Catalunya 1714








Estat Català (1922-1931)

• Estat Català (1936-1960)
• Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya- Estat Català (JEREC)
• Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya

 

Partit nacionalista radical i de caire insurreccional creat el 1922 i que fou el més combatiu a Catalunya contra la dictadura de Primo de Rivera i la Monarquia. La seva trajectòria fixà els termes estratègics i la retòrica del "separatisme" (com deien ells mateixos) durant més de dues dècades.

La participació de la Lliga Regionalista en el Govern de concentració de Maura (1921-1922) accentuà les seves tensions internes i provocà l’escissió del catalanisme entre regionalistes i nacionalistes. El diputat Francesc Macià (afiliat a la Lliga fins el 1912) ho aprofità per retrobar antics seguidors de la Federació Democràtica Nacionalista [FDN] i renovar l’orientació d’aquest partit. Després de presentar sense èxit les seves tesis "militaristes" en la Conferència Nacional Catalana (juny de 1922), que originà Acció Catalana [AC], Macià proclamà la seva posició en un acte al CADCI el 18 de juliol. Defensava una tesi alhora neofederal i d’inspiració fonamentalment irlandesa, segons la qual Catalunya s’havia de separar d’Espanya per renegociar posteriorment una confederació ibèrica. Pretenia la unitat de tots els catalans (una "unió sagrada" com la de França durant la Primera Guerra Mundial), pretensió que es materialitzaria a través de tots els representants elegits del poble català. Aquests havien de reunir-se (com els independentistes irlandesos) i proclamar la seva sobirania, o sigui, l’"Estat Català". La proposta de Macià consistia a preparar l’"Exèrcit de Catalunya", imprescindible per a defensar el nou règim proclamat. Per tant, Estat Català no era concebut estrictament com un partit, sinó com una plataforma militar i cívica de defensa, amb Macià com a cap per la seva experiència (era tinent coronel d’enginyers retirat). La seva principal publicació, el quinzenal L’Estat Català (novembre 1922-setembre 1923), es proclamà dependent de la ressorgida FDN, que seria l’expressió política d’Estat Català. Aquesta pretensió fou abandonada al gener de 1923, alhora que Estat Català establí relacions amb altres partits, com la Unió Socialista de Catalunya [USC] o el "sector militarista" d’Acció Catalana (Societat d’Estudis Militars) i, per aquesta via, amb els nacionalistes bascos i els galleguistes (Triple Aliança del setembre de 1923).

El cop d’Estat de Primo de Rivera portà Estat Català a la clandestinitat i a l’exili i el seu projecte s’adaptà a les noves circumstàncies. Macià era l’autoproclamat president de l’”Estat Català" a l’exili, alhora que es pretenia reclutar i entrenar l’”Exèrcit de Catalunya" a França i a "l’interior" (objectius parcialment reflectits en les publicacions "oficials" Butlletí de Catalunya i Butlletí de l’Estat Català, editades a París entre el 1924 i el 1925). Tot aquest esforç fou finançat amb la fortuna de Macià, casat amb una rica hisendada, i amb fons recollits per les organitzacions patriòtiques o separatistes a Amèrica, sobretot a Cuba, Argentina i Uruguai. En la recerca d’aliats per als seus propòsits insurreccionals, Macià desenvolupà contactes amb anarcosindicalistes, comunistes i nacionalistes bascos, dels quals al gener de 1925 sortí l’Aliança Lliure entre Estat Català, la CNT, el PCE i el Partit Nacionalista Basc [PNV] per a una insurrecció. En la pràctica, però, l’entesa es reduí a la col·laboració entre Estat Català i CNT, ja que tant els comunistes com els "Aberriak" foren neutralitzats per la policia. Tanmateix, l’acord entre el govern francès i l’espanyol sobre Abd el-Krim al Marroc reduí les possibilitats d’acció de Macià a França, mentre que el control policial dificultà les accions de la CNT (en part, sostinguda gràcies a subvencions de Macià) i dels grups anarquistes.

Empesos per la pressió policial, Estat Català i els anarquistes es llançaren a l’aventura a finals de setembre i primers d’octubre de 1926, però els àcrates foren aturats per la policia espanyola ("complot del Puente de Vallecas") i la francesa desarticulà l’”Exèrcit de Catalunya" abans de creuar la frontera ("complot de Prats de Molló") per una indiscreció combinada amb infiltracions de la policia italiana. Macià fou processat i jutjat (amb alguns homes d’Estat Català, si bé la majoria foren expulsats a Bèlgica) i el líder separatista fou capaç de convertir la seva desfeta en un triomf de relacions públiques en anunciar, per exemple, que volia crear una "Bèlgica pirinenca", amiga eterna de França.

