1640-1714
1714-1812
1812-1868
1868-1873
1873-1892
1892-1939

El catalanisme a plena llum (1868-1873)

A conseqüència de la Revolució de Setembre (1868) es va obrir un període de llibertat d’expressió que, si bé amb algunes llacunes, va durar cinc anys. Ja no calia recórrer a la premsa estrangera ni a l’opuscle clandestí per expressar les idees i els projectes polítics; i, sobretot, hom ja no quedava sotmès als condicionaments que imposava la lluita incerta. Expulsats del tron d’Espanya els descendents de Felip V, a desgrat de malfiances notòries lligades a inconformismes radicals, els catalans, en general, tenien la impressió d’haver assolit un estatut democràtic irreversible des del qual tindrien possibilitats de realització tots els idearis progressistes d’alliberament. Amb la Revolució de Setembre, no solament va sorgir a la superfície, impetuosament, el catalanisme, sinó que va esdevenir possible de debatre’n els plantejaments teòrics a la llum del dia, sense risc, en lletra impresa.

Durant aquest període, el liberalisme catalanista d’expressió federal no esquerrana trobà el seu més important teoritzador en Francesc Romaní i Puigdengolas que, usant la terminologia d’avui, podríem qualificar de demòcrata-cristià. En El federalismo en España (1869) presenta un documentat i enèrgic memorial de greuges de Catalunya, «que sofreix de mala gana un jou que esmorteeix la seva embranzida», contra l’Estat espanyol. Tot posant en relleu les característiques del poble català en el passat i en el present, i considerant, com Joan Baptista Guardiola, que «Espanya és un feix de nacionalitats cada una de les quals es manté viva» i prenent com a model la Confederació catalano-aragonesa, propugna que Espanya esdevingui un conjunt d’Estats independents.

Amb la Revolució de Setembre, ja des del primer moment, els republicans federals van aparèixer com la força política més important del Principat. Valentí Almirall, que en va ser una de les figures més destacades, a Idea exacta de la federación (1869) considera que a Espanya només hi podrà haver democràcia quan s’hi estableixi una «Federació de petites repúbliques»; i, fugint d’ambigüitats, deixa ben clar que, «essent la paraula federació sinònim d’aliança», una federació no pot ser res més que un contracte, en igualtat de condicions, entre «pobles sobirans». Per esvair qualsevol dubte sobre el seu projecte federal, reitera: «Cada Estat, en una federació, és una República sobirana que no té cap més deure que el de respectar allò que pactà voluntàriament. (...) Cada Estat, doncs, formarà per a ell mateix les lleis civils, penals, administratives, etc., que més convinguin a la seva naturalesa i circumstàncies.»

Però és al diari «El Estado Catalán», promogut i dirigit precisament per Valentí Almirall, on trobem alguns dels textos més significatius del catalanisme d’aquell període. Òrgan dels federals intransigents que, amb el lema «o tot o res», havien declarat la «guerra a Madrid», «El Estado Catalán» denuncia que la unitat espanyola «és la iniquitat establerta en sistema», que entre monàrquics i republicans unitaris no hi ha pràcticament cap diferència i que els federals castellans només són descentralitzadors i que, per tant, de federals, únicament en tenen el nom. Al mateix temps, assumeix el qualificatiu de separatistes amb què són etiquetats, des de Madrid, els federals catalans.

Mereix una atenció especial Josep Narcís Roca i Farreras que, des d’«El Estado Catalán», i sobretot, des d’un altre diari republicà federal, «La Independencia», i des de «La Renaixensa», se’ns apareix com el teoritzador més documentat, més lúcid, més coherent del nacionalisme català del segle XIX. Fou ell qui primer (1871), enfrontant-se amb concepcions en voga en aquella època, va estudiar els fets nacionals en relació amb l’internacionalisme, considerant que n’eren la base i no pas la negació. D’acord amb aquest plantejament creia que, tant en la societat capitalista com en un futur món comunista, calia que totes les nacions oprimides, com Polònia, Irlanda, Bohèmia, Galícia, Euskadi, Catalunya... potenciessin el seu «patriotisme social, defensiu» i lluitessin per alliberar-se de qualsevol forma d’opressió nacional, ja que només podria haver-hi un autèntic internacionalisme quan totes les nacions, grans i petites, fossin absolutament lliures i estiguessin situades en un pla d’absoluta igualtat que fes impossible cap mena d’explotació o de discriminació cultural, econòmica, etc.

Partint de dades històriques, Roca i Farreras afirma que els catalans, amb una «constància portada fins al sacrifici, fins a la mort», han lluitat sempre per la seva independència nacional. Una altra de les tradicions de Catalunya, ens diu, és «1a tradició de les llibertats que avui diem polítiques, municipals, democràtiques i d’alliberació o emancipació de classes socials. De manera que –afegeix– la tradició independent o autonòmica de Catalunya no és d’independència o d’autonomia qualsevol o comsevulla; sinó d’independència o autonomia en lo exterior, amb llibertat del poble i amb reformes fins socials, com diem ara, en lo interior». Aquesta, afegeix, és la tradició dels «catalanistes revolucionaris, dels catalanistes republicans, democràtics, dels catalanistes que miren endavant». Considerant que aquesta és l’autèntica tradició de Catalunya i que «solament en la independència pot Catalunya refer-se, restaurar-se, renéixer, tornar a ser el que fou i pot ser», desafia el «catalanisme conservador, tradicionalista com es titula, monàrquic (...) aristocràtic, burgès», a respondre la pregunta següent: «admet, accepta per al dia d’avui, per al 30 de maig de l’any 1873, l’autonomia, la independència de Catalunya com a Nació, com a Estat tot lo més confederat amb altres d’Espanya, com l’accepta el catalanisme federal, democràtic, revolucionari, el catalanisme que anomenem progressiu?»

Tocant als Països Catalans, Roca i Farreras escrivia: «Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat, i pot constituir-se també un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre si mateix i confederat amb els altres d’Espanya».

La restauració de la monarquia borbònica

Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

Articles sobre la història de Catalunya
El pensament de Josep Narcís Roca i Farreras
• El patriotisme social i defensiu (Fèlix Cucurull)
• El fet nacional català (Fèlix Cucurull)

Pujar