1640-1714
1714-1812
1812-1868
1868-1873
1873-1892
1892-1939

Guerres i revolucions del segle XIX (1812-1868)

Acabada la Guerra del Francès i durant uns quants anys, mentre a Catalunya tenien lloc alçaments i conspiracions de diversa mena, als governants espanyols els preocupava el creixement de «l’hidra del federalisme». En entrar al segon terç del segle XIX, aquesta «hidra» cada dia anà esdevenint més visible.

Entre 1833 i 1840, una bona part de la pagesia catalana, amb el suport d’importants sectors del clergat, convertida en carlina, enyorosa de les lleis i de les institucions polítiques perdudes l’any 1714, lluità en una nova guerra de successió a favor del pretendent don Carles, el nom del qual despertava el record de l’arxiduc Carles d’Àustria, que havia encarnat la llibertat de Catalunya, enfrontat a Felip V, en la guerra de successió per antonomàsia. D’altra banda, les classes populars de la Catalunya industrialitzada i de la que hi tenia una relació més directa, en els enfrontaments armats -de signe liberal i, en certs moments, de caire socialitzant- que van mantenir contra els governs de Madrid entre el 1835 i el 1868, propugnaven la reconstitució modernitzada de la Confederació catalano-aragonesa, projectaven un Estat català sobirà que, pactant d’igual a igual amb els altres Estats, formaria part de la República federal espanyola o bé de la confederació ibèrica; pensaven en la independència de Catalunya.

Cal posar una atenció especial en la Guerra dels Matiners (1846-1849), sostinguda pels catalans que, en paraules de Ramon Cabrera, es volien desempallegar del «jou vergonyós» dels governs de Madrid; una guerra en la qual van lluitar junts els carlins, els progressistes radicals i els republicans. Presidida per Tomàs Bertran i Soler, que afirmava que els catalans «tots tendeixen a la independència» i que «Catalunya es troba en la mateixa posició que els irlandesos», fou constituïda la Diputació General de Catalunya, que el 24 de novembre del 1848 va llançar una proclama en la qual llegim: «Industriosos, actius i laboriosos, la nostra laboriositat és un crim per al poble dominador; i se’ns anomena rebels perquè mai no hem volgut consentir el jou dels esclaus (...) Som catalans: i des d’aquest moment, alçant l’estendard de Sant Jordi, tots ens mirarem com germans. (...) Unim-nos d’una vegada en defensa dels nostres furs perduts, sacsejant amb resolució i fermesa els ferros que arrosseguem. (...) Des d’ara, Catalunya no té més que una ensenya i a ella han d’afiliar-se tots els adalils d’aquesta noble nació.»

Entre els qui, des del 1814 al 1868, anys en què els estats de guerra i d’excepció se succeïen gairebé ininterrompudament al Principat, assoliren, d’una manera o altra, fer sentir la seva veu a favor dels drets conculcats de Catalunya, trobem Antoni Puigblanch, fra Magí Ferrer, Salvador Maluquer, Joan Prim, Francesc Pi i Margall, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal i Víctor Balaguer.

L’any 1851, Joan Baptista Guardiola, en el Libro de la democracia, considerant com una «veritat que ningú no nega» que «els elements constitutius de la personalitat nacional dels pobles són: raça, llengua, clima i història» i conegudes les diferències existents entre «Catalunya, Andalusia, Galícia, les Províncies Bascongades i Castella», dóna com un fet, «no desmentit per ningú i fecund en transcendentals conseqüències», que «la raça espanyola no és una sola; que l’idioma a Espanya no és un sol i que la història no és una sola, això és, que a Espanya els elements constitutius de la seva personalitat nacional no són uniformes, sinó variats, i que no hi ha en ella, per tant, un sol poble, una sola nacionalitat, sinó varis pobles, vàries nacionalitats; que Espanya no és, en rigorós i bon sentit de la paraula, una sola nació, sinó un feix de nacions». A aquestes diverses nacions, afegeix, caldria «deixar-les en la llibertat més àmplia, la més absoluta, de governar-se en allò seu segons l’estat dels seus costums i les necessitats de la seva particular civilització exigissin i elles més bé entenguessin».

L’any 1859, a Cataluña y los catalanes, Joan Cortada assolí presentar una síntesi ben reeixida de la realitat nacional catalana. Partint de l’evidència que «Catalunya té la seva història corn la tenen totes les nacions», constatava que els catalans «de la història, només n’hem pogut aprendre la dificultat de saber-la». Iniciava les seves documentades reflexions afirmant: «Som catalans i ens en gloriegem, de la mateixa manera que un francès té l’orgull d’ésser francès i un anglès no deixaria d’ésser-ho per res del món» i afegia que «això en definitiva és amor a la pàtria»; després es preguntava: «Nosaltres hem vist Grècia sotmesa a Turquia; però, eren torts els grecs? (...) Rússia s’apoderà de Polònia, i els polonesos, són per això rossos? Els hongaresos són austríacs? Ho són els venecians? Els hindús, són anglesos? Fins i tot dins la mateixa Anglaterra, són anglesos els irlandesos?», i tancava el seu arrodonit assaig afirmant: «És sant l’amor a la pàtria, i la nostra pàtria és Catalunya.»

El catalanisme a plena llum


Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

Articles sobre la història de Catalunya
• El fet nacional català (Fèlix Cucurull)

Pujar