La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat/cat1714/seglexx/


Les operacions militars de la Primera Guerra Mundial




El 28 de juny de 1914, va tenir lloc a Sarajevo l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria-Este i de la seva esposa. L’atemptat mortal contra l’hereu de la corona austrohongaresa, a mans d’un nacionalista serbi, va acabar per desencadenar la Primera Guerra Mundial.




Les causes de la Primera Guerra Mundial
La Gran Guerra i el catalanisme
El balanç de la Primera Guerra Mundial
Els 14 punts de Wilson

Mapa d’Europa (1914)
Mapa del front oriental de la Primera Guerra Mundial
Mapa d’Europa (1923)



1. Les gestions diplomàtiques

El govern austrohongarès, que considerava que l’assassinat havia estat obra del moviment de la Gran Sèrbia, va decidir suprimir aquesta agrupació enviant una expedició militar a Sèrbia. El 23 de juliol, Àustria-Hongria va enviar un ultimàtum a Sèrbia, el qual contenia deu condicions concretes, la majoria de les quals estaven relacionades amb l’eliminació de la propaganda antiaustríaca a Sèrbia. Aquesta, encoratjada per la Gran Bretanya i Rússia, va acceptar les exigències austrohongareses tret de dues el 25 de juliol, però Àustria va replicar que la resposta sèrbia no era satisfactòria. Els russos van intentar de convèncer Àustria perquè modifiqués els termes exigits, i van declarar que si els austríacs atacaven Sèrbia, ells es mobilitzarien contra Àustria. El ministre britànic d’Afers Estrangers, sir Edward Grey primer vescomte Grey de Fallodon, va proposar el 26 de juliol que la Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia es reunissin en una conferència per arbitrar en la disputa entre Àustria i Sèrbia, però Alemanya va declinar l’oferta.




2. Les declaracions de guerra

Àustria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol, ja fos perquè creia que Rússia no arribaria a unir-se a Sèrbia o perquè estava disposada a córrer el risc d’un conflicte europeu general si això posava fi al moviment nacionalista serbi. Rússia va respondre mobilitzant-se contra Àustria. Alemanya va advertir Rússia que si persistia en la seva actitud li declararia la guerra, i va aconseguir que Àustria accedís a discutir amb Rússia una possible modificació de l’ultimàtum enviat als serbis. No obstant això, Alemanya va insistir que els russos retiressin les seves tropes immediatament. Rússia es va negar a fer-ho i Alemanya li va declarar la guerra l’1 d’agost.

Els francesos van començar la mobilització de les seves forces aquest mateix dia; les tropes alemanyes van travessar la frontera de Luxemburg el 2 d’agost i Alemanya va declarar la guerra a França l’endemà. El dia anterior, el govern alemany havia informat el govern belga de la seva intenció de marxar sobre França traspassant Bèlgica, per tal d’evitar que els francesos utilitzessin aquesta ruta per atacar Alemanya. Les autoritats belgues es van negar a permetre el pas pel seu territori de les tropes alemanyes i van recórrer als països signants del Tractat de 1839 -en què es garantia la neutralitat de Bèlgica en el cas d’un conflicte en què estiguessin implicades la Gran Bretanya, França i de- perquè es complís el que establia aquest acord. La Gran Bretanya, un dels estats signataris del Tractat de 1839, va enviar un ultimàtum a Alemanya el 4 d’agost en què s’exigia que es respectés la neutralitat de Bèlgica; Alemanya va rebutjar la petició i el govern britànic li va declarar la guerra el mateix dia. Itàlia va romandre neutral fins el 23 de maig de 1915, quan va trencar el seu pacte amb la Triple Aliança per tal de satisfer les seves aspiracions territorials i va declarar la guerra a Àustria-Hongria. La unitat dels aliats es va enfortir al setembre de 1914 a través del Pacte de Londres, signat per França, la Gran Bretanya i Rússia. A mesura que avançava la contesa, es van anar sumant al conflicte l’Imperi otomà, el Japó, els Estats Units i altres estats del continent americà. El Japó, que havia signat una aliança amb la Gran Bretanya el 1902, va declarar la guerra a Alemanya el 23 d’agost de 1914, i el 6 d’abril de 1917 ho van fer els Estats Units.



3. La guerra de trinxeres (1914-1915)

Les operacions militars van començar a desenvolupar-se a Europa en tres fronts: l’occidental o francobelga, l’oriental o rus i el meridional o serbi. L’Imperi otomà va intervenir al novembre de 1914 com a aliat dels imperis Centrals, per la qual cosa la lluita es va estendre a l’estret dels Dardanels i a Mesopotàmia. A finals de 1915 s’havien obert dos nous fronts: l’austroitalià, després que Itàlia entrés a la guerra en suport del bàndol aliat (és a dir, el bàndol enfrontat als anomenats imperis Centrals) al maig de 1915, i el de la frontera grega situada al nord de Salònica, després que Bulgària s’adherís a l’octubre de 1915 a la causa dels imperis Centrals.


