Catalunya 1714








Joan Casanovas i Maristany


 

• Discursos de Joan Casanovas i Maristany
• Fascist and Communist Alternatives in Catalan Separatism, 1919-1939 (Enric Ucelay-Da Cal)
Va existir realment un feixisme català? (Stanley G. Payne)
• Estat Català contra Lluís Companys (Daniel Díaz i Esculies)
Objectiu matar companys (El report de Josep Maria Xammar) (Daniel Díaz i Esculies)
Auca de la rereguarda (Pere Calders i Tísner)
Bibliografia sobre l'independentisme català

Estat Català (1922-1931) (Enric Ucelay-Da Cal)
Estat Català (1936-1960)
(Enric Ucelay-Da Cal)
Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya- Estat Català (JEREC) (Enric Ucelay-Da Cal)
Nosaltres Sols! (Enric Ucelay-Da Cal)

 

Els fets del 6 d'octubre de 1934

Nosaltres Sols

Les Milícies Pirinenques



Exilis, càrrecs públics –vicepresident i president del Parlament català...– i una infatigable activitat política entre 1932 i 1942 per la independència de Catalunya marcaren la seva vida.

 

El dia 15 de setembre de 1932 Niceto Alcalà Zamora, president de la Segona República, signava a Sant Sebastià l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tot seguit era oficialment promulgat, i el dia 20 de novembre se celebraven les primeres eleccions al Parlament. Entre els candidats a diputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per la circumscripció de Girona figurava Joan Casanovas i Maristany, que resultà elegit. El resultat dels comicis fou un esclatant triomf d’ERC, que anava en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya (USC). El 6 de desembre tenia lloc la solemne sessió d’obertura del Parlament; el dia 13 se’n va fer la constitució i s’escollí la Mesa: Lluís Companys, president; Joan Casanovas, vicepresident primer; Antoni Martínez Domingo, de la Lliga Regionalista, vicepresident segon; secretaris, Martí Rouret i Antoni Dot, d’ERC, Josep M. Casabò, de la Lliga, i Carles Gerhard, de la USC.

El 14 de desembre el Parlament elegia president de la Generalitat Francesc Macià. La Catalunya autònoma engegava la seva maquinària. La col·laboració del partit de Macià amb l’estat provocà un important canvi a l’hemicicle català: Lluís Companys dimitia de la presidència per ocupar a Madrid la cartera de Marina en el Govern de Manuel Azaña amb la qual cosa Casanovas, rival polític seu, el 20 de juny de 1933 era investit nou president del Parlament català.

 

Sindicalisme i catalanisme

Quan Joan Casanovas ascendí a la presidència del Parlament, estava a punt fer 43 anys i tenia una llarga experiència política i professional. Nascut a Sant Sadurní d’Anoia e11890 en el si d’una família de propietaris rurals, s’havia llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona. Començà la seva carrera d’advocat professional el 1914 –després d’haver treballat com a passant a Barcelona en el prestigiós bufet de Josep Bertran i Musitu, membre de la Lliga– i destacà com a advocat sindicalista en els moments de màxima repressió governamental contra el moviment obrer català. Tot i que la seva vida estigué en perill per la seva decidida actitud en defensa dels obrers perseguits, no desistí de la seva activitat. Aquest fet li valgué els blasmes de la burgesia alhora que el respecte i l’estima dels cercles llibertaris. En el camp polític havia estat diputat provincial a la Mancomunitat de Catalunya en el període 1919-1923 pel districte d’Igualada–Vilafranca del Penedès. El decadent règim de la restauració donà pas a la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923), la qual l’empresonà dues vegades: el 1924 i el 1925. La segona vegada fou posat en llibertat gràcies a la intervenció del seu oncle –Pere Grau Maristany i Oliver, comte de Lavern, amic d’Alfons XIII–, però amb la condició que havia d’expatriar-se.

