El català alguerès


Varietat del català, parlada a l'Alguer, ciutat de Sardenya, per unes 20.000 persones. Té l'origen en els catalans que poblaren l'Alguer al segle XIV i que han mantigut llur llengua fins avui, malgrat la pressió dels dialectes sards, especialment el logudorès i de l'oficialitat de l'italià.

A causa del seu isolament de la metròpoli i pels susdits contactes lingüístics, l'alguerès ha seguit una evolució que, en l'estat actual, fa difícil la comunicació amb parlants de la resta del domini, malgrat la seva indiscutible catalanitat.

Caracteritzen el lèxic: l'abundor d'arcaismes (gronella faldilla, amprar emprar, ver veritat, ixir sortir); la infiltració de sardismes (murendu ase, tiribriqui llagosta); la penetració italiana en els sectors administratiu, comercial, eclesiàstic i, en general, abstracte de la llengua (indiriz adreça, temperí trempaplomes, la Vèlgine la Verge, sècol segle, esvilupo desenvolupament); la creació de mots (frucar nevar, carinyar estimar).

La fonètica de l'alguerès és la dels dialectes orientals, amb trets diferencials. El sistema vocàlic tònic té quatre graus; l'àton confon la o amb la u (curó color) i redueix e, a a a (nabot nebot, para pare). Hi ha casos d'ai secundari mantingut (maití matí, maistral mestral). En el consonantisme cal remarcar l'articulació labiodental de v; el caràcter oclusiu de les intervocàliques ¾b¾, ¾d¾ i ¾g¾ (aquesta amb fluctuacions); el canvi en r de la ¾d¾ intervocàlica i de la l intervocàlica, implosiva o agrupada amb oclusiva (munera moneda, vira vida, viureta violeta, curpa culpa, ungra ungla, brau blau); el pas a l de r + consonant (jalmana germana); la reducció a rr del grup dr

Es caracteritza per la desinència 'zero' de la primera persona del present d'indicatiu (jo cant 'jo canto'), una certa afinitat amb el català oriental (tancament en u de tota o àtona), neutralització de a i e àtones en a, i molts trets particulars deguts a arcaisme o a l'evolució interna del dialecte.

Enllaços recomanats:

L'Alguer, ciutat catalana de Sardenya