Catalunya 1714









A la memòria de Daniel López Bribian


 


Nosaltres Sols
Els fets del 6 d'octubre de 1934

Barcelona, 21 de febrer de 1896
Barcelona, 26 de juny de 1990

 

UN COS PETIT, UN GRAN HOME

La seva mare feia de minyona en una casa de Barcelona. El fill solter d’aquesta família molt adinerada no va reconèixer la paternitat i l’Infant fou deixat en el torn. Van afillar-se’l uns pagesos de Térmens (la Noguera), als quals ell sempre va considerar els seus pares.

El seu pare biològic, per amainar els rumors, va fer casar la mare d’en Daniel amb l’encarregat de la seva fàbrica, que fou qui li va donar els cognoms. Per aquest fet i per conveniències econòmiques, el reclamaren i el traslladaren a Barcelona, quan tenia set anys, a viure amb aquesta nova família d’origen aragonès, cosa que el va trasbalsar molt perquè ell mai no havia sentit parlar castellà. Va posar-se a treballar en una botiga de queviures del barri de Santa Caterina, amb les dures condicions laborals de l’època, quan els aprenents treballaven des de la matinada fins al tard del vespre í dormien darrere el taulell. Com veiem, una infantesa força ingrata, però que li va forjar un caràcter molt fort.

Després de diverses activitats es posà a treballar deforner a Barcelona, a can Joan del carrer Gran de Gràcia. Descobrí el local de la Unió Catalanista, del carrer Canuda, que estava en plena campanya fent una crida per reclutar voluntaris catalans per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra (1914-1918). En Daniel López s`incorporà a la Unió Catalanista i es relacionà amb el líder, Domènec Martí i Julià, a qui aprengué a admirar í estimar.

El 1917, amb en Daniel Cardona, Roig i Pruna i el doctor Girona i Llagostera, acordaren anar a la creació d’Estat Català. Una de les primeres accions que organitzaren és com a resposta a un atemptat contra un noi de setze anys, en Manuel Miralpeix. Les empleades dels magatzems i botigues de les Rambles sortien de la feina lluint un llacet amb les quatre barres. Militars, vestits de paisà, els l’arrabassaven. Miralpeix va abraonar-se contra un d’ells, apallissant-lo. Dies després, quan Miralpeix tornava soI al Poble Nou, on vivia, van seguir-Io, li dispararen un tret al cap i el mataren. Els futurs membres d’Estat Català, juntament amb carlins, van situar-se al sector de les Rambles, on actuaven els militars, amb barretines plenes de llacets quadribarrats oferint-los als espanyolistes. Quan aquests van voler replicar una ordre del cap de l’escamot, van treure’s les pistoles, van disparar a l’aire i van provocar la fugida dels enemics de Catalunya i assassins d’en Miralpeix. El 1922, oferiren a Macià la presidència d’Estat Català, que aquest assumí. L’acte va tenir lloc als locals del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), on en López estava afiliat.

Quan s’implantà la dictadura primoriverista, ell amb en Daniel Cardona i Manuel Pagés van a veure Àngel Guimerà per demanar-li la seva opinió sobre la nova situació. Guimerà els va dir: “Jo pel meu poble prefereixo les cadenes de ferro a les flors i randes. Perquè les cadenes trempen l’home, el masculinitzen i arriba un dia en què les trenca. Les altres el temperen, el conformen. I, poble que es conforma, és un poble mort.”

Quan succeïren els fets de Prats de Molló anava, amb dos companys, camí de la frontera per connectar amb els insurrectes, però en avortar-se el pla tornaren a Barcelona. Amb l’escriptor Ignasi Iglesias van iniciar un moviment per recaptar diners que servissin d’ajuda als empresonats per la Dictadura. Van fer uns ventalls on hi havia escrits versos de diversos poetes i que van posar a la venda a can Vilaró del carrer Ferran de Barcelona, amb un èxit absolut.

