Les preposicions per i per a


60

22 I 1920

LXII

En aquells casos en què el castellà diu para i el català parlat diu per, ¿quan havem d'escriure per i quan per a? El català antic sembla permetre'ns de respondre que cal usar per i no pas per a davant infinitiu en frases com Anar-hi per veure'l (en què veure'l expressa alhora l'objecte i el motiu de anar-hi) i davant la conjunció que formant la conjunció final perquè, equivalent a la locució castellana para que.

Però, i en els altres casos? En els altres casos la llengua antiga admet per a. Ara, que al costat de per a, trobem també usat algunes vegades per, ço és, que així com en els dos casos damunt dits la llengua usa per amb raríssimes excepcions, en els altres casos presenta nombroses vacil·lacions entre per i per a.

En el mateix document on llegim "Ítem una altra peça de drap de seda... per a fer jupons...", trobem més avall: "Ítem una peça de drap de vellut laonat escur per fer jupons". En Eiximèniç trobem: "que sia bo per a ésser ciutadà" i "car tot bon hom no és bo per ciutadà".

Això potser ens permetria de reduir encara més l'ús de la preposició composta per a. Potser en casos com els dels passatges citats podria tolerar-se per en lloc de per a (ús facultatiu de per a), i considerar solament obligatori l'ús d'aquesta preposició en aquells casos en què la traducció de para per la preposició simple per podria donar lloc a frases equívoques, com per exemple en la frase El dinar havia estat preparat per a nosaltres (idea de destinació), en què l'omissió de a darrera per produiria la seva confusió amb El dinar havia estat preparat per nosaltres (idea d'autor).


Índex de Converses Filològiques