El primer indret de l’exili de Casanovas fou Ginebra, des d’on escrivia cròniques que enviava al rotatiu barceloní El Día Gráfico. Després es traslladà a París i entrà en contacte amb antifeixistes italians i exiliats catalans i espanyols de la dictadura. Entre els darrers hi trobà els intel·lectuals Eduardo Ortega y Gasset i Miguel de Unamuno, els quals l’invitaren a col·laborar en la revista antidictatorial Hojas Libres, que fundaren el 1927. És en aquesta revista que Casanovas exposà el seu intransigent pensament nacionalista i republicà; participà en mítings en contra de la dictadura primoriverista, però les gestions de l’ambaixador espanyol prop del Govern de París aconseguiren que aquest li prohibís actuar públicament.

 

La República

La dimissió el gener del 1930 de Primo de Rivera fou seguida per la dictablanda, la qual permeté el retorn de Joan Casanovas. Per designació expressa de Francesc Macià, presidí quasi totes les sessions de la Conferència d’Esquerres Catalanes, que tingué lloc entre el 17 i el 19 de març de 1931 a Barcelona, en la qual es donà a llum a ERC, formació que encaixava perfectament amb la seva ideologia. El triomf electoral d’aquest nou partit en els comicis municipals del 12 d’abril comportaren l’elecció de Casanovas, que esdevingué un element molt important en aquelles hores de la definitiva caiguda de la monarquia borbònica: el 15 d’abril esdevenia conseller de Defensa del Govern de la República Catalana que presidia Macià; el 28 d’abril era conseller de Governació de la Generalitat provisional i del 29 de desembre al 2 d’octubre de 1932 ocupà la vicepresidència i la conselleria de Foment.

A causa de la mort de Francesc Macià el 25 de desembre de 1933, Casanovas ocupà estatuàriament la presidència interina de la Generalitat fins al dia 31, en què Lluís Companys fou elegit nou president de Catalunya.

La política antireformista dels governs de la dreta que havien accedit al poder de l’estat en les eleccions del novembre del 1933 i que pretenien aturar o desfer l’obra del bienni reformista, el temor de les esquerres a la formació d’un executiu profeixista, la declaració d’anticonstitucionalitat de la llei de contractes de conreu –aprovada pel Parlament– pel Tribunal de Garanties Constitucionals, etc., provocà una enorme tensió social que desembocà el 5 d’octubre de 1934 en una vaga general que a Astúries es convertí en insurrecció popular armada.

A Catalunya la vaga fou declarada l’endemà, i el president Companys, des del balcó del Palau de la Generalitat, s’adreçà a la ciutadania en nom del poble, del Parlament i del govern que presidia per proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. La manca de mitjans defensius de la Generalitat féu que el Govern català i el president del Parlament no tinguessin altra sortida que rendir-se a l’exèrcit espanyol comandat pel general Batet la matinada del dia 7. També foren detinguts molts parlamentaris i autoritats municipals, que van ser conduïts a vaixells-presó del port de Barcelona. En total, a Catalunya hi havia uns 3.400 presos polítics. Així mateix, l’Estatut d’Autonomia fou suspès, el Parlament clausurat, i es mantingué l’estat de guerra, que no s’aixecà fins l’abril de 1935. En aquest mateix mes Joan Casanovas, previ pagament d’una elevada fiança i sense saber encara quina jurisdicció l’havia de jutjar, aconseguí que l’empresonament en el vaixell Uruguai li fos canviat per l’arrest domiciliari. Gràcies a una xarxa de suport, el mes d’agost passà a l’estat francès i evità així ser sotmès a la jurisdicció militar. Des de París va continuar atentament la política de l’estat espanyol i comunicà al president del directori provisional d’ERC, Carles Pi i Sunyer, la seva oposició total a la formació d’un front popular a Catalunya davant les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Casanovas entenia que la creació d’un front popular a Catalunya era fer seguidisme de la política espanyola, a més de donar entrada a partits sense cap prestigi en l’opinió pública i que no formaven part de la coalició governamental que hi havia fins a l’octubre de 1934. Amb el triomf de l’esquerra (Front d’Esquerres i Frente Popular) en les eleccions del mes de febrer retornà d’immediat a Barcelona.