Expulsat a Brusel·les i sense contacte directe amb Catalunya, Macià projectà el 1928 un periple per les comunitats catalanes d’Amèrica. Mentrestant, el pes de l’activitat d’Estat Català passà al seu Directori Interior, fins aleshores secundari (quan no inoperant). En la mesura que s’inicià una dinàmica "constitucionalista" en l’oposició al règim, capaç de reunir liberals, republicans, obreristes i, fins i tot, conservadors, el Directori Interior a Barcelona, dirigit per Jaume Aiguader i Miró (doble militant, d’Estat Català i de la USC), vinculà els nacionalistes radicals, en tant que partit, al procés, alhora que establí hàbits de col·laboració tant amb republicans com Lluís Companys, com amb quadres anarcosindicalistes. El desplaçament del centre de gravetat de l’organització es demostrà quan Macià intentà fer efectius els acords presos el 1928 amb les associacions de catalans d’Amèrica, que tenien una perspectiva molt allunyada de la realitat. S’havia elaborat una constitució per a Catalunya (que s’aplicaria el dia de la victòria independentista) i un projecte reorganitzador d’Estat Català com a Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, amb un organigrama intercontinental. Macià es trobà amb la negativa del Directori Interior a aplicar unes mesures considerades absurdes i hagué d’acontentar-se amb fer d’observador mentre que Aiguader prenia les decisions reals, fins al punt que el 1930 (sota la semilegalitat de Berenguer) Estat Català pogué actuar com el grup Els Amics de Macià. El "cabdill", ja amb el govern Aznar, tornà definitivament a Barcelona al febrer de 1931. Aleshores, Estat Català aparegué com un partit sense massa definició orgànica però amb el prestigi d’haver estat gairebé l’única força catalana que havia combatut la dictadura des del primer fins a l’últim moment. La recerca d’aliats per part dels Amics de Macià s’inserí en l’empenta unificadora de les esquerres catalanes, endegada a partir de 1931. Així, Estat Català –amb altres col·lectius, grups i corrents d’opinió– s’integrà a Esquerra Republicana de Catalunya, com a partit de síntesi política sota la direcció de Macià.

Premsa: L’Estat Català. Publicació d’orientació nacional (1922); Butlletí de Catalunya. Publicacions d’Estat Català (1924); Butlletí d’Estat Català (1924); Butlletí de l’Estat Català (1925); Som!... (II època, 1925); La Bandera Negra (1925); El Carrer (Vilanova i la Geltrú, 1930); Tramuntana (Castelló d’Empúries, 1931); Alta Tensió (1931) i Estat Català (1931).


Enric Ucelay-Da Cal
Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX

 

• 75 anys de la Constitució de l’Havana
• M. A. Baltà - La Societat d'Estudis Militars
• Bibliografia sobre l’independentisme català
• Francesc Macià: L'independentisme conspiratiu
• Daniel Cardona i el separatisme insurreccional
• Història d'Estat Català (Gran Enciclopèdia Catalana)
• Els separatistes catalans entre 1916 i 1936
• Història de l’independentisme català
• Va existir realment un feixisme català?
• Fascist and Communist Alternatives in Catalan Separatism, 1919-1939


Emblema usat pels militants d'Estat Català (1926), semblant
al que feien servir els cubans en la seva guerra d'independència contra Espanya

 


1923-1928: La trajectòria internacional de l’independentisme català

Francesc Roca. 27.03.2006

El triomf del cop d’estat militar de 1923 va forçar a l’exili a Francesc Macià, coronel de l’exèrcit espanyol, líder de l’independentisme català i futur president de la Generalitat de 1931.



Instal.lat, primer a Perpinyà i, després, a Bois-Colombes, a Paris, el seu objectiu era l’autogovern català. Els suports que tindria  serien: 1) el seu petit i dinàmic partit (dit ‘Estat català’), 2) la CNT, el gran sindicat socio-polític català, 3) els catalans d’Amèrica, i, per un temps, 4) un polític soviètic: Nicolai Bujarin. Al 1924, Francesc Macià imaginà, sobre el paper, una Lliga de Nacions oprimides, sense estat propi.

