Catalunya 1714








Estat Català contra Lluís Companys


• Fascist and Communist Alternatives in Catalan Separatism, 1919-1939 (Enric Ucelay-Da Cal)
Va existir realment un feixisme català? (Stanley G. Payne)
Joan Casanovas i Maristany (Daniel Díaz i Esculies)
Objectiu matar companys (El report de Josep Maria Xammar) (Daniel Díaz i Esculies)
Auca de la rereguarda (Pere Calders i Tísner)
Bibliografia sobre l'independentisme català

Estat Català (1922-1931) (Enric Ucelay-Da Cal)
Estat Català (1936-1960)
(Enric Ucelay-Da Cal)
Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya- Estat Català (JEREC) (Enric Ucelay-Da Cal)
Nosaltres Sols! (Enric Ucelay-Da Cal)

 

Els germans Badia

 

Els fets del 6 d'octubre de 1934

Nosaltres Sols

Les Milícies Pirinenques



Després de les eleccions democràtiques al Congrés dels Diputats del 16 de febrer de 1936 –en les quals el Front d’Esquerres obtingué la victòria sobre el Front Català d’Ordre–, la situació política començà a degradar-se ràpidament. Tot i que a Catalunya no hi havia un clima de violència política i social com el que imperava a la major part de l’estat espanyol, no es pot parlar amb propietat de l’existència d’un “oasi” de pau malgrat els esforços que nombrosos periodistes i polítics feren per imposar mediàticament aquesta metàfora. Una de les proves del clima que es vivia el trobem en l’assassinat a Barcelona a final del mes d’abril del 1936 dels dirigents separatistes d’Estat Català (EC) Miquel i Josep Badia per elements de la Federació Anarquista Ibérica (FAI), que d’aquesta manera es venjaven del primer per la seva passada actuació al capdavant dels serveis d’Ordre Públic de la Generalitat.

El triomf del Front d’Esquerres havia comportat, entre altres coses, l’alliberament dels presos polítics, la confirmació de Lluís Companys com a president de la Generalitat de Catalunya, així com la confirmació per ell mateix del consell executiu que les autoritats militars espanyoles havien suspès i empresonat els seus membres amb motiu dels anomenats "Fets d’Octubre" del 1934. Cal assenyalar, però, que Companys no confirmà el separatista conseller de Governació Josep Dencàs, perquè dins del seu partit -Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)- s’imposà la tesi de fer recaure tota la responsabilitat del fracàs dels esmentats Fets d’Octubre sobre el conseller de Governació. Darrere d’aquesta decisió s’ocultava també la crisi que es covava dins d’ERC entre el sector oficialista, majoritari, que optava decididament per l’acceptació de la Constitució republicana i l’Estatut d’Autonomia com a vies per a la recuperació nacional, i el minoritari sector separatista, que es decantava per la plena independència política de Catalunya.


Refundació d’Estat Català

EC se separà d’Esquerra Republicana i es refundà com a partit independent en el congrés que celebrà a Barcelona entre el 21 i el 24 de maig del 1936. La desaparició dels germans Badia consagrà per unanimitat Josep Dencàs com a secretari general de la nova formació. EC estava implantat a la majoria d’indrets del país, però la seva força principal era a la capital, especialment a les barriades de Sant Andreu, el Clot i el centre. La ideologia era, segons l’historiador Manuel Cruells, poc elaborada, i es limitava a reafimar la seva fidelitat a les directrius primigènies de Francesc Macià.

Tot i l’èxit que suposà la refundació d’EC, no s’aconseguí que la majoria dels militants històrics deixessin ERC, ja que hi ocupaven càrrecs de responsabilitat, cosa que provocà que en el decurs del congrés s’aprovés per unanimitat la proposta d’expulsió de Ventura Gassol, Jaume Miravitlles, Jaume Aiguader, etc. Així, doncs, la nova formació política iniciava la seva singladura amb un gran dèficit: la manca de figures i de personal amb experiència política. Poques setmanes després de la refundació, EC engruixí els seus efectius amb la incorporació de l’organització patriòtica apolítica Nosaltres Sols! (NS), del Partit Nacionalista Català (PNC), com també d’entitats juvenils i agrupacions estudiantils. El jove EC no arribà mai a ser un partit unificat del tot, ja que en els militants prevalia més la fidelitat a la seva fonació d’origen que al projecte comú, circumstància que la Guerra Civil accentuà encara més.

