El català septentrional


També anomenat rossellonès, s'estén pel Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya.

El vocalisme tònic presenta 5 sons i es caracteritza per l'ús d'un sol timbre, d'obertura mitjana, de e i o, i el pas a u de la o tancada (llup 'llop', puta 'pota'). El vocalisme àton presenta la caiguda de la -a final de la terminació -ia (gabi 'gàbia', besti 'bèstia'), un tret comú amb el català insular. L'accent es desplaça del verb al pronom enclític (mastega-lú 'mastega'l').

En el consonantisme perduren sense epèntesi els grups n'r i l'r (tenre 'tendre', molre 'moldre') i hom assenyala petites clapes de iodització (cisteia 'cistella').

Són trets morfològics diferenciadors de la desinència -i de la primera persona del present d'indicatiu (jo canti 'jo canto') ¾el tret d'àrea més extensa¾; l'abundor de participis en it (naixit 'nascut'); la profusió d'infinitius plans del tipus cúller, cúser, etc, per 'collir', 'cosir', etc; la formació del plural dels mots aguts acabats en vocal sense reintroduir la n etimològica (pa/pas, ple/ples) i la dels acabats en [s] substituint la palatal per is (peix/peis), etc.  Manté el possessiu llur i els indefinits qualque, qualcú i quelcom. És característica la manca de la partícula no a les frases negatives.

El lèxic conté alguns mots peculiars (nugues 'nous', ribera 'riu', aper 'arada', rega o rec 'solc', molsir 'munyir', belleu 'potser'), esquitxat d'occitanismes (veire 'got', fedes 'ovelles') i adulterat, especialment a la plana, de gal·licismes (roba 'vestit', futell 'butaca').