El català insular


També anomenat balear, és parlat a les illes Balears. Constitueix un dialecte pertanyent al grup oriental, amb el mateix origen que el català central, cosa que n'explica l'afinitat. Així, doncs, les divergències del català insular amb aquest, representen en part la conservació d'etapes arcaiques i en part el resultat d'evolucions autònomes dins l'arxipèlag. Comprèn els subdialectes mallorquí, menorquí i eivissenc.

La coincidència amb el català central és gairebé absoluta en la confusió dels antics sons àtons a i e en el de e neutra; només a Mallorca es troba la conservació de e àtona tancada en casos especials. La coincidència en el tancament de o i u àtones en el so u és general a Menorca i Eivissa, però a Mallorca només es troba espontani a Sóller (mentre que en altres localitats el tancament és condicionat per la presència de u o i tòniques subsegüents).

La principal característica fonètica del català insular és la conservació de la vocal neutra tònica (pera [pére], veure [véure]), que, d'altra banda, s'ha convertit en e oberta a certes localitats de les tres illes. Hi ha iodització generalitzada i caiguda de la i en contacte amb una e (vea per vella) i en alguns lloc en gneral quan és intervocàlica (fua per fulla, paa per palla).

En l'aspecte morfològic, la característica més perceptible és la conservació de l'article salat, procedent d'ipse (a excepció de Pollença) i el manteniment de les desinències -am, -au de les persones 4a i 5a del present d'indicatiu dels verbs acabats en -ar, i sobretot l'antiga reducció de la persona 1a del mateix present al radical, en els verbs: jo cant, jo dorm. Pel que fa a les combinacions pronominals, l'accent es carrega sobre el darrer pronom, i segueix l'ordre de la llengua antiga: objecte directe + objecte indirecte: el te donarà, la te duré, etc. Usa la forma plena dels pronoms: me, te, se. El verb ésser fa d'auxiliar: som anat.

En el lèxic es troben alguns centenars de mots vius únicament a les Illes Balears, i divergents, per tant, del català continental; per exemple: al·lot, barquera, calces ('mitges'), capell, denejar, llenegar, misser, moix, témer-se ('adonar-se'), travelar, etc.


Mallorquí

Modalitat del català parlat a Mallorca, subdialecte del català insular o balear. L'afinitat amb el català oriental (iodització, neutralització de a e àtones, incoatius en -eix no en -ix, etc) s'explica per la procedència dels colonitzadors.

Dins el vocalisme tònic es destaca la gran obertura de e i o obertes (cel, cor) i el predomini geogràfic de la fidelitat a la vocal neutra /é/ (ceba). En el vocalisme àton cal remarcar la reintroducció en certes condicions, de [e] tancada en lloc de [e] (penar [pená]), la distinció de o i u (topar/tupar), neutralitzada quan segueix u o i tòniques (cuní 'conill'), la pèrdua de -a en els esdrúixols acabats en -ia (gabi 'gàbia') i la singular formació dels diftongs -ii i uu (fii 'fill', nuu 'nus').

En el consonantisme es fa la distinció fonemàtica b/v (ball/vall), i la desaparició de -s- [z] és molt estesa (camia 'camisa', guiar 'guisar', etc), així com la -r dels monosíl·labs (ma 'mar', du 'dur', o 'or'); en canvi, s'articulen la t la c finals dels grups -lt, -nt, -nc (molt, pont, cinc). Els grups llatins t'l, j'l no s'han palatalitzat (batle, espatla). Els fonemes /k/ i /g/ coneixen, a punts de l'illa, variants mèdio-palatals (kap 'cap', crek 'crec'). Les assimilacions consonàntiques, freqüents, dificulten la comunicació amb parlants peninsulars: dos sacs, rector, sonen do tsats, retto(r).

En morfosintaxi, a més dels trets comuns assenyalats, cal tenir en compte l'ordre 'acusatiu' + 'datiu' dels pronoms (el te don 'te'l dono'), l'accentuació del segon element en la seqüència 'verb' + 'pronom' (torna-lí 'torna-li'), amb modificacions a vegades importants (prení'l 'pren-lo'); arcaismes com fuit 'fugit', duit 'dut'; l'article derivat d'ipsu amb les formes es, s', so, (m sing), es, ets, sos (m pl), sa, s' (f sing), ses (f pl).