 

L’esclat de la Guerra Civil

El sòlid antifeixisme d’EC quedà palès quan es produí l’aixecament militar a Barcelona el 19 de juliol del 1936, ja. que va contribuir amb tots els seus efectius a l’aixafament dels rebels. Participà en l’assalt a la caserna de Sant Andreu, on obtingué armament i munició, i ocupà El Oro del Rhin –conegut local de ball de la Gran Via–, que esdevingué la caserna general de les seves milícies; així mateix, s’apropià el Diario de Barcelona, que amb la capçalera catalanitzada es convertí en el seu portaveu. Entre morts i ferits tingué 43 baixes. El buit de poder produït a causa del fracassat cop d’estat donà pas a una revolució i a una onada de criminalitat que va estremir tot el país.

La profunda animadversió de què era objecte EC per part dels anarquistes -aleshores amos i senyors dels carrers-, que tenia els seus orígens en la repressió que patiren durant l’estada de Dencàs a la Conselleria de Governació (1933-1934), sumada a la marginació a la qual els sotmetia la Generalitat, tot i la migradesa dels poders que exercia, col·locaren la formació separatista en el blanc de la diana a la qual apuntava la FAI. Sembla que fou amb el secret vistiplau dels llibertaris que Dencàs aconseguí salvar la seva existència: embarcà precipitadament a principi d’agost del 1936 en un vaixell italià ancorat al port de Barcelona carregat d’elements addictes als colpistes pròfugs, industrials, carlins, etc.- que atracà a la Gènova mussoliniana. Si els llibertaris magnificaven i manipulaven degudament aquest fet davant l’opinió pública, el podrien esgrimir com un convincent argument per acusar EC de col·laborar amb el feixisme internacional i, d’aquesta manera, procedir a desmantellar-lo. Per sortir de l’atzucac, l’atemorida formació separatista optà per conjurar el perill fent pública l’expulsió del seu secretari general acusant-lo falsament del delicte de deserció. Aleshores, passà a ocupar la secretaria general d’EC Joan Torres Picart, un jove periodista de 27 anys alineat amb l’ala més intransigent del partit que formaven el seguidors de Miquel Badia.

D’altra banda, EC no tenia representació ni en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) –que fou l’autoritat real de Catalunya en els primers mesos de la guerra, ni en les Patrulles de Control -encarregades del manteniment del nou ordre revolucionari–, a causa del vet dels llibertaris. Tanmateix, els militants separatistes s’incorporaren al segon organisme dissolts en els contingents de ERC mercès a la intensa relació personal que existia entre els membres d’ambdós partits. Cal assenyalar també que EC envià una columna de milicians al front d’Aragó, una expedició a València i uns 2.000 combatents a la fracassada expedició per a la conquesta de Mallorca l’estiu del 1936.

La caiguda de Casanovas

L’onada de crims i depredacions que protagonitzaven els anomenats "incontrolats" i la CNT-FAI immediatament després del fracàs de la rebel·lió militar i que els seus autors justificaven -quan ho feien- amb el simple argument que es tractava d’accions punitives contra elements feixistes, aixecaren una gran í silenciosa repulsa en la majoria de sectors de la societat catalana, que es trobava paralitzada pel terror. Davant aquests fets, el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, des del Palau de la Generalitat, difongué ràpidament una al·locució al país, en la qual, entre altres coses, destacava la necessitat de restablir l’ordre públic i d’acabar amb els incontrolats. Nomenat pel president Companys conseller primer, fracassà en la constitució de dos efímers governs que no duraren ni un mes -amb l’absència dels anarcosindicalistes i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) -que tenien com a objectiu principal la recuperació de l’ordre públic i la dissolució del CCMA. Casanovas, tot i conservar la presidència de l’hivernat Parlament, després de sortir de l’executiu quedà políticament aïllat, i per trencar aquesta situació cercà el suport d’EC, que d’una banda coincidia amb la seva política antifeixista i de l’altra necessitava tenir al costat alguna persona de prestigi. Aquest apropament s’escenificà. amb la clausura per part de Casanovas del míting que els separatistes feren al Gran Price de Barcelona l’1 de novembre del 1936. L’èxit del míting fou extraordinari, cosa que feia esperar a l’exconseller primer que aconseguiria el suport dels sectors d’ERC contraris a l’aliança de Companys amb els anarquistes. Les conseqüències del míting foren immediates: els centres de la CNT i de la FAI començaren a preparar l’assalt armat a totes les seus d’EC de Barcelona, així com les d’algunes de comarques.

