Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions
condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu


277

6 XII 1922

XXIV

"Qui riurà, una bufetada haurà."

Fixem-nos bé: qui riurà. ¿Quin català, en traduir "El socio que deje de satisfacer...", pensarà a canviar el present subjuntiu pel futur d'indicatiu i traduirà deje, no per deixi, sinó per deixarà? O el que és pitjor: ¿Quin català no escriu ja més aviat deixi que deixarà en una frase com aquesta?

Quan, revisant la traducció catalana d'alguns estatuts, havem fet correccions com la de substituir deixarà a un deixi, traducció d'un deje, ens ha estat objectat més d'un cop: Deixarà no està bé perquè no es tracta d'un fet segur sinó tan solament problemàtic. Però ¿és que quan diem qui riurà ens referim a un fet que s'esdevindrà segurament?

Heus ací, d'altra banda, un inconvenient de l'ús sistemàtic del subjuntiu en lloc del futur en frases com les citades. "Els que treballarem serem recompensats" substituint treballarem (futur d'indicatiu) per treballem (present de subjuntiu), es converteix en "Els que treballem serem recompensats". Però aquesta frase té ja una altra significació (puix que treballem és també una forma de present d'indicatiu): "Els que treballem ara" (fet present), ben distinta de "Els que treballarem..." (fet futur, segur o problemàtic).


Índex de Converses Filològiques