Catalunya 1714









El procés de castellanització des del segle XV


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

Les incidències històriques, particularment les de caràcter polític, han tingut una forta repercussió lingüística. Si les connexions de la dinastia catalana amb Occitània van afavorir  la prolongació de l’ús literari del provençal fins al segle XV, també des del XV, i per raons semblants, el castellà es convertí en una opció atractiva.

La castellanització fou a l’inici només literària, però també això vol dir que el castellà esdevenia llengua coneguda, gairebé familiar, entre el públic. El fenomen es va originar en les classes altes, concretament l’aristocràcia, més fàcils al mimetisme centrípet. L’adhesió al castellà es va escampar, a través de llibres, de cançons, del teatre i de la predicació. Hi va haver, en tota l’àrea catalana, individus que no van cedir  i mai ni enlloc no van faltar veus clamant (Almudèver, Viciana, Despuig, Bosc, Cisteller, etc) contra la introducció aclaparadora del castellà. I malgrat el decandiment literari i editorial, el català es va mantenir en els usos orals col·loquials, en els sermons, en la literatura religiosa i popular (catecismes, goigs, hagiografies, cançons, almanacs) i en els documents oficials (documents notarials i mercantils, processos judicials).

És al País Valencià on es detecta un procés més avançat de castellanització, primer de la noblesa i després de la burgesia urbana. A la darreria del XVII, l’administració civil i eclesiàstica està ja fortament castellanitzada en algunes zones. Posteriorment, l’evolució política i els seus desenllaços militars van acabar reforçant un procés que s’havia donat com l’extensió d’actituds dimissionàries de les elits cap a estaments inferiors: així, el Rosselló, absorbit per França amb el tractat dels Pirineus (1659), va restar sotmès a la penetració sistemàtica del francès i, a partir de la guerra de Successió, amb els subsegüents decrets de Nova Planta (1707, 1715, 1716) i la consegüent liquidació de les institucions de govern pròpies, la corona espanyola inicià una política sistemàtica de castellanització de l’administració (cal excloure’n Andorra, que ha mantingut ininterrompudament el català com a llengua oficial i Menorca, que la va mantenir fins el 1802, sota les jurisdiccions francesa i britànica).

El castellà es va imposar primerament a les Reials Audiències; més endavant, són prohibits l’ús del català en la resta d’instàncies judicials i a les escoles (1768) i la impressió de llibres en català (1773). Al segle XIX, les pressions castellanitzadores augmentaren, tant com més maldava per consolidar-se el nou estat liberal espanyol, que adoptarà una actitud inflexible en la qüestió idiomàtica. En són exemples les disposicions que prescrivien el castellà en les escriptures públiques (1862), en el teatre (1801, 1867) i fins i tot en les converses telefòniques (1896), etc. Un gir reivindicatiu es va insinuar al segle XVIII i va adquirir entitat al llarg del XIX amb la Renaixença, que va defensar el català com a llengua literària, reivindicació que  es va estendre progressivament a tots els registres formals de la llengua.

Les implicacions polítiques del context hispànic i els desequilibris interns de la zona catalanoparlant van marcar diferències en la represa, els efectes de les quals encara perduren: mentre que a les Illes Balears i al País Valencià aquest moviment es va restringir a l’àmbit literari, al Principat de Catalunya el va depassar i va esdevenir un dels elements fonamentals del catalanisme, moviment sociopolític de caràcter regionalista o nacionalista que rebia el suport d’amplis sectors socials. Així, la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra (1868-1948), iniciada des de la revista modernista "L’Avenç", políticament federalista i republicana, va ser impulsada més endavant pel conservador Prat de la Riba amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que va fixar les normes ortogràfiques (1913) assumides després per la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924).

Al principi del segle XX, la llengua catalana recupera la seva posició de predomini en el món intel·lectual i polític del Principat de Catalunya. Les publicacions periòdiques en català van guanyant posicions tant en la premsa satírica ("Papitu", "L’Esquella de la Torratxa") com en la revista infantil ("En Patufet"), les revistes d’art i cultura ("D’ací i d’allà", "Mirador") i, en menor mesura, la premsa diària ("La Veu de Catalunya", "La Publicitat"). Paral·lelament, tot indica que en aquesta època s’estén el coneixement del castellà, sobretot entre els homes, de resultes de l’escolarització, la regularització del servei militar i de la ja significativa i creixent immigració castellanoparlant arran de les exposicions del 1888 i el 1929.

