya, per raó d’unes vinculacions dinàstiques i econòmiques antigues i no interrompudes. Tot i les afinitats entre totes dues llengües, sempre hi va haver plena consciència de la distinció, i Ramon Muntaner i Bernat Metge escriuen la seva prosa en català i empren el provençal per a versificar. A mesura que passa el temps, l’occità esdevé una llengua cada cop menys dominable pels poetes catalans: una sèrie de texts de preceptiva alhora poètica i gramatical (Ramon Vidal de Besalú, Berenguer d’Anoia, Joan de Castellnou, Jaume Marc, Lluís d’Averçó, etc) els ajuden a aconseguir un mínim de puntualitat en la mètrica i particularment en la puresa de l’idioma foraster. L’abundància de catalanismes en els poemes, però, desvirtua progressivament la pretensió de continuar fidels al provençal. Ausiàs Marc (1397-1459) és, de fet, el primer poeta català que escriu en català. També van contribuir a la continuació del català com a llengua literària tant la narrativa dels cronistes (Jaume I, Muntaner, Desclot, Pere III) com la producció enciclopèdica de Llull i d’Eiximenis, a la qual es va sumar, a la llarga, el treball divers i complex de molts escriptors.

En l’establiment d’un mòdul lingüístic elegant i matisat van intervenir els funcionaris de la cancelleria reial i els humanistes precoços que van prendre del llatí l’ideal d’unes formes de construcció i d’una tria de vocabulari a partir de les quals l’idioma vulgar obté dignitat estètica i eficàcia dialèctica. Cap a la fi del segle XV, ja eliminats els darrers provençalismes, el català literari té una fluida pluralitat de recursos: la línia de l’exposició senzilla, de base col·loquial però controlada, que va dels cronistes a sor Isabel de Villena i al mateix Tirant (en part), passant per Eiximenis; l’esforç cultista, llatinitzant d’hipèrbaton i de lèxic, que inclou Bernat Metge i Antoni Canals, i desemboca en la "valenciana prosa" i en els sumptuosos recargolaments de Roís de Corella; la participació directa del llenguatge diari, que, si en l’oratòria de fra Vicent Ferrer no té repercussió literària, en Jaume Roig i en la resta dels satírics valencians (Fenollar, Gassull, Moreno, etc) obté una disposició àgil per al realisme. La lògica combinació d’aquestes possibilitats multiplicava les expectatives de la llengua.

El Renaixement era l’hora d’una regularització estipulant de l’idioma a través d’unes temptatives de gramàtica normativa. Les gramàtiques provençals havien estat fonamentalment guiatges dictats de cara a escriptors que no acabaven de saber l’occità en què volien escriure; en contrast, les que s’estipulen després de les altres llengües romàniques (Nebrija, Du Bellay) ja volien ésser una regularització a nivell intern. En català, l’intent es va limitar a unes Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (fi del segle XV), confeccionades per Bernat Fenollar i Jeroni Pau "e altres hòmens diserts catalans e valencians", d’índole casuística i que ni tan sols no va arribar a la impremta. Les obres de gramàtica que van sortir de l’àrea catalana s’adrecen a l’ensenyament del llatí, i solament de manera incidental podien contribuir en benefici del català.

La penetració del castellà com a llengua de la cort, amb els Trastàmara, va tallar el presumible desenvolupament de la tendència normalitzadora que apuntava en les Regles de Fenollar i de Pau. Si Joan Boscà i Almogàver (1487/92-1542) va representar un indici simptomàtic de la castellanització literària al Principat, els poetes i els prosistes de la cort valenciana dels ducs de Calàbria (1526-50) en van ser una altra i més important exemplificació. Als segles XVI i XVII es va accentuar la propensió: els sermons, el teatre, les cançons populars (Cancionero general, València 1511; Cincuenta romances, Barcelona 1525), van projectar el castellà sobre la societat catalana en termes cada cop més aclaparadors. La impremta, que es va estrenar en català (Trobes en llaors de la Verge Maria, València 1474), es va abocar a la manufactura de llibres en castellà, per a l’exportació i, de retop, o d’entrada, per al públic local. El català no va cessar de tenir escriptors, però ben sovint es van haver de resignar a la difusió manuscrita, perquè no eren negoci editorial.