Catalunya 1714









Els Decrets de Nova Planta


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

Fins a la publicació dels decrets de Nova Planta, el català va ser la llengua de les institucions polítiques, dels processos de cort, de l’ensenyament, de les lleis, com també de les ordres de mobilització i de la major part de la correspondència oficial del país.

Però, acabada la guerra de Successió la promulgació dels decrets de Nova Planta va provocar l’enderrocament de l’estructura constitucional de la Nació Catalana, fonamentada en una tradició democràtica secular, fet que va desencadenar una profunda crisi.

La pèrdua de les institucions va abocar les terres catalanes a un procés de descatalanització en tots els àmbits i a un aïllament respecte de tots els corrents il·lustrats que predominaven a Europa. La cultura catalana va caure en un lamentable estat de decaïment.

INICI DE LA PERSECUCIÓ (1700-1713)

La guerra de Successió

El 1700 va morir sense descendència Carles II de Castella. El litigi successori desencadenà la guerra de Successió, entre els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria i els de Felip V.

A conseqüència d’aquesta confrontació, la Nació Catalana va perdre la sobirania, i la monarquia absoluta de tradició autoritària i annexionista, fortament centralitzada en la persona de Felip V, va entrar a governar les terres catalanes.

Acabada la guerra, la repressió es va dirigir contra els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, que van ser desposseïts de tots els càrrecs públics, perseguits i empresonats. A més, va comportar la dissolució de les institucions i l’abolició de les lleis pròpies dels territoris vençuts que foren sotmesos a les lleis de Castella.

Els Decrets de Nova Planta

Els decrets de Nova Planta són la peça clau de l’uniformisme despersonalitzador que va modificar radicalment tota l’estructura judicial i administrativa de la Nació Catalana.

Van implicar la destrucció total de les institucions catalanes i la repressió violenta, en tots els àmbits, contra tothom qui s’havia compromès en la resistència contra les tropes borbòniques.

El decret de Nova Planta de València i d’Aragó

La derrota d’Almansa (25 d’abril de 1707) va comportar la pèrdua de València i d’Aragó, on es va iniciar una duríssima repressió que va ser un assaig de la que, uns anys més tard, patirien el Principat de Catalunya i les Illes Balears.

Amb el decret de Nova Planta de València i d’Aragó va ser suprimit totalment el sistema fiscal, polític i econòmic d’Aragó i del País Valencià, que va ser substituït pels models castellans.

La base jurídica del decret es fonamentava en el trencament del jurament de fidelitat al monarca, cosa que li permetia de derogar tot l’ordenament jurídic; en el dret de conquesta, que facultava el sobirà per a imposar una nova legislació, i en el domini absolut que tenia sobre els seus regnes, domini que li atorgava el dret de dictar normes sense el consentiment dels seus súbdits.

El decret de Nova Planta del Principat de Catalunya

Ocupada Barcelona el setembre de 1714, el duc de Berwick va dissoldre la Diputació, va abolir totes les formes de govern del Principat i les va substituir per una Junta amb atribucions d’acord amb les lleis de Castella.

El 1716 va ser dictat el decret de Nova Planta del Principat, que, ultra mostrar una moderació en el llenguatge, no era tan uniformista com els altres. Era força respectuós envers bona part del dret privat, però no envers els ordenaments polítics i econòmics catalans.

El fonament del decret va ser el mateix que havia estat emprat en el decret de 1907. El dret de conquesta i la potestat inherent a la sobirania legitimaven la promulgació d’una norma que foragitava totalment i definitivament l’anterior estructura de govern.

La repressió cultural i lingüística

Amb el Decret de Nova Planta, el català va cessar de sser la llengua oficial. Es va obrir el mercat de treball per als funcionaris castellans i la seva presència en l’administració pública va servir per a donar eficàcia a la castellanització. Les universitats catalanes van ser  clausurades i se’n va crear una de nova, la de Cervera, amb la intenció que fos una universitat centralitzadora i castellanitzadora.

L’article quart del decret prescrivia que "las causas en la Real Audiencia se substanciarán en castellano". Aquesta disposició, amagava una planificació detallada d’introduir el castellà en totes les manifestacions de la vida social de la Nació Catalana.

Les personalitats consultades per a la redacció dels decrets plantejaven en llurs informes la problemàtica que representava la introducció del castellà com a nova llengua de l’administració. El cavaller D’Asfeldt en el seu informe considerava un disbarat actuar en castellà a Mallorca ja que la major part de la gent del país no l’entenia.

El Consejo de Castilla no va fer cas d’aquests informes i va dictaminar "que en la Audiencia y ante los corregidores se sigan los pleitos en lengua castellana, y en los demás tribunales inferiores se permita por ahora el uso de la catalana, hasta que los escribanos se vayan instruyendo en la castellana".

Es tractava d’un programa d’actuació a llarg termini, que tenia un complement en l’àmbit general de totes les escoles del país, en forma de prohibició expressa no sols d’utilitzar el català a les escoles, sinó fins i tot en l’adoctrinament religiós.

