La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat/cat1714/seglexx/


Els Joves Turcs


El genocidi armeni
La tragèdia del poble kurd
Turquia, d’ençà del final de l’Imperi otomà (1923) fins al 1960
Les guerres balcàniques (1912-1913)




El moviment revolucionari otomà dels Joves Turcs reclamava la restauració de la Constitució turca de 1875, va provocar la revolució de 1908 i va dirigir la política de l’Imperi otomà fins a la desfeta contra els Aliats, durant la Primera Guerra Mundial, el novembre de 1918.



Els orígens

Moviment de naturalesa complexa, la revolució dels Joves Turcs té per origen el declivi progressiu de l’Imperi otomà durant tot el segle XIX i el fracàs de les reformes menades dins el quadre del Tanzimat per aturar el declivi.

Precursors dels Joves Turcs, els "Joves Otomans", el més cèlebre dels quals és l’escriptor Namik Kemal, s’oposen als reformismes del Tanzimat al qual ells retreuen, en haver occidentalitzat massa l’Imperi, d’afavorir per contracop una penetració més ràpida i més profunda dels Estats europeus. Namik Kemal defensa especialment la idea d’una pàtria otomana (i no pas turca), que enclogui les diferents nacionalitats dins un mateix Estat —cosa que la Constitució adoptada el 1876 ha de permetre— i es recolza més sobre la tradició musulmana.

Tanmateix, d’ençà de 1878, el soldà Abdülhamit II suspèn la Constitució i reprimeix violentament qualsevol moviment reformista.

Això no obstant, la presència occidental continua reforçant-se mentre el soldà, lluny d’oposar-s’hi, apareix més preocupat d’exaltar la seva funció religiosa, esforçant-se a reconstituir la unitat islàmica de l’Imperi sota el seu califat. Aquesta situació afavoreix la puixança entre 1890 i 1908 d’un nou moviment d’oposició, els Joves Turcs, que es constitueix d’una part a l’interior de l’Imperi (Istanbul, Salònica) i per altra part a l’exterior (Ginebra, el Caire, París).

Publicant el seu programa a París el 1895, els Joves Turcs entenen que menen una revolució semblant a la de 1789 a França i s’adrecen principalment a la burgesia otomana, és a dir, tant a la burgesia turca com grega, armènia o jueva, nacionalitats que aleshores componen l’Imperi.

El Comitè Unió i Progrés (CUP), és fundat el 1895 a Salònica per Mehmed Talât Paixà i Rahmi Paixà, i constitueix la més important de les organitzacions que pertanyen al conjunt Joves Turcs. El CUP recluta entre els cossos de funcionaris civils i militars. A partir de 1907, aquest comitè pren un aspecte més militar amb l’adhesió d’oficials de l’exèrcit turc com Enver, Niazi, Djamal i el jove Mustafà Kemal (que a l’època, tanmateix, no té un gran paper).



La revolució de 1908

Inquiet amb aquesta agitació, el soldà envia el 1908 agents per investigar a Macedònia sobre aquest moviment. En saber-se descoberts, certs oficials, membres del CUP, entren en guerrilla amb els seus homes i apleguen una part de la població. La revolta pren amplada. El soldà, per tal d’aturar el moviment, anuncia aleshores el juliol de 1908 la convocatòria del Parlament i la vigència de la Constitució de 1876. Els Joves Turcs triomfen; aleshores s’obre una nova era per a l’Imperi, marcada per l’adveniment de la democràcia, i també de la idea de justícia social i més encara de fraternitat entre els pobles. Però aquesta victòria és de curta durada. Aprofitant-se de la desorganització de l’Imperi deguda a la revolució, Àustria annexa oficialment Bòsnia-Herzegovina, mentre Bulgària proclama la independència i Creta la seva unió a Grècia. Acusat de malbaratar l’Imperi, el CUP al poder és confrontat igualment a l’oposició de les poblacions musulmanes que retreuen als Joves Turcs d’haver-se aliat amb els cristins, els jueus i els francmaçons. L’abril de 1909, el soldà, que creu que es pot recolzar en l’agitació islamista a Istanbul, mena una contrarevolució, que es tradueix en la dissolució del Parlament i la detenció de diversos membres del CUP.

La reacció dels Joves Turcs no es fa pas esperar. Al capdavant d’un exèrcit que prové de Macedònia, Mahmud Chevket entra a Istanbul el 24 d’abril de 1909, i deposa poc després el soldà Abdülhamit al qual succeeix Mehmet V, sense poder real.



El nacionalisme autoritari i el "triumvirat"

L’evolució de la situació als Balcans, i sobretot les dues guerres balcàniques (1912-1913) que veuen com l’Imperi otomà perd la part essencial de les seves possessions a Europa, contribueixen a modificar la relació de forces entre liberals i unionistes dins el si dels Joves Turcs.

Per als primers, es tracta d’establir una estructura federal per tal d’assegurar la incorporació de les minories nacionals a la ciutadania otomana, però l’actitud de les potències estrangeres que sostenen les comunitats no turques i afavoreixen l’esclat de l’Imperi, i l’acció de les minories que sovint s’estimen més accedir a la independència, emmenen els unionistes, partidaris d’una estructura unitària de l’Imperi, a endurir la seva posició contra les nacionalitats i a defensar el panturquisme cada vegada més i més autoritari.

La desfeta definitiva dels liberals té lloc el 1913, després de l’assassinat del gran visir Mahmud Chevket el 21 de juny. El poder passa a un triumvirat constituït per Talât, Djamal i Enver.

A partir d’aleshores, la promoció cada vegada més i més exclusiva d’un nacionalisme estricte que es tradueix per una repressió creixent envers les minories, conforta l’autoritarisme del triumvirat que, per hostilitat a França, la Gran Bretanya i Rússia, jutjades responsables del desmantellament de l’Imperi, entri al costat d’Alemanya, dins la Primera Guerra Mundial.

La desfeta contra els Aliats el 1918 i la demanda d’armistici comporten la dimissió d’Enver Paixà i marca la fi del moviment dels Joves Turcs.

Per saber-ne més:
Kemal Atatürk