No és fins a la Segona República, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932), que es reconeix explícitament el caràcter oficial de la llengua catalana. La Generalitat inicia aleshores un procés de catalanització de l’escola primària (amb les escoles normals) i de la universitat (amb la fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona) que resta estroncat el 1939. Segons els mateixos insurrectes, una de les motivacions principals de la rebel·lió militar del 1936 fou precisament la de frenar els progressos del catalanisme i la recuperació de la llengua, que veien com el fracàs del projecte d’unificació d’Espanya iniciat al segle XVIII.

La campanya contra el català començà, doncs, amb una duresa sense precedents: eliminació de l’ús públic de la llengua i prohibició a l’administració, destitució de centenars de mestres, etc. L’empresonament, l’exili o la mort de la major part d’intel·lectuals i polítics de la Catalunya autònoma, així com l’actitud acomodatícia de bona part de les classe altes i amplis sectors de les classes mitjanes autòctones van contribuir a intensificar la castellanització. D’altra banda, el franquisme va intentar també instrumentalitzar per a aquesta substitució la massiva immigració espanyola al Principat de Catalunya (entre les dècades de 1950 i 1970 van arribar prop d’1,5 milions de persones; menys massiva, aquesta afluència també es va produir al País Valencià i a les Illes Balear). L’antifranquisme del moviment obrer català va assumir la defensa de l’idioma, però, més aviat va provocar una predisposició favorable envers la llengua en el conjunt de la població immigrada.

Després de la Segona Guerra Mundial, diversos nuclis d’exiliats catalans es van organitzar i van crear revistes o agrupacions culturals, que, tanmateix, van tenir poc ressò en el país d’origen. La resistència a l’interior no es va consolidar fins al decenni de 1960, bé d’una manera clandestina o semiclandestina. Hi va ser decisiva la contribució d’intel·lectuals, artistes i polítics de les Illes Balears i del País Valencià, entre els quals destacà Joan Fuster (1922-92), el qual va vincular (bé que de manera dispersa i asistemàtica) la reivindicació lingüística i cultural a un projecte polític comú dels diversos territoris de parla catalana. En aquesta època, la recuperació del català també és assumida, encara que en general amb reserves, per la majoria dels antifranquistes espanyols. La Nova Cançó, inserida en els corrents antiautoritaris de les dècades de 1960 i 1970, és el primer moviment reivindicatiu de masses en el qual el català esdevé alhora símbol i vehicle. Finalment, un cert relaxament de la repressió franquista en aquest mateix període va permetre una moderada represa de l’activitat editorial en català i l’articulació d’un públic lector reduït però sòlid. Van ser possibles, també, algunes experiències educatives més o menys tolerades en les quals el català tenia un lloc rellevant.

