Els parlars catalans


Dins el marc de la unitat evident del domini lingüķstic catalą, palesa a tots els nivells de la llengua, la notable cohesió lexical, semąntica, fončtica, morfològica i, sobretot, sintąctica del catalą ha fet que a l'hora d'establir els factors principals de diferenciació dialectal hom hagi hagut de recórrer al diferent tractament d'un fenomen (de rendiment indubtable) tanmateix comś a tot el domini: el relaxament del vocalisme ąton (amb l'ajuda a voltes d'altres fenòmens morfològics, d'un rendiment molt menor).

El fet que es tracti, fonamentalment, d'una qüestió de grau fa que les diferents realitzacions dialectals no arribin mai a dificultar la normal comprensió interdialectal, que és accessible ądhuc als parlants menys cultivats.

Hom pot, doncs, distingir dos grans grups de varietats diatòpiques: el catalą occidental i el catalą oriental.

Els parlars occidentals només neutralitzen en la mateixa circumstąncia les vocals e tancada i e oberta en e tancada (i a i e ątones en a, en posició inicial de mot), i o tancada i o oberta en o tancada (amb algunes excepcions que els aproximen als fets orientals).
El bloc occidental integra el catalą nord-occidental i el catalą meridional.

Els parlars orientals neutralitzen, en posició ątona, les vocals a, e tancada i e oberta en e neutra (a excepció, però, de l'alguerčs, que ho fa en a), i o tancada i o oberta en u (a excepció del mallorquķ, que ho fa en o tancada).
Pertanyen al bloc oriental el catalą central, el catalą insular, el catalą septentrional i el catalą alguerčs.

La isoglossa de la distinció entre a i e ątones, que hom pot prendre com a partió principal entre els dos grups, segueix una lķnia que deixa com a localitats extremes pel cantó oriental Montellą, Sant Llorenē de Morunys, Solsona, Riner, Pujalt, Sant Guim, Santa Coloma de Queralt, Conesa, Senan, Vimbodķ, Argentera i Mont-roig. Prop d'aquesta isoglossa i aproximadament paral·lela a ella (però notablement decantada cap a ponent en acostar-se al Paķs Valencią) corre la de la distinció entre o i u ątones, deixant entre les dues una zona de transició, eixamplada de vegades per altres fenòmens de tipus morfològic principalment.