 

La revolució i la guerra

A l’aixafament de la rebel·lió dels militars antirepublicans el juliol de 1936 per l’acció conjunta de les forces armades lleials i les forces populars va seguir l’establiment d’un ordre revolucionari en el qual la Generalitat quedà desbordada. El veritable òrgan de poder passà a ser el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en el qual hi eren representats el Front d’Esquerres, les centrals sindicals i la Generalitat. L’onada d’assassinats i de criminalitat indiscriminada que sacsejava el país repugnava profundament Casanovas, que entenia que Catalunya era un país bel·ligerant i que per arribar a la victòria calia imposar amb energia l’ordre democràtic a tothom i defugir d’experiments polítics. En aquest context revolucionari el president Companys li encarregà la formació d’un govern. Fou presentat el dia 31 de juliol i Casanovas era conseller primer; estava constituït per membres del Front d’Esquerres a més del tinent coronel Felipe Díaz Sandino. Aquest Govern tingué una existència efímera a causa de la pressió del POUM, dels anarcosindicalistes i sembla que també del mateix Companys, que volia que els dos darrers hi estiguessin representats. El 6 d’agost Casanovas tornava a ser conseller primer d’un nou Govern format per consellers d’ERC i d’Acció Catalana Republicana (ACR). Encara era més feble que l’anterior, ja que les organitzacions obreres no hi eren representades. Hagué de presentar la dimissió el 25 de setembre, després de veure que no podia aplicar el punt central del seu programa: la recuperació de l’ordre públic i la dissolució del Comitè Central de Milícies. La crisi es tancà amb l’entrada dels fins aleshores exclosos i amb Josep Tarradellas (ERC) com a conseller primer i de Finances. Casanovas, que continuava essent president del Parlament, va ser marginat, atès que la institució que presidia no tenia cap pes en la vida política. La seva situació canvià quan va obtenir el suport d’Estat Català (EC), referent de l’independentisme.

Casanovas viatjà dues vegades a l’estat francès, on presumiblement sol·licità la protecció de les autoritats gal·les per a Catalunya en el cas que aquesta aconseguís independitzar-se de la República espanyola en guerra. A hores d’ara, encara que no disposem de tota la informació, ja no es pot negar que en col·laboració amb EC havia engegat un putsch amb aquest objectiu, el qual comportaria l’anorreament dels anarcosindicalistes, del president Companys i del Consell Executiu de la Generalitat. Descobert a finals de novembre de 1936 per la FAI, tingué com a conseqüències l’assassinat en una cuneta del comissari general d’Ordre Públic, Andreu Revertés, l’exili del secretari general d’EC, Joan Torres i Picart, de Casanovas i dels principals implicats. Tot i aquest cop, la preparació del pustch continuà en els primers mesos de 1937 i fins i tot es va cercar, sense èxit, la col·laboració dels elements exiliats de la Lliga Catalana que donaven suport als militars rebels. Aviat, però, el que havia de ser una conspiració de gran envergadura acabà essent abandonada. Joan Casanovas no es resignà a desaparèixer del primer plànol de la política catalana, i com a mitjà per a fer-s’hi present recorregué a les declaracions a la premsa francesa. En la primera, el 16 de març de 1937, entre altres coses, digué a L’Indépendent de Perpinyà que a Catalunya "li repugnen tant el comunisme i el feixisme com l’anarquisme que nega els lligams de la sang i de la Història". Aquestes declaracions foren contestades pels anarcosindicalistes des de les pàgines de Solidaridad Obrera de Barcelona en la seva edició de l’1 d’abril amb els següents mots: “El conqueridor i el mentider. I, per afegitó, envejós i covard. Més enllà dels Pirineus, a on no arriba la guerra que destrossa Espanya, es dedica a embrutar amb la seva bava immunda l’obra magna del proletariat català. És un ‘heroi’ els comptes pendents del qual haurà de saldar algun dia. A cada porc li arriba el seu Sant Martí.” Unes noves manifestacions adreçades a Catalunya el 23 d’abril no aparegueren al rotatiu perpinyanès fins just després dels Fets de Maig; Casanovas hi desqualificava l’actuació dels anarquistes i destacava els greus problemes que havien creat en el front internacional perquè actuaven sense considerar les grans potències. També criticava la creixent ingerència del Govern de València. L’alternativa que per vèncer proposava era: nacionalisme català, llibertat i democràcia.

