Catalunya 1714









Ramon Llull


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

Ramon Llull

En el segle XIII el domini lingüístic català va assolir la seva configuració definitiva. Hi va ajudar l’augment del nombre de laics que sabien llegir i la generalització de l’ús del paper (que va permetre d’incrementar el nombre de còpies de manuscrits en català).

El creador de la prosa literària catalana va ser Ramon Llull, que va aplegar, en la seva obra, els amplíssims coneixements científics i filosòfics que posseïa. El seu afany proselitista de conversió universal el va portar a utilitzar el romanç perquè tothom pogués entendre la seva filosofia. D’aquesta manera el romanç es va introduir en uns àmbits (com el teològic) que semblaven restringits al llatí.

La varietat i la complexitat de la seva obra –síntesi ajustada de la tradició escolàstica, de l’espiritualitat franciscana, de la lírica provençal i de l’apologètica musulmana– van empènyer Ramon Llull a una constant renovació lèxica. A més de la riquesa i varietat del vocabulari patrimonial present en totes les seves obres, va introduir al català una gran quantitat de neologismes provinents fonamentalment del llatí.

Vida i obra

Fill d’uns cavallers catalans que van acompanyar el rei Jaume en l’expedició a les Balears, Ramon Llull va néixer a l’illa d Mallorca l’any 1232. Seguint els consells de Ramon de Penyafort –eclesiàstic dominicà que va ser conseller del rei Jaume I i autor de diverses obres–, va entrar al servei de Jaume I en qualitat de patge. Més endavant va ser nomenat senescal del rei Jaume II de Mallorca.

Durant aquesta època, alhora que desenvolupava les activitats cortesanes que li corresponien, Llull va conrear la poesia trobadoresca. L’any 1257 es va casar amb Blanca Picany, de qui va tenir dos fills. Segons que ens explica en la seva Vida coetània, quan tenia més de trenta anys i mentre componia una cançó amorosa, se li va aparèixer Crist crucificat, el qual va convèncer-lo que abandonés la vida cortesana i es lliurés a la propagació de la fe cristiana.

Convençut com estava de ser cridat a una tasca evangelitzadora, va liquidar els seus béns i va començar una nova vida, dedicada a la penitència i a l’apostolat. Aquesta tasca espiritual es va concretar en tres punts: redactar llibres per a la conversió dels infidels, sobretot dels musulmans; fer de missioner en terres d’infidels, i crear escoles per a missioners on s’ensenyessin l’Art lul·liana i les diverses llengües dels pobles on havien de ser enviats a predicar. La cèlebre Art de Ramon Llull pretenia de combatre els errors dels infidels i mostrar de manera irrefutable la veritat de la fe. Probablement va escriure el primer esbós de l’obra, Art abreujada d’atrobar veritat, l’any 1274, obra que va anar refent tot al llarg de la seva vida. Jaume II de Mallorca l’ajudà a fundar el col·legi de llengües de Miramar.

La seva activitat apologètica el portà al nord d’Àfrica –hi va anar tres cops–, a Portugal, a Montpeller, a París, a Gènova, a Roma, a Nàpols, a Xipre, a Terra Santa, a Armènia, etc. En les seves constants anades i vingudes, va visitar reis (Jaume II de Mallorca, Felip IV de França, Enric II de Lusignan) i papes (Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII i Climent V) per tal d’interessar-los en els seus projectes de reforma i de conversió, cosa que va aconseguir ben poques vegades. Va exposar les seves doctrines en diverses universitats i va intervenir en el Concili de Viena del Delfinat Va morir l’any 1315 a la Ciutat de Mallorca.

Segons els criteris més rigorosos, Ramon Llull va escriure al voltant d’unes 250 obres. Escrivia en català, en llatí i en àrab –encara que en aquesta darrera llengua no se n’ha pogut localitzar cap obra–; les composicions rimades, les va escriure en un provençal força catalanitzat. D’entre les obres més importants cal esmentar Llibre del Gentil e los tres savis (1272), Llibre de contemplació (1272), Arbre de filosofia d’Amor, Llibre de l’orde de cavalleria (1275), Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna son fill (1282), Llibre de meravelles (1288), etc. Són obres rimades: Llibre d’Amic e Amat (1282), Lo desconhort (1295), etc.

Importància de l’obra

Llull té el mèrit de ser el primer pensador de la civilització europea que escriu en una llengua romànica obres científiques, filosòfiques i teològiques. Mogut probablement pel desig d’arribar directament al seus conciutadans i de persuadir-los a la conversió, va decidir de fer aquest pas de la mateixa manera que utilitzava l’àrab per "sarraïns a preïcar", o el llatí quan volia arribar a tota la cristiandat. Va comprendre la necessitat d’emprar la llengua del carrer, la llengua de cada dia, perquè precisament era a l’home del carrer a qui volia arribar. És justament en aquest fet on rau la seva innovació.

La grandesa de Ramon Llull com a escriptor es basa en l’ús magistral que fa de la prosa corrent i senzilla per a l’expressió dels conceptes filosòfics més elevats. En les seves obres en prosa, podem estudiar-hi l’evolució del català i l’aparició de noves formes de la terminologia teològica i filosòfica.

La seva prosa és molt acurada, clara i perfectament construïda; utilitza un lèxic molt ampli que abasta des dels conceptes més quotidians i familiars a les idees més complicades i abstractes. Sovint es va veure forçat a crear paraules, ja que ni en llatí ni en català no trobava els termes apropiats per expressar determinats conceptes; així va anar forjant mots nous amb un gran i intel·ligent sentit de la derivació i de l’esperit de la llengua.

Amb tota justícia, Ramon Llull és considerat el creador del català literari. La seva aportació representa, per a la prosa catalana, una precoç irrupció en els camps més diversos del saber, als quals la majoria de llengües trigaren encara molts anys a accedir. Va ser ell qui va obrir la llengua catalana a totes les possibilitats del pensament científic i de l’especulació filosòfica i teològica.

La llengua

El model lingüístic elaborat per Ramon Llull va significar un salt qualitatiu extraordinari per a la prosa catalana sortida del llatí vulgar.

Les principals característiques del model lul·lià són:

Elaboració d’un model flexible, madur i perfectament estructurat, amb un gran sentit unitari.

Ús d’un lèxic precís, ric i clar, les fonts del qual van ser els popularismes (mots hereditaris extrets de la llengua quotidiana) els cultisme llatins i els mots derivats. En les obres de narrativa i ascètiques predominaven els popularismes, mentre que en les obres de caire filosòfic o científic, predominaven els cultismes. Un gran nombre de popularismes usats per Llull són encara vius en el català actual.

Desenvolupament de la sintaxi. Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció en la llengua de Llull és l’extraordinari desenvolupament que presenta en el pla sintàctic.

Cal tenir en compte que la sintaxi de les llengües romàniques primitives, tot just sortides del llatí vulgar, era una sintaxi primària, molt limitada de recursos formals i amb un predomini gairebé absolut de la coordinació i de la juxtaposició de frases. La sintaxi de Llull, per contra, és una sintaxi força més evolucionada –propera en molts aspectes a la moderna–, molt ben estructurada i amb un ús abundant de diverses menes d’oracions subordinades: d’infinitiu, relatives, concessives, completives, etc

Finalment, cal destacar l’escassa presència d’occitanismes a la prosa, cosa que no coincideix amb la llengua poètica de Llull, força més influïda, aquesta darrera, per la llengua dels trobadors.