D’altra banda, a mitjan novembre, el dirigent d’EC Josep Maria Xammar renuncià a tots els seus càrrecs del partit perquè havia estat diputat per tractar d’aconseguir amb la direcció d’ERC una aliança que permetés destruir els anarquistes. També tingué una tensa entrevista amb Companys, al qual demanà la Conselleria d’Ordre Públic per a EC. Mentrestant, Casanovas havia viatjat a França, on un representant seu o ell mateix parlà amb alguna personalitat del Quai d’Orsay, a la qual demanà el suport de París davant la proclamació d’una hipotètica Catalunya independent. La seva gestió fou estudiada per les autoritats gal·les, que consideraven que en aquells moments –octubre del 1936– no era factible el reconeixement d’una Catalunya independent, ja que fer-ho podria desencadenar un seguit de problemes innecessaris, tals com la potenciació del moviment autonomista alsacià, el perill que el Rosselló fos atret pel Principat, que l’independentisme català fos comunista, etc. Ignorem, però, si una gestió semblant es féu amb les autoritats britàniques.


El complot

En produir-se el retorn dels milicians de la fracassada expedició a Mallorca a principi de setembre del 1936, la FAI aprofità la desmoralització i la fatiga dels elements d’EC per desarmar-los al mateix peu del vaixell. Davant aquest fet, Xammar visità el conseller de Governació, Josep Maria Espanya (ERC), i li exigí el rearmament dels separatistes. En aquells moments, el conseller sols li pogué proporcionar unes dotzenes de fusells, però li lliurà els comprovants per retirar dos vagons d’armament, que encara eren a Catalunya Nord i havien estat adquirits per la Generalitat. Existia, però, el problema que per dur a terme l’operació de trasllat i descarregament dels vagons calia disposar d’un cos de protecció, ja que si no era així els llibertaris tenien moltes possibilitats d’apoderar-se d’aquell material. El comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat era en aquells moments l’enginyer Andreu Revertés, un home d’ERC que gaudia de l’amistat i la confiança de Companys. La matinada del 22 de novembre, Torres Picart, Casanovas i Xammar es reuniren amb el comissari general al seu despatx i li sol·licitaren protecció armada per aconseguir l’armament dels esmentat, vagons. Revertés els assegurà una secció de la Guàrdia d’Assalt a canvi d’un 20% del material, el qual, digué, destinaria a armar forces de la seva confiança. Durant la conversa, Torres Picart exposà el que havia de ser el pla que es gestava en el seu partit: iniciar una campanya adreçada a la creació d’un estat d’opinió que en un moment determinat permetés "eliminar tot el Govern de la Generalitat" -en el qual hi havia tres consellers anarquistes- i fer un canvi de política. A més a més, calia anar preparant grups armats en aquells indrets del país on existien incontrolats per tal de reduir-los. Casanovas intervingué per dir que de l’eliminació del Govern de la Generalitat s’exceptuaria el president Companys. En el supòsit que aquest embrionari pla, que com hem vist estava mancat de suport internacional, s’hagués dut a la pràctica amb èxit, el nou president de la Generalitat hauria estat, d’acord amb el que estableix l’article 44 de l’Estatut Interior de Catalunya, el president del Parlament, és a dir, Joan Casanovas.