El català quedava relegat exclusivament a l’ús familiar i, en aquest àmbit, les autoritats borbòniques planificaven també la implantació del castellà, com es desprèn d’una instrucció secreta dictada pels corregidors de Catalunya, en què hom els manava que posessin "el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

La persecució del català

La persecució lingüística es va dur a terme mitjançant la promulgació per via legislativa de reials decrets, cèdules, ordres, i per les facultats que s’atribuïen els poders polítics, militars i religiosos.

EL MEMORIAL DE GREUGES (1760)

A mitjan s. XVIII es va començar a forjar un estat de consciència davant les limitacions imposades pel regim borbònic, que ja havia ocasionat diverses protestes populars. Però, al costat de les reivindicacions del poble, es va iniciar una nova forma d’expressar el descontentament: la redacció de memorials en què es detallaven les deficiències de les estructures del poder borbònic i on hom proposava diverses solucions.

De tots aquests memorials, el més complet i el més important va ser el presentat a Carles III pels diputats de l’antiga Confederació catalanoaragonesa.

Aprofitant la convocatòria de les primeres Corts Generals unificades, vuit diputats que representaven les capitals dels quatre Estats que integraven l’antiga Corona d’Aragó presentaren al monarca una Representación contra la política unitària imposada per Felip V, en la qual demanaven el restabliment d’una administració més acomodada a les antigues tradicions de la Corona d’Aragó.

En aquest memorial es repassen totes les qüestions que havien estat transgredides amb els decrets de Nova Planta i es remarca que els naturals de la Confederació catalanoaragonesa reben un tracte vexatori.

Aquest document, al qual el monarca no va prestar gaire atenció, és una clara prova de la reivindicació lingüística, juntament amb altres peticions, com la de tornar a la situació anterior a la desfeta de la guerra de Successió.

CONTINUÏTAT EN L’ÚS ORAL I ESCRIT DE LA LLENGUA

Encara que no reconegut per les lleis, el català va continuar essent l’única llengua usada en els àmbits populars.

El fet més destacable del s. XVIII, durant el qual van excel·lir els historiadors i els científics, és la manca de literats. Antoni de Capmany ens dóna la pauta de quins eren els interessos dels literats de l’època i de com les obres literàries d’imaginació no tenien sentit. Utilitzava un to despectiu en referir-se al català i no creia en les possibilitats del català com a llengua de cultura.

La producció literària

La poesia conreada a la Nació Catalana té un marcat to circumstancial. Trobem composicions d’encàrrec o de lluïment adreçades a commemorar efemèrides, visites reials o esdeveniments públics.

Al costat d’aquesta poesia buida de contingut es desenvolupa la de tendència neoclàssica, en la qual van excel·lir Agustí Eura, Francesc Tagell i Ignasi Ferreres, al Principat; Joan Baptista Escorihuela i Carles Ros, al País Valencià; i, a Mallorca, Guillem Roca Seguí i Josep Togores.

Menorca, sota sobirania britànica, va restar al marge de la persecució política i cultural i va mantenir les seves institucions i l’oficialitat de la llengua.

El punt culminant del moviment literari menorquí va ser la creació de la Societat Maonesa de Cultura, centre il·lustrat on el català era oficial i obligatori. Els acadèmics que hi van participar van donar gran importància al teatre culte que no s’havia desenvolupat al Principat, ni al País Valencià i a Mallorca. A més a més, escriptors com Pere i Joan Ramis, Vicenç Albertí o Antoni Febrer van traduir al català textos dramàtics de Molière, Goldoni, Metastasio, Beaumarchais.

Joan Ramis va conrearla tragèdia neoclàssica a l’estil de les franceses. Va escriure Lucrècia.

El neoclassicisme va tenir una presència notòria a la Catalunya Nord. El teatre va ser el gènere més conreat. També hi va haver incursions esporàdiques en la poesia i en la literatura religiosa.

La defensa de l’idioma

Mossèn Baldiri Reixac publicà, l’any 1748, les seves Instruccions per a l’ensenyança de minyons, obra de la qual coneixem onze edicions en català, i on s’afirma que "entre totes les llengües, la que amb major perfecció han de saber els infants és la pròpia de la seva pàtria", per la qual cosa hi inseria un parell de capítols titulats "De la ciència de les llengües" i "De la llengua catalana".

L’obra de Baldiri Reixac és una de les poques que defensa l’ensenyament dels infants en la llengua materna i no en llatí.

La literatura popular

La veritable riquesa poètica del segle rau en els gèneres populars, en els quals la llengua es mantingué preservada d’interferències foranes. Trobem nadales i corrandes, cançons de bressol i romanços de lladres i contrabandistes.

L’interès envers els gèneres populars augmentà en el marc de la cultura catalana del segle XVIII, ja que van esdevenir el baluard de la conservació de la llengua i van frenar el procés d’assimilació o de bilingüisme iniciat per les classes altes. En un moment que els escriptors cultes optaven pel castellà, els autors populars es van mantenir fidels a la llengua pròpia, l’única coneguda pel poble a qui anaven dirigides les seves obres.