1640-1714
1714-1812
1812-1868
1868-1873
1873-1892
1892-1939

Del "tancament de caixes" a l'Estatut del 1932 (1892-1939)

Si bé, de mica en mica, a partir del 1875 el catalanisme s’havia anat reorganitzant i havia obtingut alguns èxits, com el d’haver evitat la derogació del Dret civil català, en canvi no havia assolit de refer un moviment de masses prou estable, combatiu i generalitzat fins que l’any 1899 es va produir el «tancament de caixes» i, dos anys després, de l’impuls d’aquesta acció, va néixer la Lliga Regionalista, en la qual es van integrar sectors importants de la burgesia que, per primera vegada, estaven disposats a defensar amb una certa energia les reivindicacions nacionals catalanes. De l’empenta d’aquest nou partit, sumada a la incidència que mantenien els antics federals, a l’embranzida de nous sectors nacionalistes d’esquerra i a una certa vigoria que conservaven els canins -tots plegats van constituir la Solidaritat Catalana- l’any 1914 va néixer la Mancomunitat. No s’avançà, però, cap més pas en la resolució del plet nacional català, i l’any 1922 la radicalització nacionalista va donar origen a Acció Catalana, que es considerava en guerra amb l’Estat espanyol, i a Estat Català que, dirigit per Francesc Macià, va iniciar la lluita armada quan, amb la Dictadura del general Primo de Rivera, fou dissolta la Mancomunitat i fou perseguit implacablement el catalanisme.

El 14 d’abril del 1931, després de la victòria electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya, constituïda per Estat Català, restes de l’antic federalisme i altres sectors republicans d’esquerra, i coalitzada amb la Unió Socialista de Catalunya, Macià va proclamar la República catalana que, tres dies després, es convertí en la Generalitat de Catalunya, la qual finalment va estructurar-se d’acord amb l’Estatut del 1932.

La màxima figura de la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat, entre l’any 1890 i el 1906, formulà una doctrina nacionalista que, recollida en La nacionalitat catalana, malgrat contenir algunes contradiccions, durant molt de temps va resultar considerablement mobilitzadora. Sintetitzant i arrodonint diverses aportacions sobre els fets nacionals en general i partint dels orígens i de l’evolució històrica de Catalunya en connexió amb els altres Països Catalans, Prat de la Riba centra amb claredat i precisió la qüestió de la realitat nacional catalana. En estudiar, tot diferenciant-los, els conceptes de Nació i d’Estat observa que una nació només pot arribar a la seva plenitud si disposa del seu propi Estat, amb tots els atributs de la sobirania. Catalunya, per tant, la nació dels catalans, l’única pàtria dels catalans –ens diu– ha de constituir-se en Estat sobirà.

Francesc Cambó, l’altra gran figura de la Lliga Regionalista, contradictori en la seva actuació, podríem dir que sintetitza el seu pensament en Per la concòrdia. Tot afirmant la realitat nacional catalana com a «inconfusible i indestructible», «tan forta i acusada (...) com ho pugui ésser la de Polònia, la d’Irlanda i la de Bohèmia», busca la solució al plet nacional català realitzant «l’ideal ibèric»; o sigui, amb la federació dels pobles ibèrics –Portugal inclòs– que ja havia preconitzat –estenent-la fins al Roïne– Prat de la Riba. Seria, ens diu Cambó, el punt de partida per a la constitució d’un «bloc llatí» euroamericà, dins el qual Catalunya es desenvoluparia plenament com a nació.

Jaume Bofill i Mates, en L’altra concòrdia (1930), considera «l’ideal ibèric» de Cambó «com una possibilitat avui dia més remota que moltes possibilitats extraibèriques que podria sotjar una Catalunya definitivament desenganyada d’Espanya»; i demostrant que un Estat català independent resultaria beneficiós per al ple desenvolupament de l’economia catalana, opina que «per als somniadors o convençuts d’una Ibèria magna, la separació temporal de Catalunya seria un preludi més afinat».