En formarien part, inicialment, 9 nacions de 3 continents: Catalunya, Euzcadi, Galícia i Irlanda a Europa, les Illes Filipines i Índia a Àsia, i Canàries, el Rif, i Egipte al nord d’Àfrica. És a dir: nacions depenents de tres estats: l’espanyol, el britànic i el nord-americà. Macià féu dos periples internacionals buscant suport a la causa de la Catalunya independent. Primer: París-Moscou-París. El viatge d’anada, del 15 d’octubre al 24 d’octubre de 1925.

L’intèrpret, a Moscou, fou Andreu Nin, que hi vivia, i era un alt dirigent de la Internacional Sindical Roja. Segon: Bordeus-Montevideo-Buenos Aires (més 7 mesos a Rosario-Córdoba-La Plata-Mendoza)-Santiago de Xile-Buenos Aires-La Havana. El retorn a Europa, via Nova York, fins a Hamburg. Com que no fou autoritzat a instal.larse a Ginebra, es desplaçà a Brussel.les, on, entre altres coses, feu un pròleg a l’edició catalana de la biografia de Gandhi, el lider hindú que adaptaria el pacifisme, com a forma de lluita política.


Text publicat a: http://www.20minutos.es/noticia/103400/0/president/Generalitat/objectiu/



1928: La Constitució de l'Havana

ACCAT · Barcelona  ·  07/06/2006

Text publicat a: http://www.tribunacatalana.org



Després de l’intent d’insurrecció armada independentista a Prats de Molló (novembre de 1926), Francesc Macià fou jutjat a París, cosa que li donà notorietat internacional i difongué el conflicte nacional català a Europa; tanmateix, els fets de Prats de Molló no tingueren repercussions immediates a Catalunya.

Desterrat a Bèlgica, poc després, Macià emprengué un viatge per Amèrica on contactà amb els centres catalanistes; a l’Havana el 1928, Macià presidí una assemblea independentista on s’hi redactà el Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, conegut com a Constitució de l’Havana, segons el qual “El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de Govern, la República tècnico-democràtica-representativa”; l’única llengua oficial a Catalunya era el català, i la bandera oficial de la República Catalana era l’estelada amb el triangle blau i l’estel blanc.

La Constitució de l’Havana presentà un estat català democràtic, sense discriminacions racials en considerar catalans tots els nascuts a Catalunya encara que de pares no catalans, així com abolia la pena de mort i reconeixia la igualtat jurídica dels homes i les dones.


Més informació a: http://racocatala.cat/cat1714/consthavana.htm



1898: Josep Carner Ribalta

ACCAT · Barcelona  ·  08/05/2006

Text publicat a: http://www.tribunacatalana.org



Josep Carner i Ribalta (1898 Balaguer-1988 Simi Valley, Califòrnia) fou polític i escriptor. A la seva vila nadiua, dirigeix una revista “Flama”, vinculada a la línia patriòtica de Francesc Macià. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’exilia a París, on és redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1923-25). Acompanyà  Francesc Macià en el seu viatge a Moscou (1925) a demanar ajut per a la insurrecció de Prats de Molló (1926), en la qual hi tingué un paper destacat. Després del procés de París i la ulterior expulsió a Bèlgica, participa amb una ponència a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, l’Havana 1928, on s’aprovarà la Constitució Provisional de la República Catalana. Torna a Catalunya el 1931 i milita a ERC. Durant els fets d’octubre de 1934, és detingut al vaixell “Ciudad de Cádiz” i a la Presó Model. Cap de premsa del Parlament Català (1933-36), durant la guerra és nomenat Comissari d’Espectacles de la Generalitat, impulsa la formació de Laya Films i Studio Orphea Film, per problemes amb els anarquistes, és enviat a París i després a Mèxic, com a responsable de l’Exposició Antifeixista, del Comissariat de Propaganda del Govern de la Generalitat. S’exilia a Nova York el 1939, allí edita el butlletí “Free Catalonia” (1942-45), forma part de la Delegació del Consell Nacional de Catalunya de Londres.  Ha escrit guions cinematogràfics, en poesia ha publicat: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), i les versions Poetes russos de la revolució (1937), també publicà, Com es fa un film (1934),  Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (Mèxic 1947) i Retorn a Macià (Barcelona 1987).

Per a saber-ne més: J. Carner- Ribalta.-De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. Edicions Catalanes de París, 1972.