La sessió del Parlament que se celebrà el 18 d’agost aprovà la seva pròrroga fins que no es guanyés la guerra. També es produí un dur enfrontament entre Casanovas, que havia retornat de l’exili, i Comorera, el conseller comunista de la Generalitat. Aquest posà sobre la taula el suposat pustch del novembre de l’any anterior i l’acusà de conspirador. La proposta de la minoria socialista de crear una comissió que investigués l’acusació que pesava sobre Casanovas fou rebutjada pels vots en contra de la majoria de l’Esquerra; en canvi, sí que fou aprovada una proposició que no acceptava la dimissió presentada per Casanovas com a president del Parlament.

 

L’exili

L’evolució de la guerra li havia fet perdre del tot la confiança en la línia política del seu partit; a més, entenia que la capacitat d’actuació política de Catalunya havia estat segrestada pel cap de l’executiu republicà –Juan Negrín– i estava convençut que la guerra estava irremissiblement perduda. És per això que Casanovas decidí exiliar-se de nou a últims de març de 1938; al cap de poc presentava la dimissió del seu càrrec. Lliure de tota responsabilitat institucional ara podia expressar sense limitacions el seu pensament. I fou novament L’Indépendent qui difongué unes declaracions seves l’ 11 de novembre de 1938, un moment políticament de gran feblesa per la causa republicana i amb Alemanya i Itàlia refermades pel pacte de Munic. Casanovas manifestava que davant una Catalunya dividida i destruïda per la guerra i amb els pactes constitucional i estatuari cancel·lats pels anomenats “13 Punts de Negrín” sols quedava una alternativa: cercar la pau i el dret d’autodeterminació per a Catalunya. La reacció a aquestes declaracions considerades capitulants pel Govern Negrín que defensava la guerra a ultrança fou furibunda; i des de La Vanguardia se li va advertir que si tornava al país seria portat davant el Tribunal d’Alta Traïció, i als seus possibles seguidors se’ls digué que eren més a prop del piquet d’execució que de l’èxit de les seves propostes. També excel·liren en els seus atacs els comunistes.

Desprès de l’ocupació de Catalunya pels exèrcits franquistes i amb milers de catalans reclosos en camps de concentració i escampats per una munió de països, Casanovas irrompé de nou a la palestra el dia de Sant Jordi de 1939 amb un manifest ple de frescor que aixecà una enorme polseguera. No era altra cosa que la síntesi del pensament que havia anat exposant al llarg de la Guerra Civil. Feia una duríssima crítica a la classe política catalana que havia menat el país a la derrota, als partits –que a l’exili no eren res–, als anarquistes, als comunistes i al Govern Negrín; proposava la formació d’una “Unió” de patriotes previ trencament amb el passat immediat que no era altra cosa que un cúmul d’errors. L’únic objectiu que calia fixar-se en aquella hora era la independència política de Catalunya, que hauria de situar-se decididament en l’òrbita dels països democràtics. Els únics suports que obtingué foren els d’un sector d’EC, de Nosaltres Sols!, de la Unió Catalanista i d’un nombre indeterminat de personalitats. L’alternativa defensada per Casanovas xocava frontalment amb la propugnada per ERC, els comunistes i el president Companys, i per això negà el seu concurs en el Consell Nacional que sense la presència de comunistes substituiria el Govern de la Generalitat. Per Casanovas la condició sine qua non per col·laborar amb les institucions era la renúncia de Lluís Companys.