Quan Estat Català s’incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, Daniel se’n separà formant part del grup que s’integrà a Nosaltres Sols! Prengué part destacada en els fets de la proclamació de la República Catalana. Fou un dels que ocuparen, armat, el govern civil barceloní, llençant el retrat del rei pel balcó i posant-hi la bandera catalana que, com sempre, la Dictadura havia prohibit. Se’l nomenà delegat de la República Catalana per anar a diversos pobles a resoldre l’ocupació per part dels monàrquics dels ajuntaments.

Molt crític amb la renúncia de Macià a la República Catalana, va dir en un míting: “No hem de seguir l’ídol, sinó la pàtria.” Tot i així mai no va perdre el contacte amb l’“avi”. Juntament amb en Jaume Compte i Simó Llauneta, van anar a fer un altre míting a Olot. Va presentar-los l’alcalde Joan de Garganta davant una sala completament ocupada pels radicals que havien fet córrer la brama que eren uns facinerosos de la capital. En proclamar-se partidaris de la independència de Catalunya, els radicals van organitzar un aldarull enmig del qual van apunyalar i ferir en Jaume Compte, se’n van sortir disparant trets a l’aire i escapant per un altra porta. Durant aquesta etapa, molt moguda, en Daniel va ser detingut diverses vegades per la policia governativa espanyola amb estades a la presó.

Van oposar-se a l’Estatut perquè es negaven que una llei aprovada pel poble català hagués de ser ratificada i autoritzada per les Corts espanyoles. Va ser un dels fundadors del Partit Nacionalista Català (1931).

EI 6 d’octubre manà les forces que controlaven el sector de la font de Canaletes fins a la Portaferrissa, però reberen ordres de la Generalitat de no fustigar l’exèrcit. Col·laborà amb articles a Nosaltres Sols! i La Nació Catalana.

Formà part dels grups que combateren els militars espanyols sublevats el 19 de juliol de 1936. Lluità a la plaça de Catalunya juntament amb en Dencàs que, amb un fusell, també s’hi va enfrontar. Per censurar els assassinats de la FAI, fou recollit per un cotxe de les patrulles anarquistes i dut al centre de detenció que aquestes tenien a l’Ateneu del Poble Nou. Assabentat en Daniel Cardona, es posà en contacte amb en Companys per exigir-li que alliberés en López o bé ho farien ells per la tremenda. El president va contactar amb en Joan Puig i Elias, pedagog, que va ser mestre a La Farigola del Clot i que presidí el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), i àcrata honest i de prestigi que el va treure d’allà.

Ja a la postguerra, el 1949, aprofitant l’avinentesa del vint-i-cinquè aniversari de la mort d’Àngel Guimerà, va organitzar una funció de l’obra Terra baixa i va donar els diners aconseguits per als empresonats d’ideologia catalanista. És autor de diversos poemes d’un abrandat patriotisme. En Daniel López era un home de còrpora petita, però ple de passió i energia per les coses de Catalunya, actitud pròpia de les persones amb les conviccions arrelades.

A la seva casa de Valldoreix, l’any 1940, va fer-hi un monòlit amb un mosaic que deia: “Volem ser fills de Catalunya i ciutadans del món”, frase del seu mestre Domènec Martí i Julià. Fins al darrer moment el seu orgull era haver pertangut a la Unió Catalanista.

Robert Surroca i Tallaferro
La Catalunya resistent

 

 

Reproduïm tres articles del bloc d'Enric Borràs sobre l'obra de Daniel López i Bribian

Drets històrics: estatuts
Diàlegs punyents
Historial anecdòtic d'en Jaume Compte

 

Carta a l'AVUI de Daniel López i Bribian, glossant la figura de Daniel Cardona i Civit (17/12/1977)

Nosaltres Sols (Enric Ucelay Da Cal)
Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (Enric Ucelay Da Cal)

Estat Català (1922-1931) (Enric Ucelay Da Cal)