Catalunya 1714







 

Articles lingüístics


Per una llengua nacional

Després de l’etapa oberta amb l’accés del català als mitjans de comunicació de massa, s’està tractant d’imposar a Catalunya una forma de llengua estàndard que es caracteritza per un progressiu acostament a l’espanyol.

Hom vol imposar des d’alguns mitjans de comunicació catalans una mena de català espanyolitzat que bandeja la llengua comuna dels catalans i que converteix la nostra única llengua pròpia en dialecte o variant de l’espanyol.

Les interferències lingüístiques que pateix el català oral, fruit de segles de dominació política i d’interposició i subordinació lingüística espanyola són considerades característiques «populars» que cal acceptar i potenciar tot bandejant les formes més genuïnes del català.

Els defensors d’aquestes aberracions lingüístiques pretenen obrir i imposar una tercera via a mig camí del català i l’espanyol —copiant les maniobres dels bilingüistes— en nom d’un populisme lingüístic analfabet però —com el bilingüisme— potencialment desintegrador. Aquest populisme simplificador acompanya i legitima les tendències particularistes que es fomenten en algunes zones de la nació catalana, fent que els usos lingüístics pateixin un triple procés de dialectalització: la reducció d’usos idiomàtics, el progressiu atansament a l’espanyol i un progressiu allunyament entre si de les variant geogràfiques del català. És palès que aquest procés és la definició més precisa del concepte de desintegració lingüística.

Hom pretén emmascarar la guerra bruta contra la normativa catalana amb l’argument demagògic de considerar les propostes antinormatives com a «normatives», tot tergiversant les opinions d’algunes autoritats lingüístiques. La maniobra ataca directament la riquesa lingüística del territori català promocionant la varietat més empobrida d’un únic dialecte i negant la llibertat del parlant d’usar l’enorme riquesa de la llengua culta i normativa.

Els partidaris d’aquestes tendències actuen per raons extralingüístiques —enfortiment de capelletes de poder gremial, interessos polítics espanyolistes...— i, com que no reben el suport de la màxima autoritat lingüística catalana, utilitzen els seus sofismes —com el del «democratisme» lingüístic— per a atacar l’Institut d’Estudis Catalans, que ja va definir de manera precisa la seva posició l’any 1986 i el 1990 amb la declaració sobre «La llengua i els mitjans de comunicació de massa».

Tot i la manca de suport popular i intel·lectual, els nous dèspotes il·lustrats recolzen en tot el conjunt de prejudicis, pors, complexos i autoodi segregats durant centúries pels estats imperialistes que ens han dominat i que amb tota lògica han fet forat en els mecanismes psicològics de considerables sectors de catalans. Per aquestes raons considerem que l’actitud i les maniobres d’aquelles capelletes és doblement immoral i que trenca la unitat de la llengua i es destrueix la riquesa aprofitant-se d’un ordre sociolingüístic establert immemorialment anticatalà.

Els pseudo-populistes simplificadors s’aprofiten de les posicions de poder que el regionalisme poruc i inconscient els va confiar en la nova etapa i utilitzen la seva presència als mitjans públics de comunicació de massa per a convertir-los en amplificadors de les seves propostes, la qual cosa afecta també l’ensenyament escolar tot provocant confusió i desorientació entre els ensenyants i estudiants, que es torben davant tres models de llengua catalana —culte. descafeïnat escrit i col·loquial campi qui pugui— però amb un sol model inqüestionable d’estàndard espanyol. Algunes institucions públiques els fan el joc i col·laboren en el desprestigi de la llengua culta i normativa catalana escampant amb profusió formes pretesament populars que empobreixen la llengua.

És per tot aquest estat de coses que demanem:

Associació Llengua Nacional