Catalunya 1714








Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català


 

Estat Català (1922-1931)
Estat Català (1936-1960)
Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya

 



Els germans Badia
Les Milícies Pirinenques


Organització juvenil d'Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], també coneguda com Joventuts d'Esquerra Republicana d'Estat Català, que, més enllà de ser una fracció del partit, pretengué d'actuar com una força nacionalista catalana independent, en especial a partir de 1934.

L'origen de les JEREC es troba en el servei d'ordre, format per Miquel Badia i Capell (membre del grup Bandera Negra, que el 1925 assajà d'atemptar contra el rei), que el 14 d'abril de 1931 custodià l'edifici del Govern de la República Catalana. Sorgí aleshores la iniciativa de formar una Guàrdia Cívica Republicana, a la qual se sumaren els caps nacionalistes partidaris de la lluita armada (Daniel Cardona, Josep M. Batista i Roca i Ricard Fages). Però en crear-se la Generalitat (17 d'abril), Macià abandonà la idea d'una força armada catalana. Quan alguns nacionalistes descontents, en nom de la puresa, s'escindiren d'ERC i es reclamaren de nou d'"Estat Català", Badia i Josep Dencàs (aliats des de l'estiu de 1931) construïren les JEREC com a organització juvenil del partit i foren la base d'un poder alternatiu als dirigents històrics d'Estat Català més propers a Macià (com Jaume Aiguader o Ventura Gassol). Durant el 1932, Badia amplià les JEREC, en multiplicà els centres propis i n'instal·là en casals d'altres fraccions, tot i que ni ell ni Dencàs no tenien el favor explícit de Macià. Tanmateix, existien altres nuclis de les Joventuts que no responien a llur direcció.

L'oportunitat de Badia i Dencàs es presentà a partir del gener de 1933, amb el cessament de Josep Tarradellas com a conseller de Governació, i al setembre següent amb l'escissió del Grup de L'Opinió, que creà el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra [PNRE], seguit per una part del jovent que volia una organització jovenívola genèrica, de tot el partit. Badia, nomenat secretari general de la Comissaria d'Ordre Públic i després cap de serveis, connectà amb les forces policíaques i impulsà una actuació enèrgica contra el terrorisme anarquista, transgredint ocasionalment la legalitat, i utilitzà les JEREC durant la vaga de transports de Barcelona del desembre de 1933 per a garantir serveis mínims.

Les joventuts havien començat una acció contra els crítics de Macià (atac a finals d'octubre contra la impremta NAGSA, on s'imprimia El Be Negre) acompanyada d'un desplegament uniformat i paramilitar d'"escamots" (desfilada del 22/X/1933). El debat sobre el "feixisme català" portà la Unió Socialista de Catalunya, aliat electoral d'ERC, a amenaçar amb la ruptura si no es desmuntaven els "escamots". Finalment, una Assemblea Nacional Extraordinària de les JEREC (3/XII/1933) els dissolgué formalment (però no en realitat). Mort Macià el dia de Nadal de 1933, Dencàs donà el seu suport a Companys a canvi del reconeixement com a cap de fracció. Atès que Companys volia reincorporar els sectors oposats al macianisme, l'acord no fou difícil. El nou president comptà amb les JEREC per tal de facilitar la presència d'ERC en alguns pobles rurals o de disputar alguns predominis locals de la Unió de Rabassaires o del Bloc Obrer i Camperol. Les JEREC tingueren un fort arrelament entre els estudiants universitaris i de batxillerat de Barcelona (declaraven posseir uns 10.000 afiliats).

Les JEREC, sota Dencàs (conseller de Governació des del juny de 1934) i Badia, es proposaren aplegar tots els sectors nacionalistes d'acció (l'Organització Militar Nosaltres Sols!, l'Organització Militar Catalana [OrMiCa] de Palestra, els grups del Partit Nacionalista Català [PNC]) en un Front Nacional de Joventuts, que no quallà. Durant la crisi constitucional de 1934 les JEREC tingueren un paper destacat: a l'estiu desarmaren el Sometent i el 9 de setembre provocaren incidents al Palau de Justícia de Barcelona arran del processament d'un dirigent del PNC. Els fets comportaren la destitució de Badia (12 de setembre), la ruptura amb Companys i, per extensió, amb Dencàs. El resultat fou una actuació confusa de les milícies nacionalistes el 6 d'octubre, amb el consegüent descrèdit (accentuat perquè Dencàs fou l'únic conseller que s'evadí a l'exili amb Badia). Els partidaris de Companys els acusaren del fracàs de l'aixecament. Publicacions de signe divers reivindicaren les sigles de les JEREC o del "Front Nacional" i una representació d'”Estat Català" assistí al primer encontre exploratori de la unificació marxista el 1935. La victòria del Front d'Esquerres (febrer de 1936) consagrà el triomf de Companys davant del "feixista" Dencàs i el retorn dels dirigents nacionalistes determinà una agressiva ruptura dins les Joventuts, casal per casal. Els partidaris de Dencàs i Badia preconitzaren la necessària "depuració" de les JEREC des del seu setmanari Ara! (febrer-maig 1936) i l'assassinat de Badia i del seu germà Josep (28 d'abril) accentuà el conflicte. Companys atacà Dencàs amb duresa al Parlament (5-6 de maig), però encara que hom en culpà oficialment primer els falangistes i després els cenetistes, de la mort dels germans Badia, els nacionalistes radicals en responsabilitzaren el president. Els diversos sectors nacionalistes d'acció donaren suport a Dencàs i iniciaren el procés d'escissió, que es produí en el Congrés de les JEREC (22-25/V/1936), per tal de formar un nou Estat Català, on al juny entraren el PNC, Nosaltres Sols! i altres nuclis menors.

Com a resposta, el manifest Acció Unificadora de les Joventuts (26 de maig) reclamà una "Comissió Unificadora" que redrecés les JEREC al servei de tot el partit. El 28-30 de maig, els sectors lleials a Companys celebraren el II Congrés Nacional Ordinari, si bé els seus organitzadors (Jaume Vàchier i Antoni Perramon Descasi) anirien al Partit Socialista Unificat de Catalunya, poc després de la seva constitució (4 d'agost). Durant la Guerra Civil les JEREC foren la secció juvenil d'ERC, amb Jaume Miravitlles, home de confiança de Companys, com a principal rector, si bé un altre assessor presidencial, Josep M. Lladó (procedent del PNRE), també hi tingué un protagonisme destacat el 1938 amb el setmanari Abril.


Enric Ucelay-Da Cal
Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya segle XX