El català central


S'estén per les conques dels rius Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià i Francolí i llurs afluents. La frontera amb el català nord-occidental coincideix amb la de la divisió entre dialectes orientals i occidentals, i la frontera amb el català septentrional varia segons els criteris aplicats: el de la desinència de primera persona del present d'indicatiu en -o (pronunciada u o uc) tanca el català central en una línia que va de Gisclareny fins a Cadaqués, passant per sota Ripoll, Olot, Besalú, Sant Llorenç de la Muga i Mollet; per altres trets, el límit s'acosta o coincideix amb la frontera política entre els estats espanyol i francès; de fet, la faixa compresa per la Cerdanya i la part septentrional del Ripollès, de la Garrotxa i de l'Alt Empordà forma una zona de transició cap al català septentrional.

El vocalisme àton es caracteritza pel tancament en u de la o (posar [puzá]) i la confusió en [e] de a i e, trets comuns a tot el català oriental (llevat del mallorquí pel que fa al tancament de la o en u). En el vocalisme tònic destaca l'obertura en [e] de la e tancada del llatí vulgar (cippu > 'cep' [sep]).

La nota més sobresortint del consonantisme és la iodització etimològica (palea > 'palla' [páye]), que abraça tota la Catalunya Vella tret de l'Anoia, el Baix Llobregat, el Barcelonès i comarques al sud d'aquestes.

Hom hi distingeix alguns trets locals característics, com el parlar salat, d'algunes localitats de la costa, i el parlar xipella, al límit amb el nord-occidental, i la distinció entre b i v (enfront de la resta del dialecte), pròpia del Camp de Tarragona, el Baix Penedès i la Conca de Barberà, on hom constata afinitats lèxiques amb l'occidental.

La morfologia i el lèxic particulars del català central han esdevingut, en una gran mesura, els propis de la llengua literària moderna.


Xipella

Varietat de parlar que s'estén entre el català central i el català nord-occidental per una franja els punts més representatius de la qual es troben dins d'Alt Urgell (Tuixén), la Segarra (Les Oluges) i la Conca de Barberà (l'Espluga de Francolí).

Aquests parlars, tot i participar de les característiques generals del català oriental (confusió de o i u àtones en u, neutralització de a i e en /e/ neutra, obertura de E del llatí vulgar en /e/), posseeixen un tret singular, que és el pas a i de la e final; així, diuen cànim 'cànem', pari 'pare', àpit 'àpat', quinzi 'quinze', diin 'diuen', cantis 'cantes', cantarís 'cantaries'; igualment passen a -els antics plurals en -: vilis 'viles', gripis 'grípies', vaquis 'vaques', etc. Cal recordar, però, els casos d'alternança (nusatres, nusatris) i la presència del fenomen a l'interior del català nord-occidental.


Salat

Conjunt de parlars del català central caracteritzats per l'ús (com en el català insular o balear) de l'article es (s'), sa (s'), es, ses, derivat d'ipse, ipsa, en comptes d'el (l'), la (l'), els, les, derivats d'illu, illa.

Es considera un subdialecte del català central. Es troba a Cadaqués i s'estén des de Begur fins a Blanes pels pobles banyats per la mar (Llafranc, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret) i els que estan a pocs quilòmetres de la costa (Castell d'Aro, Vall-llobrega, Llofriu).

La toponímia, amb l'article ipsu, ipsa fossilitzat, testifica l'existència d'una primitiva zona molt més ampla d'aquest article. Salen especialment els més vells, com a registre aplicat al grup intern i que substitueixen per l'article literari en la comunicació externa. Un cert declivi del seu ús, especialment entre els joves, contrasta amb la gran vitalitat de què gaudeix a les Balears.