1640-1714
1714-1812
1812-1868
1868-1873
1873-1892
1892-1939

A nosaltres, els catalans, ens han amagat i deformat la història; però, si bé és innegable que, per tant, és obvi que des de fora ha estat condicionat tot el que fèiem els de dins, no podem ignorar que les conveniències i les incapacitats d’una part dels de dins, alguns cops d’una manera inconscient, de vegades d’una manera volguda, han marcat formes de complicitat amb els qui, des de fora, ens han volgut mantenir col·lectivament, sota el seu jou.

Cal que vencem la dificultat d’aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls.

Fèlix Cucurull

Primeres formulacions (1640-1714)

La necessitat de cohesió que sentien els catalans que l’any 1640 lluitaven col·lectivament en defensa de la seva llibertat, amenaçada pels intents imperialistes de la Cort de Castella, va generar els primers textos del nacionalisme reivindicatiu català -uns textos que contenen els plantejaments bàsics d’un «patriotisme social, defensiu» que ja té les característiques dels nacionalismes d’alliberament dels nostres dies.

En papers impresos que circulaven entre el poble, publicats per la Generalitat, pel Consell de Cent, per particulars com Martí i Viladamor, etc. juntament amb la doctrina de la nació catalana, basada en el fet de posseir els catalans una llengua i una literatura pròpies i una secular manera d’entendre i de practicar col·lectivament la llibertat, i amb l’assumpció i la reivindicació d’un passat, el de l’Edat Mitjana, que per la seva esplendor estimulava l’esforç de redreçament nacional, hi trobem els incentius ideològics característics d’un moviment d’alliberament nacional plenament assumit. En denunciar que els invasors pretenien «subjectar Catalunya com a terra conquistada», que els abusos de l’absolutisme serien executats a Catalunya «amb major puntualitat i rigor que a Castella, ja per odi, ja per diferència de nació», i en manifestar el temor que els catalans fossin tractats com els indis d’Amèrica, tot afirmant que «no és la Nació catalana ventolera i subjecta a mudances, ans ferma i constant en lo que emprèn», els combatents catalans de la Guerra dels Segadors consideraven que no havien de tenir-se en compte els sacrificis de tota mena que la lluita imposava, sinó el fruit que havien «de donar a Catalunya, a la llibertat i al bon estat que han de restar per als f fills, néts i demés generacions, els quals es podrien queixar amargament de què havem els presents heretat de sos passats una Catalunya lliure, senyora i privilegiada, els deixen a ells una Catalunya esclava, petjada i amb estat infame».

Amb la Guerra de Successió amenaçada de nou la llibertat de Catalunya, el «patriotisme social, defensiu», el nacionalisme reivindicatiu dels catalans va tornar a eixir a la superfície, i en els opuscles i fulls volants impresos que anaven de mà en mà i en discursos, com el del diputat Ferrer i Ciges, tornem a trobar-hi la doctrina de la Nació i de la defensa dels drets nacionals que havia caracteritzat els plantejaments del 1640; si bé ara era feta la distinció entre el poble castellà, convertit en carn de canó lliberticida després d’haver estat junyit a l’absolutisme de la Corona, i les oligarquies castellanes que, havent esclavitzat la seva pròpia nació, maldaven per sotmetre la nació catalana.

El primer segle d’opressió


Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

Articles sobre la història de Catalunya
• El fet nacional català (Fèlix Cucurull)

Pujar