Les preposicions per i per a


57

19 I 1920

LIX

Quina extensió cal donar a l'ús de la preposició per a? Heu's aquí una qüestió que encara no ha rebut una solució satisfactòria. Potser la solució definitiva que hom donarà a aquesta qüestió serà que, traduint para, en uns casos l'ús de per a serà obligatori, en altres casos facultatiu i en altres terminantment interdit.

En el català de la renaixença es manifestaren dues tendències contràries: l'una proscrivint l'ús de per a, l'altra donant a aquesta preposició la mateixa extensió de la preposició castellana para. Segons la primera, una sola preposició catalana, per, havia de correspondre a les dues preposicions castellanes por i para; segons la segona, aquestes dues preposicions castellanes havien de traduir-se respectivament per les preposicions catalanes per i per a.

Avui la majoria dels escriptors reconeixen la utilitat d'admetre la preposició per a, puix que el fet de posseir una sola preposició per a denotar les múltiples relacions que el castellà expressa amb por i para i el francès amb par i pour, donaria lloc a una infinitat de frases equívoques difícils o impossibles d'evitar. Però, suposant que admetem per a, això no vol dir que hom l'hagi de fer correspondre exactament a para, ans cal indiscutiblement donar-li l'extensió que tenia en català antic, que no era pas tan gran com la que té para en el castellà actual. Ara, que, com la llengua antiga presenta en certs casos vacil·lacions entre per i per a, d'aquí la dificultat d'establir regles justes sobre l'ús d'aquestes dues preposicions.

Una regla sembla, però, definitivament establerta, i és que davant un infinitiu que denota el fi o el objecte de l'acció expressada per un verb anterior, cal usar per i no per a sempre que aquest fi o objecte pot considerar-se com el motiu d'aquella acció:

"...e nós serem al palau abans que vós per rebre la infanta tia nostra", Muntaner.

Així tindríem que els escriptors moderns haurien usat per a en dos casos en què cal escriure per: davant un infinitiu denotant el motiu de l'acció expressada per un verb anterior (Hi anaren per a veure-la, en lloc de Hi anaren per veure-la), i davant la conjunció que (Ruixa-ho amb oli per a que cremi bé, en lloc de Ruixa-ho amb oli perquè cremi bé).


Índex de Converses Filològiques