Catalunya 1714









La Renaixença i les normes de Pompeu Fabra


Història de la llengua

Història de la llengua

Textos medievals catalans

Els parlars catalans

Finestra lingüística

Converses Filològiques

En la seva obra de recuperació la Renaixença va abusar dels arcaismes, o de la rusticitat incontaminada, que també era arcaisme. La reticència urbana va replicar amb el concepte del "català que ara es parla", erigit sobre les rutines de Barcelona, i més especialment sobre les del seu sector mesocràtic. Marià Aguiló, mallorquí passat per València i radicat a Barcelona, hi apuntava una solució d’equilibri.

La creixent preponderància demogràfica i cultural de Barcelona va decidir finalment el to de la llengua escrita: tot aprofitant les noves eines analítiques i descriptives de la lingüística i la dialectologia, i amb el suport institucional de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), Pompeu Fabra (1868-1948) va construir una ortografia que cercava un equilibri entre la llengua parlada per les classes mitjanes barcelonines i les necessitats de l’entera àrea lingüística, alhora que eliminava la majoria de castellanismes i connectava, en la mesura del possible, amb la llengua literària dels clàssics. La professionalitat del seu treball i el suport institucional van assegurar l’èxit de l’ortografia fabriana, divulgada a través del Diccionari ortogràfic (1917) i el Diccionari General (1932). L’oposició de certs nuclis que defensaven una grafia més arcaïtzant i rústica, d’una banda, o més col·loquial barcelonina per l’altra (la premsa satírica, per exemple), no van prosperar, com tampoc no ho van fer les objeccions d’Antoni Maria Alcover.

Al País Valencià, una majoria d’escriptors van subscriure les normes ortogràfiques de l’Institut en un acte a Castelló de la Plana el 1932. Al Rosselló, Andorra i l’Alguer també ha acabat implantant-se la normativa de Fabra. El seu èxit ha estat tan contundent que, a més de resistir els diversos intents de promoure ortografies arcaïtzants o secessionistes, s’ha convertit en una mena de símbol, cosa que ha fet que qualsevol intent de revisió o elaboració hagi suscitat agres polèmiques. En restablir-se l’autogovern al Principat, l’IEC recuperà oficialment la seva autoritat normativa i el 1985 creà el TERMCAT, organisme per a la normalització terminològica.

Quant a la llengua literària, durant el segle XIX el Principat de Catalunya viu un ràpid procés de recuperació de la literatura culta en català, que s’inicia amb l’obra èpica de Jacint Verdaguer (1845-1902) i segueix amb la reflexió i innovació poètica de Joan Maragall (1860-1911), la narrativa naturalista de Narcís Oller (1846-1930) i l’obra dramàtica d’Àngel Guimerà (1845-1924), que, amb les aportacions de teatre satíric i jocós de Frederic Soler "Pitarra" (1839-95), porten a la consolidació d’un públic de teatre tant culte com popular.

Al principi del segle XX, el català recupera el predomini entre els intel·lectuals i polítics al Principat, hegemonia molt vinculada al noucentisme, que consolida i filtra tota l’aportació literària precedent en un model de llengua per a l’"alta cultura" de vegades controvertit però d’un gran refinament i elaboració, com ho palesen l’obra de Josep Carner (1884-1970) o Carles Riba (1893-1959). Així mateix, l’obra normalitzadora de Fabra és impensable sense l’ambient intel·lectual suscitat pel noucentisme. A la resta dels Països Catalans, on les evolucions posteriors a la Renaixença resten molt més circumscrites a la literatura, cal esmentar, tanmateix, l’obra dels mallorquins Antoni M. Alcover (1854-1926) i Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

A partir de la segona meitat del segle XX cal assenyalar l’aparició d’escriptors en espanyol a Catalunya en un nombre i amb una projecció que no s’havien donat anteriorment, al costat d’alguns dels més grans creadors en català, com ara J. V. Foix (1893-1987), Josep Pla (1897-1981), Mercè Rodoreda (1909-83) o Salvador Espriu (1913-85). A les Illes Balears, d’altra banda, tota la producció literària important del segle XX és feta en català, amb Llorenç Villalonga (1897-1985) com a personalitat dominant. El País Valencià, més tardanament, coneix una florida d’escriptors en català sense precedents des de l’edat mitjana, entre els quals destaquen Vicent Andrés Estellés (1924-93) i Joan Fuster (1922-92).