Amb l’atac dels exèrcits nazis a l’estat francès el maig de 1940 milers de ciutadans presos pel pànic fugien amb tot tipus de mitjans cap al sud en un èxode caòtic que recordava el de Catalunya. París era ocupat, el 22 de juny es firmava l’armistici francoalemany a Compiègne i França quedava dividida en una zona ocupada pels alemanys i una altra amb la capital a Vichy quedava presidida pel mariscal Pétain. Davant la invasió alemanya, Casanovas deixà París i s’instal·là a Valràs de Llenguadoc; tot i les dificultats que la nova situació presentava, Casanovas tenia relacions amb els Serveis d’Informació de De Gaulle i per això fou possible que un grup d’EC, que comptava amb la col·laboració d’elements que no ho eren, creessin el Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA) que actuava a Barcelona sota la direcció de Joan Carol i Ventosa des del gener de 1941. El SIMCA facilità informació de les fortificacions que Madrid construïa als Pirineus, del moviment de vaixells del port de Barcelona, etc. Gràcies a aquesta activitat, a la seva carrera política –tenia la medalla de Cavaller de la Legió d’Honor de França– i al seu anticomunisme, Casanovas apareixia com el polític de Catalunya amb més futur. Solidaridad Nacional. Diario de la Revolución Nacional-Sindicalista, que s’editava a Barcelona, en l’edició del 6 d’octubre de 1939 i en la secció “Fantasmones Rojos”, li dedicà un escrit denigrador titulat “L’Honorable Joan Casanovas. La seva afició al vedetisme i als complots”. La seva prematura mort a Valràs de Llenguadoc el 7 de juliol de 1942 sotraguejà el món polític exiliat. L’enterrament, que tingué lloc a Perpinyà, constituí una emocionada manifestació de dol i de catalanitat.

 

 

Daniel Díaz i Esculies
El Temps d’Història (març de 2004)

 


23 d’abril de 1939: el missatge de Joan Casanovas

ACCAT  ·  23/12/2005

Text publicat a: http://www.tribunacatalana.org



Tres mesos després de l’ocupació de Catalunya, i en una situació de silenci oficial de les institucions, l’expresident del Parlament català Joan Casanovas, difon un missatge que tingué un ampli ressò a l’exili català. El document fa una anàlisi dels errors comesos durant la guerra, i fixa com a objectius polítics de futur, la independència de Catalunya, la necessitat d’una àmplia unió dels catalans, i l’òrbita internacional en la qual s’havia de moure Catalunya, al costat de França i Anglaterra. En el text s’hi diu: Catalunya no pot lluitar per altre ideal que el de la seva independència, Catalunya voldrà ésser nació independent, mestressa dels seus destins i només responsable dels seus actes. Unió doncs, però unió de veritables patriotes, disposats a treballar per una Catalunya independent, girada definitivament a tota promiscuïtat federalista. El missatge s’acaba amb una declaració d’intencions clara iprecisa:  Prou tuteles que no són sinó explotacions humiliants. Ni Negrín ni Franco. Ni puny clos, ni palmell estès. Prou canvis de nom, prou estatuts i mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana: ni més ni menys. El missatge, que es mantenia en els postulats polítics que sempre havia defensat Joan Casanovas, circulà amb profusió, pels camps d’internament i els catalans de l’exili, pels quals representà una alenada d’esperança,  i un element de reflexió i de debat. Per a saber-ne més: Casanovas, J.- Joan Casanovas i Maristany, President del Parlament de Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996.