A les darreries del segle XIX i primers anys del segle XX, el doctor Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista des del 1903 al 1916 (morí l’any 1917, com Prat de la Riba) recollint l’herència del «catalanisme revolucionari» del segle XIX, desenvolupà una concepció radicalment antiimperialista en la qual el nacionalisme reivindicatiu i el socialisme esdevenen les dues cares de la mateixa punta de llança de l’alliberament dels pobles. Tot propugnant l’assoliment d’una Catalunya lliure i socialista definia el catalanisme com «un moviment social que té per únic fi la renaixença absoluta i completa de la nacionalitat catalana», per tal que «el poble català sigui element cooperador de la sobirania espiritual del món».

És en l’ideari del doctor Martí i Julià que cal cercar els antecedents immediats de la Unió Socialista de Catalunya i del pensament d’homes com Manuel Serra i Moret i Rafel Campalans. I també n’estigué influït Francesc Macià, que va recollir l’herència del «catalanisme revolucionari»anterior a la Restauració per a reprendre’n, juntament amb les classes populars i a benefici d’elles, l’embranzida. Per això, al mateix temps que lluita per la independència de Catalunya tot afirmant que vol «una República catalana amb plenitud de sobirania» i que «cal que ens hi abracem fort amb la veritat del nostre separatisme», no es cansa de repetir que «si amb la llibertat política de Catalunya no s’hagués de garantir la seva llibertat social, en les reformes socials modernes que comportaria, fóra malaguanyada una sola gota de sang que es vessés per ella».

Queden moltes personalitats importants i força textos vàlids per esmentar. Aquí no he pretès res més que intentar un esbós de les línies bàsiques del pensament nacionalista català, des dels seus orígens fins al moment que, havent Catalunya tot just recuperat una petita part de la seva llibertat nacional, li fou arrabassada amb una nova guerra. No voldria, però, acabar sense transcriure unes paraules d’Antoni Rovira i Virgili i de Lluís Companys.

Rovira i Virgili, que és qui més bé va estudiar el nacionalisme català a través de la història i en la realitat de l’hora que passava, va escriure: «Res no guanyem, ni els uns ni els altres, fent-nos il·lusions tocant a la innocuïtat del nacionalisme català. L’optimisme bonàs no facilita, ni de bon tros, la solució dels problemes. Amb el triomf de les nostres reivindicacions molt guanyarà Catalunya; però quelcom deurà perdre Espanya, encara que aquesta pèrdua tingui el consol de respondre als principis de la justícia. Convé dir a continuació, això sí, que l’Espanya castellana podria trobar en aquesta mateixa pèrdua una font d’energies, un revulsiu que la reanimés, un estímul per a donar noves direccions a la seva activitat i a la seva ambició».

A darreries de juny del 1936 el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, declarava a «Le Petit Journal»: «Catalunya és un exemple del desig de viure i d’engrandiment. És un poble viu i sensible que té gratis ambicions. Tenim projectes ambiciosos: aviat presentarem al Parlament una pla extraordinari de grans treballs. Catalunya no tindrà rai un. poblet sense telèfons i sense comunicacions. Farem de l’assistència social una institució noble i enlairada, tal com la moderna civilització exigeix. Estimularem el desig apassionat de cultura del nostre poble (...) Crec fermament que el demà ens portarà un règim econòmic més just, menys cruel». Dos anys abans, al Parlament català, referint-se al perill d’un cop de força contra Catalunya havia dit: «Creiem en aquesta possibilitat i admetem la possibilitat, ja difícil, però l’admetem també, que Catalunya sigui vençuda i que ens siguin arrabassades totes les llibertats; però, com que els qui hi som al davant hi perdrem la vida, renaixerà d’ona manera triomfant la nacionalitat catalana».


Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

Articles sobre la història de Catalunya
75 anys de la Constitució de l’Havana

El pensament d'Antoni Rovira i Virgili
Articles de Daniel Cardona i Civit 
• El fet nacional català (Fèlix Cucurull)

Pujar