Descoberta i repressió

Un policia a les ordres de Revertés, i que actuava com a confident de la FAI, explicà als seus dirigents que el comissari general havia donat l’ordre d’assassinar la seva madrastra -Concepción A. Garcia- sense cap tràmit a la Rabassada per qüestions estrictament domèstiques. Però els policies no compliren l’ordre. Concepción A. Garcia fou interrogada pel faista Dionisio Eroles -cap de Serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic- i Revertés fou convocat a la Conselleria de Seguretat Interior. En veure’s descobert i que la seva vida perillava -possiblement els anarquistes també l’acusaren de ser l’inductor directe de la desaparició d’algunes persones- cercà una sortida a la seva desesperada situació denunciant un complot contra Companys i el seu govern, que no era una altra cosa que les manifestacions que al seu despatx havia fet el secretari general d’EC i els seus acompanyants el dia que s’entrevistaren. A partir d’aquesta declaració foren cridats a Seguretat Interior el dia 24 de novembre primer Torres Picant -que davant el president de l’Audiència, Josep Andreu i Abelló, féu una declaració coincident amb el que havia manifestat Revertés- i després Casanovas. El llibertari Aurelio Fernández donà l’ordre de recerca i captura contra Xammar, però sense èxit, perquè el separatista aconseguí passar la frontera. Posteriorment, també abandonaren el país Casanovas i Torres Picart, a qui la direcció d’EC va expulsar per tal de salvar el partit. Revertés, que era la baula més feble de la cadena, fou empresonat a Montjuïc i després posat en llibertat per ordre del conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader. Havia de ser acompanyat a Andorra, però el seu viatge finalitzà aviat, ja que fou executat en una cuneta a pocs quilòmetres de Barcelona pels membres de la seva escorta. El periodista Jaume Ros assenyala que l’ordre d’execució fou una imposició de la CNT-FAI i degué tenir lloc el dia 30 de novembre. Segons Xammar, amb la mort de Revertés Companys havia aconseguit que amb el vistiplau del seu govern, llevat del conseller comunista Comorera, aquell cas no sortís a la llum. Revertés era un personatge que havia esdevingut incòmode perquè tenia massa informació (Se sap que estava implicat en una apropiació indeguda de lingots d’or).

El 25 de novembre Revertés havia estat destituït amb el curiós argument de no estimar-se convenient la seva permanència en el càrrec. L’endemà, els anarquistes assaltaren i ocuparen durant unes hores la seu del Diari de Barcelona, i en aquest mateix dia va prendre possessió de la Comissaria General d’Ordre Públic l’exsubsecretari de la Presidència de la Generalitat, Martí Rouret (ERC). Es tractà d’un acte força emfàtic al qual assistiren nombroses personalitats: el conseller primer, Josep Tarradellas, el de Seguretat Interior, Aiguader, el president de l’Audiència, Andreu i Abelló, el secretari de la Junta de Seguretat, Aurelio Fernández, el cap dels Serveis d’Ordre Públic, Dionisio Eroles, el cap de les Forces d’Assalt, comandant Arrando, el cap dels Mossos d’Esquadra, comandant Gavarri, etc. Durant l’acte, Aiguader digué unes significatives paraules: “No vull parlar del que aquí ha passat. Qui assumeixi la responsabilitat d’aquest càrrec, si no compleix amb el seu deure sofrirà les conseqüències amb tot rigor”. Simultàniament a la publicació de la notícia del nomenament de Martí Rouret, Solidaridad Obrera portaveu anarquista- demanava a les autoritats una explicació pública a la fulminant destitució de Revertés, cosa que ens fa pensar que el complot contra Companys fou un afer que quedà reclòs a la cúpula del poder i al qual s’abocà terra al damunt de seguida. D’altra banda, Joan Casanovas i altres elements del separatisme que havien hagut d’exiliar-se reprengueren les activitats conspiratives contra Companys i els anarquistes. El gener del 1937, Joan Estelrich home de la Lliga Catalana que residia a París i que col·laborava amb els franquistes- explicava a Francesc Cambó que hi havia un grup de militants d’EC que treballaven activament cercant suports per tirar endavant un pla per aixafar els anarquistes, i que la Lliga havia rebutjat una invitació per assistir a una de les reunions que es feren a la Ciutat de la Llum. El fet que aquesta activitat conspirativa s’aturés de sobte, tal volta s’explica perquè els separatistes avançaven molt poc en el seu pla i també perquè EC adoptà una nova orientació política -en accedir Joan Cornudella a la secretaria general- que es basava en el suport a la Generalitat, i que a Barcelona tinguessin lloc els Fets de Maig del 1937 que posaren fi a l’hegemonia anarquista. El nou context deixava els conspiradors més afeblits i arraconats.

Daniel Díaz i Esculies
El Temps d’Història (gener de 2005)