Després de la mort del general Franco es va iniciar un tímid reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural a l’Estat espanyol, el qual, bé que diluït pel nacionalisme espanyol dels grans partits d’àmbit estatal, va donar lloc als estatuts de les comunitats autònomes (1979, 1982 i 1983). Les institucions d’autogovern que en van resultar es van dotar d’instruments legals per a incidir en la realitat lingüística dels territoris respectius, en els quals el català ha esdevingut cooficial. Van ser aprovades, així, la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya (1983), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears (1986). Tot i això, les polítiques lingüístiques respectives són, llevat de l’àmbit universitari, considerablement dispars segons els avatars polítics i els partits en el poder a cadascuna de les comunitats autònomes. Així, al Principat la Generalitat de Catalunya impulsarà una catalanització gradual de l’ensenyament primari (mitjançant, sobretot, la generalització de la immersió lingüística), les universitats i l’administració. El català ha esdevingut llengua d’ús preferent en les administracions local i autonòmica, i molt menys a l’administració i els serveis de l’Estat espanyol, on la resistència és notable. El 1998 va entrar en vigor una nova llei de normalització lingüística que incidia més sobre l’ús públic no oficial. Al País Valencià i a les illes Balears el procés ha estat considerablement més vacil·lant, cosa que, des dels governs respectius, s’ha justificat amb la defensa d’un ambigu bilingüisme: les administracions, tant estatal com autonòmica, hi continuen tenint el castellà com a llengua predominant, i el català ha estat introduït en l’ensenyament de manera desigual, sovint com a resultat de la pressió de diversos sectors de la societat civil. Des del 1996, la reactivació i fins i tot el foment d’actituds secessionistes en el tema lingüístic han tingut un efecte paralitzant, si no regressiu, en la recuperació del valencià. A la Franja de Ponent, el veïnatge amb Lleida ha fet possible la pervivència del català, tot i que el parlament aragonès mai n’ha arribat a aprovar l’ensenyament públic. La Catalunya del Nord és el territori on el català ha patit un retrocés més fort: pràcticament absent a les zones urbanes i entre la població més jove, els nivells de coneixement i d’ús en fan témer una situació irrecuperable tot i la resistència d’alguns nuclis. Com a raons de fons, a la marginació del Rosselló amb relació a la resta de l’Estat francès, cal afegir la centralització politicoadministrativa, que ha disposat de mecanismes assimiladors molt més eficaços i constants (escola i funcionariat) que la de l’estat espanyol. Les iniciatives destinades teòricament a modificar aquest estat de coses, com ara la llei Deixonne (1951), en cap cas no han estat útils per a frenar la davallada. Andorra és l’únic territori on, com a estat sobirà, el català té l’estatut de llengua única oficial, bé que les seves dimensions reduïdes fan que la seva influència sigui molt migrada. Malgrat les diferències, però, hom pot afirmar que durant la segona meitat del segle XX, en tot el domini lingüístic, els catalanoparlants han esdevingut universalment bilingües en castellà o en francès, mentre que es mantenen nombrosos nuclis monolingües en aquestes llengües, bé que darrerament a l’Estat espanyol (sobretot al Principat) hi ha una certa tendència envers un bilingüisme recíproc.

Entre els dèficits que encara dificulten la recuperació cal esmentar, en primer lloc, la migrada presència del català als mitjans de comunicació audiovisuals malgrat la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i les nombroses emissores de ràdio. Llevat de l’àmbit local, la premsa és lluny de superar el monopoli del castellà consolidat durant el franquisme, tot i l’èxit assolit en el llançament (1997) d’edicions dobles d’alguns diaris. Malgrat una indubtable recuperació, aquest predomini és també ben patent en l’àmbit editorial. El cinema i altres indústries culturals, el món comercial, empresarial i laboral i les noves tecnologies són alguns dels sectors on el català és més confinat a un reducte testimonial o, simplement, inexistent. En les darreres dues dècades del segle XX, la mundialització derivada de la integració dels mercats i les noves tecnologies de la comunicació han afegit noves variables de signe divers, la repercussió dels quals cal avaluar. En el pla institucional, la integració europea fa concebre possibilitats d’un tractament menys discriminatori per a les llengües dites ‘regionals’ del que ha estat la norma als estats europeus des de l’època moderna. Així, el 1990 el Parlament Europeu va reconèixer la possibilitat d’usar el català en alguns àmbits comunitaris, i el 1998 la majoria dels estats membres de la UE van aprovar la Carta Europea de les Llengües Regionals, on s’establien uns principis de protecció.

al darrer decenni del segle XX, segons les estimacions més fiables, el català era utilitzat com la llengua habitual o familiar pel 71% de la població de la Franja de Ponent, el 50% del Principat de Catalunya i de les Illes Balears, el 42% de l’Alguer, el 41% d’Andorra, el 38% del País Valencià (zona catalanoparlant) i el 16% a la Catalunya del Nord. En nombres absoluts, aquests percentatges donen un total d’uns 5 milions de parlants, als quals hom pot afegir aproximadament uns 140 000 que es declaren bilingües i gairebé uns 2 milions que el parlen com a segona llengua.