1640-1714
1714-1812
1812-1868
1868-1873
1873-1892
1892-1939

La restauració de la monarquia borbònica (1873-1892)

En començar l’any 1875, la primera República espanyola, que havia estat proclamada l’11 de febrer del 1873, deixava d’existir. Un nou Borbó, Alfons XII, desembarcava a Barcelona (9 de gener) amb el suport de la gran burgesia catalana. El 26 d’agost, amb la caiguda de la Seu d’Urgell, es va acabar a Catalunya la tercera guerra carlina, que havia estat iniciada l’any 1872. Abans, el gener del 1874, i contestant el cop d’Estat del general Pavía, el poble federalista de Barcelona, declarada la vaga general, durant tres dies havia lliurat, i havia perdut, les últimes lluites de barricada del segle XIX; i els batallons de voluntaris del desitjat i mai no proclamat Estat català, comandats pel Xic de les Barraquetes, eren derrotats a Sarrià al segon dia de lluita. Una vegada més, les dues forces veritablement combatives que d’una manera o altra reivindicaven unes lleis i unes institucions estatals catalanes havien estat vençudes per les forces governamentals de l’Espanya continuadora i perfeccionadora de l’obra de Felip V, després d’haver-se enfrontat i combatut aferrissadament, amb les armes a la mà, l’una a l’altra.

La Restauració, amb el seu muntatge del caciquisme electoral i dels dos partits de torn afectes al sistema, tot reforçant les estructures de l’Estat únic va obligar el catalanisme a replegar-se i a replantejar-se la seva estratègia; i si en determinats moments de l’evolució de la monarquia restaurada, la coincidència d’interessos dels diversos sectors i classes socials va desembocar en un bloc comú, en una solidaritat nacional catalana, ja que no hi havia un projecte nacional vàlid per a tothom, el nacionalisme reivindicatiu català, el catalanisme, tot reflectint les contradiccions de la societat catalana, de nou es va desplegar en més d’una branca.

Mentre Pi i Margall, que des de jove residia a Madrid, intentava el triomf del federalisme arreu d’Espanya i se’n convertia en el principal teoritzador, Valentí Almirall, l’any 1881, abandonà el partit federal –el partit de Pi i Margall– per a promoure una acció política catalana del tot deslligada de la política espanyola. Però, si bé Almirall, en els seus escrits, dels quals destaca el llibre Lo catalanisme (1886), té agudes observacions sobre el caràcter de catalans i castellans, vistos, ambdós, com antagònics, i sobre diferents aspectes de la vida política catalana, trobem que, malgrat que usa un nou vocabulari («particularisme», «regionalisme», «catalanisme regionalista», «Catalanisme polític»), els seus plantejaments continuen essent els del federalisme; si ara ell rebutja el qualificatiu de federalista, ens fa saber, és perquè ha estat desacreditat pel partit que l’usa. De tota manera, per damunt dels antagonismes que separen Almirall de Pi i Margall, hi ha entre tots dos destacables coincidències; entre elles la de la utilització, que durant força temps es generalitzarà, de la terminologia jacobina: Nació equival a Estat independent, no federat; d’Espanya, per tant, en diran Nació; Catalunya, com que ara no és independent, és una ex-nació, una Regió.

Una figura important que sorgeix en aquest període és la de Josep Torras i Bages, el gran bisbe. Si bé la tradició que ell defensa (La tradició catalana, 1892) no és, ni de bon tros, la que reivindicava Roca i Farreras, o sigui, la que desemboca en el «catalanisme revolucionari», tampoc no es pot pas dir que Torras i Bages, que creu que «Crist, restaurador de la naturalesa, és el cor de la nació catalana» i que «el catalanisme, si vol ressorgir, mai no s’ha de separar del catolicisme», quedi encallat en els plantejaments del tradicionalisme conservador. La defensa que fa dels drets nacionals de Catalunya és prou sòlida per a resultar operant més enllà del dogmatisme religiós en què s’emmarca.

Del "tancament de caixes" a l'Estatut del 1932


Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

Articles sobre la història de Catalunya
• El fet nacional català (Fèlix Cucurull)

Pujar