Catalunya 1714








Finestra lingüística

Finestra lingüística era una secció de la revista Medicampus a cura del
Servei de Relacions Exteriors de l’Institut d’Estudis Catalans (SEREIEC)

Inclòs, inclús o àdhuc fins i tot

Sovint, quan dubtem de si una paraula és correcta o no, fem un cop  d’ull al diccionari per a veure si hi és. Un cop verificat que la paraula en qüestió té entrada en la “bíblia” de la llengua, ens donem per satisfets i ja ens creiem amb el dret d’usar-la com ens abelleixi. Aquesta pràctica habitual —que en certa manera podem explicar per l’anormalitat en què la nostra llengua ha hagut de desenvolupar-se durant anys i panys—, provoca usos incorrectes perquè no n’hi ha prou de comprovar que el diccionari normatiu inclou una determinada paraula; hem de tenir present també quina categoria gramatical li atorga i quin significat li correspon.

Per a la correcció lingüística, és tan important la forma gràfica —l’ortografia— com l’adequació necessària en tots els sentits, sobretot semàntica i sintàctica. Per dir-ho d’una altra manera, un castellanisme no és necessàriament només un problema lèxic; pot ser també sintàctic, semàntic, etc. Un dels casos en què es produeix aquesta mena de conflicte és l’ús de l’adjectiu inclús, inclusa. Aquest adjectiu figura en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC amb la definició ‘comprès (dins d’una cosa)’; és, per tant, equivalent al participi del verb incloure, inclòs. Però no podem oblidar l’altra part de la informació, és a dir, la seva categoria gramatical: és un adjectiu, no un adverbi. Però com que, en castellà, el mot corresponent incluso té un ús molt restringit com a adjectiu i funciona exclusivament com a adverbi, ens trobem que l’ús que se’n fa en català respon a aquesta funció; ja que, d’altra banda, com a adjectiu és molt rar, al costat del participi inclòs.

En català, frases com *Va venir inclús son germà, per molt que totes les paraules que la formen tinguin entrada en el diccionari, no és correcta. Per a indicar la idea ‘incloent-hi també’, tenim altres possibilitats: fins, fins i tot (Va venir fins i tot son germà), o, també i tot, en un registre més popular, posposat al mot que emfatitza (Va venir son germà i tot).  L’altra possibilitat, d’un registre més formal i amb un matís semàntic en el sentit de ‘contràriament al que hom podia suposar’, tenim l’adverbi àdhuc, que ens ve del llatí ADHUC ‘fins ara, fins ací’, que ben aviat va experimentar el canvi semàntic fins al significat actual.

Així, doncs, cal tenir present que un diccionari és alguna cosa més que un inventari de mots de la llengua: fins i tot amaga sorpreses i ens pot servir per a passar bones estones llegint-lo. Proveu-ho.

ROSER VERNET ANGUERA
Oficina de Consultes del Servei de Relacions Exteriors de
l'Institut d'Estudis Catalans (SEREIEC)