El Front Nacional de Catalunya (1939-1977)
Catalunya 1714









Daniel Cardona

Els orígens:

El FNC nasqué de la no acceptació de la derrota i l’ocupació dels Països Catalans per les forces feixistes guanyadores de la guerra dels 3 anys (1936-1939). L’inspirador de la idea d’una resistència que havia d’enllaçar amb l’esclat de la II Guerra Mundial fou Daniel Cardona i Civit (1890-1943), capdavanter de l’organització independentista Nosaltres Sols. Daniel Cardona propugnava la formació d’un front patriòtic unitari a part dels partits polítics.

Els primers nuclis:

Coincidint amb l’esclat de la II Guerra Mundial (3-IX-1939) s’estableix el primer comitè d’enllaç a l’interior entre les següents organitzacions: Estat Català (EC), Federació Nacional d’Estudiants Nacionalistes (FNEC) i Nosaltres Sols (NS). L’objectiu de l’esmentat comitè era doble. D’una banda contactar amb el màxim nombre d’elements i de l’altra reprendre les activitats organitzatives. A Aquest nucli embrionari se l’anomenà "L’organització".

El procés d’unificació:

Pel gener de 1940, primer a Perpinyà i després a Monpeller es mantenen converses entre Jaume Martínez, Daniel Cardona, Francesc Espriu, Joan Fortuny, Baltasar Toll, Manuel Cruells, Joan Cornudella i Enric Llistosella. S’estableixen les bases de treball amb els serveis d’informació de la marina francesa. L’any 1942, acabat el procés de debat intern, "L’organització" s’anomena Front Nacional de Catalunya. El consell executiu és format per Joan Cornulleda, president, Manuel Cruells, secretari d’organització i propaganda, Jaume Martínez, secretari militar i Lluís Serres, Ramon Arrufat, Domènec Ramon i Pere Narbona, vocals.

La col·laboració amb els aliats:

El FNC treballà pels aliats en 4 sectors: a) pels serveis secrets polonesos. b) per l’Intelligence Service. c) pel Deuxième Bureau. d) per les "chaines d’evasion" de la resistència francesa, sobretot pel "reseaux", "Alibi" i "Maurice", passant per Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls.

El lliurament d’informació de caràcter militar, de moviments de vaixells, el pas pel Pirineu de gairebé 800 aviadors anglesos i americans abatuts sobre territori francès, de combatents polonesos, de jueus i de fugitius de les zones ocupades pels nazis, són una mostra de l’esforç fet pel FNC en favor de la causa aliada. En tot moment, el FNC evità de transformar-se en un apèndix dels serveis d’espionatge aliats. La col·laboració s’establí en el benentès que després de la victòria els aliats donarien l’ajut polític necessari per tal d’enderrocar la dictadura franquista.

El Consell Nacional de Catalunya a Londres (1940-45):

La col·laboració entre el FNC i el CNC de Londres venien determinats per la coincidència amb força plantejaments polítics. Les dues organitzacions consideraven superat el sostre de l’Estatut de 1932 i reivindicaven el dret a autodeterminació. El Front intentà que el CNC es convertís en el govern de Catalunya, amb el suport de les Comunitats Catalanes d’Amèrica. Josep Tarradellas, mitjançant l’operació política de "Solidaritat Catalana", anul·là la representativitat del CNC de Londres i recuperà l’hegemonia política per a Esquerra Republicana de Catalunya. Entre les accions, la col•locació el 23 d’abril de 1945 d’una gran bandera catalana a les torres de la Sagrada Família.

Les primeres caigudes:

A final de 1943 setanta militants són detinguts, 49 ingressen a la presó Model. Pel juny de 1946, en un intent de col·locar dues grans banderes, una catalana i l’altra estelada al camp del Barça, es produeixen 14 detencions i és desarticulada la Secció Militar. Es dicten penes de vint, quinze i sis anys de presó.

Canvi de rumb:

Després de la caiguda de la Secció Militar (1946), la pèrdua d’armes i equipament afegit a l’exili de militants, la manca de quadres polítics i dificultats econòmiques de la postguerra, junt amb la voluntat clara dels governs occidentals de no intervenir a la Península a causa del fenomen de la guerra freda, produeixen una forta sensació de desesperança en els rengles de la Resistència. És en aquest període que el CNC decideix de passar d’organització resistent a partit polític; aleshores ingressa al Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC, 1946-51). Malgrat tot, la vida orgànica del FNC és més aviat migrada, la repressió continua colpejant el Front en la forma de detencions i retencions a les comissaries de la "Brigada Político social" manté la seva eficàcia. A finals de 1950 se celebra un Consell Nacional en una finca del Clot, on es defineix la línea ideològica del FNC. Militants del Front participen activament a la campanya Galinsoga (1950) i a la vaga dels tramvies (1951). L’any 1960 en un consell extraordinari, el FNC es definí socialista, pel concepte polític dels Països Catalans i per la seva independència política.

El relleu de les noves fornades:

A començaments dels anys seixanta nuclis d’estudiants i obrers s’integren als rengles del FNC. Cap a l’any 1967 el FNC inicia una nova tàctica emmarcada sota el lema "La unitat a traves de l’acció". Aquesta voluntat de coordinació unitària finalitzarà l’any 1969 en la formació de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC). L’any 1968 després d’un debat teòric es produeix una escissió en el si del FNC. Un nodrit nombre de militants l’abandonen i funden el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) amb el qual s’estableixen nexes de col·laboració. L’any 1970 es formen dues noves seccions al FNC, una en el front d’ensenyament- el Bloc Català d’Estudiants - i l’altra el front sindical-barris - la Joventut Obrera del FNC. Uns cinc anys abans, el FNC havia impulsat les SASC (Secció Acció Sindical de Catalunya), a partir de l’acceptació de la doble opressió, nacional i de classe, com dues cares de la mateixa moneda.

El 1er. Congrés del Front Nacional de Catalunya (agost 1974): Amb el lema "Per un partit de masses i de combat", aquest Congrés estableix que el FNC: "Vol ser el partit dels patriotes catalans". Són partidaris d’un socialisme autogestionari i accepten el marxisme crític com a base teòrica. Propugnen la República Socialista del Països Catalans Independents com a forma d’alliberament de les classes populars catalanes.

Fins aquí un breu resum de la història del que ha estat una organització patriòtica, els militants de la qual han contribuït amb el seu esforç i sacrifici a la supervivència de la nació i a la defensa de la nostra Terra.

Agustí Barrera i Puigví, publicat a "l’Insurgent"
(Revista del Casal Independentista de Sants "Jaume Compte"), núm. 7, segona època, quart trimestre de 1994.

Història gràfica del Front Nacional de Catalunya

Programa del FNC l'any 1978

• L’independentisme català durant l’autarquia franquista