Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions
condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu


434

24 VIII 1923

XV. En certes proposicions subordinades, principalment les introduïdes amb la conjunció quan o amb un relatiu, la futuritat pot ésser expressada pel verb en futur d'indicatiu (vindrà, pagaran, etc.) o en present de subjuntiu (vingui, paguin, etc.): Quan vindrà li diràs que se'n torni i Quan vingui li diràs que se'n torni; Els que no pagaran seran expulsats i Els que no paguin seran expulsats.

D'aquestes dues construccions, l'una amb el futur d'indicatiu i l'altra amb el present d'indicatiu, els antics usaven preferentment la primera. Modernament, al contrari, és la segona la que és usada gairebé exclusivament.

No és aquesta la primera vegada que havem cercat d'atreure l'atenció dels escriptors sobre la conveniència de donar a la primera d'aquelles construccions l'extensió que tenia en català antic. Un dels avantatges de la construcció amb el futur és que en molts casos evita equívocs a què donaria  lloc la construcció amb el present de subjuntiu. Si tractant-se de traduir, per exemple, Los que no paguemos..., ens valem del present de subjuntiu (paguem), l'oració es confon amb la traducció de Los que no pagamos, puix que paguem és també una forma del present d'indicatiu. En canvi, l'equívoc no es produeix si traduïm el subjuntiu espanyol (paguemos) pel futur català (pagarem): Els que no pagarem...


Índex de Converses Filològiques