En el lèxic predomina l'arcaisme sobre la innovació. Respecte al vocabulari bàsic, presenta un 5% de discrepàncies; aquestes, en relació amb el lèxic global del català central, atenyen devers un 30%: poden ésser comunes al català insular (besada 'petó', capell 'barret'), compartides amb el menorquí (trunyelles 'trenes', soll 'cort de porcs'), amb l'eivissenc (greixonera 'cassola', endiot 'gall dindi') o exclusives del mallorquí (tassó 'got', tossina 'tos', guardapits 'armilla'). No manquen els significants coincidents, però amb un valor semàntic distint: calces 'mitges', colgar-se 'ficar-se al llit'. Els parlars més diferenciats són el de Pollença, Sóller, Sineu, Felanitx i Son Cervera.

Pollencí

Parlar de la vila i terme de Pollença (Mallorca ) que es diferencia de la resta del mallorquí i altres parlars baleàrics perquè no conserva l'article determinat procedent del llatí ipse, sinó que, com la major part del català continental, l'article procedeix d'ille: el (pronunciat eu), els (eus), la, les.

Solleric

Parlar propi de Sóller, pertanyent al subdialecte mallorquídel català insular. Dins d'aquest subdialecte es caracteritza pel tancament sistemàtic de o àtona en u (/plurá/ 'plorar', /kulóm/ 'colom'), com en el català central i a les altres illes, l'absència de les palatals [&kB;] i [&gB;], la desaparició de la iod intervocàlica (/sées/ 'celles', /burbáes/ 'burballes'), la profusió de la r uvular en un bon nombre de sollerics (deguda a les freqüents relacions comercials amb França), la variació fonètica de certs vocables (/belánses/ 'balances', /puvíl/ 'pubill'), així com certs mots peculiars (aubaïna 'roïna', babaiana 'papallona', beta 'pastera', tipus d'embarcació)


Menorquí

Modalitat del català parlat a Menorca, subdialecte del català insular o balear. Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central: pas sistemàtic de o àtona a u (truná, tronar), fins i tot de ua precedit de velar (aigu, aigua; mall. aigo); estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia (gàbia; mall. gabi); epèntesi de d en el grup N'R (gendre; mall. genre); articulació de r- final, a voltes reforçada (corr, cor), en els monosíl·labs; ús progressiu de les desinències -és, essis, etc, de l'imperfet de subjuntiu; ordre datiu-acusatiu dels pronoms (te'l don; mall. el te don).

D'altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen amb el central, són: grau zero de iodització (paa, palla, cea, cella); ús de la variant de l'article salat es precedit d'amb, en lloc del mall. so (amb es mànec(s)); pronom neutre açò, 'això', oposat a allò.

El lèxic conté arcaismes (calcigar, trepitjar), curioses variants formals (garrosses, crosses, barrabam, barram), molt específics (tià, cassola, tos mala, tos ferina) i evolucions semàntiques particulars (fesols, pèsols, l'onclo, 'l'oncle capellà'). Els arabismes són considerables (cuscussó, menjar típic de Nadal, falaca, tupada), especialment en la toponímia.

El menorquí s'articula en dues varietats: l'occidental, amb Ciutadella com a nucli rector, que manté la /e/ tònica (tela [téle]) i diu emblanquinar, penjador, etc; i l'oriental, amb Maó i els pobles circumdants, que ha obert la /e/ en /e/ (tela [téle]) i diu emblancar, rastiller, etc, a més d'haver rebut amb més força l'empremta lexical anglesa (xoc, guix de la pissarra; bord, safata; pinxa, arengada), conseqüència de les tres dominacions britàniques al llarg del s XVIII.


Eivissenc

Modalitat del català parlada a les illes d'Eivissa i Formentera. És un subdialecte del català insular o balear (català oriental), pel tancament que fa de la o àtona en [u] i la reducció de la a i la e àtones al so [e].

Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica [é] (més vital a Vila que no a la resta de l'illa, on ha estat substituïda per [e]), i en divergeix en la no monoftongació en -o del diftong -ua final (aigua, llengua, etc) i en el manteniment de l'accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics. Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d'ase, jove, etc (àsens, jóvens). Com a la resta del català insular l'article normal és es/sa, i manté la desinència 'zero' de la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs regulars, però se'n diferencia per la conservació (igualment com en valencià), al costat del perfet perifràstic, de les formes simples d'aquest, àdhuc de la primera persona (jo cantí), bé que aquesta darrera en una certa regressió.

Divergeix també en una part important del lèxic, on mostra influències valencianes (bellota, dacsa, jupetí); d'altres mots els comparteix amb diferents contrades (espurna, quelcom, gord ['gras'], polit ['formós'], entrepussar ['ensopegar']), i uns altres són usats exclusivament a les Pitiüses (baldraca ['càntir'], major ['avi'], maqueri ['encara que'], boix ['nen'], etc).