3.1 El front occidental

El pla inicial de l’estratègia alemanya era derrotar França a l’oest en poc temps, mentre una petita part de l’exèrcit alemany i totes les forces austrohongareses contenien la invasió russa que s’esperava per l’est. Hom confiava de vèncer França ràpidament gràcies a l’estratègia de la ‘guerra llampec’ continguda al Pla Schlieffen, elaborat pel comte Alfred von Schlieffen, cap de l’Estat Major alemany des de 1891 fins 1907. El projecte previst era el següent: les tropes alemanyes havien de conquerir Bèlgica, envoltar els francesos per mitjà de moviments veloços i, a continuació, canviar de front i derrotar-los de forma ràpida i contundent. Quan es va aplicar aquest pla a la tardor de 1914 semblava que havia estat un èxit. La veloç incursió dels alemanys al començament d’agost va anihilar l’exèrcit belga, que va abandonar les places fortes de Lieja i Namur i es va refugiar a la fortalesa d’Anvers. Les tropes alemanyes, que avançaven a gran velocitat, van derrotar els francesos a Charleroi i la força expedicionària britànica a Mons, la qual cosa va provocar la retirada de Bèlgica de tota la línia aliada. Al mateix temps, els alemanys van expulsar els francesos de Lorena, que havia estat ocupada, i els van obligar a retirar-se de la frontera de Luxemburg. Els contingents britànics i francesos no van trigar a retrocedir fins al riu Marne, però tres exèrcits alemanys es van dirigir ràpidament cap a la seva posició, per la qual cosa van haver de travessar-lo. La caiguda de la capital francesa semblava tan imminent que el govern francès es va traslladar a Bordeus. No obstant això , una vegada que els alemanys havien travessat el Marne, els francesos, dirigits pel general Josep Joffre (nascut a Ribesaltes, comarca del Rosselló), van envoltar París i van atacar el I Exèrcit alemany, comandat pel general Alexander von Kluck, situat a la dreta dels tres exèrcits que avançaven cap a la capital francesa.

A la primera batalla del Marne, que es va desenvolupar des del 6 fins al 9 de setembre, els francesos van aconseguir detenir l’exèrcit de Kluck, que s’havia distanciat de les altres dues forces alemanyes i no va poder rebre reforços. A més, els alemanys havien perdut una part de les seves tropes el 25 d’agost, quan el general Helmuth Johan von Moltke, cap de l’Estat Major alemany, pensant que ja s’havia aconseguit la victòria al front occidental, va enviar sis d’aquestes unitats a l’oriental. La pressió francesa sobre el flanc dret alemany va obligar l’exèrcit de Kluck a retirar-se, i posteriorment totes les forces alemanyes van retrocedir fins el riu Aisne. Els francesos van avançar i van intentar expulsar als alemanys del territori pròxim al riu, la qual cosa va provocar les batalles de l’Aisne, del Somme i la d’Arres. Això no obstant, no els va ser possible desallotjar els alemanys d’aquesta posició i aquests van estendre les seves línies per l’est cap al Mosa, al nord de Verdun. Ambdós contendents van intentar llavors arribar al mar del Nord, on es trobaven els ports del canal. Els alemanys no van poder arribar-hi ja que els belgues havien inundat la regió del riu Yser. La part occidental de les línies aliades estava ocupada pels britànics, que ja es trobaven a Ieper [Ypres en francès] (ciutat situada al Flandes occidental) en la cursa cap al Canal. Els alemanys, després de prendre Anvers el 10 d’octubre, van intentar travessar les posicions dels britànics a Bèlgica, però no van poder aconseugir l’objectiu després de les anomenades batalles de Flandes. Al desembre, els aliats van llançar una sèrie d’ofensives al llarg de tot el front, des de Niewpoort per l’oest fins a Verdun a l’est, però no van aconseguir conquestes territorials significatives.

A finals de 1914, tots dos bàndols es trobaven atrinxerats en sengles línies que s’estenien al llarg de 800 quilòmetres, des de Suïssa fins al mar del Nord. A penes es van produir canvis en aquest front durant gairebé tres anys.

Les batalles de Flandes van representar el final de la guerra de moviments al front occidental. Des de finals de 1914 fins gairebé el final de la contesa, aquesta es va convertir en una guerra de trinxeres o de ‘desgast’. El front estava format per nombroses línies paral·leles de trinxeres comunicades i protegides per filferros i cada bàndol intentava travessar les línies enemigues esporàdicament. Els britànics van intentar trencar el front enemic al març de 1915, però només van capturar la línia davantera dels alemanys. Aquests van llançar un assalt fallit sobre Ieper a l’abril emprant gas de clor; aquesta va ser la primera vegada que la guerra química es practicava a gran escala. L’ofensiva conjunta llançada pels britànics i francesos al llarg del front situat entre Neuve Chapelle i Arres al maig i juny va permetre que les seves tropes avancessin 4 km en el sistema de trinxeres alemany, però no es va aconseguir travessar-lo. Els britànics van assetjar diversos cops la ciutat de Lens al setembre, mentre els francesos atacaven la cresta de Vimy. Aqueix mateix mes, els francesos van llançar un assalt a gran escala sobre un front que s’estenia des de Reims fins a la regió boscosa d’Argonne i van aconseguir prendre la primera línia de trinxeres alemanyes, però no van poder avançar fins a la segona. En termes generals, pot dir-se que durant 1915 no es va produir cap modificació en les posicions establertes a finals de 1914.


3.2 El front oriental

Els russos van assumir l’ofensiva al front oriental des del començament de la guerra, d’acord amb els plans dels aliats. A l’agost de 1914, dos exèrcits russos es van endinsar a Prússia oriental i uns altres quatre exèrcits van envair la província austríaca de Galitzia (avui dins l’Estat polonès). Després d’una sèrie de victòries russes, l’evacuació de Prússia oriental semblava imminent; això no obstant, les tropes de reforç alemanyes, dirigides pel general Paul von Beneckendorff und von Hindenburg, van derrotar definitivament els russos a la batalla de Tannenberg, lliurada del 26 al 30 d’agost de 1914. Els quatre exèrcits russos que havien envaït territori austríac van avançar incessantment a través de Galitzia; van conquerir Przemysl i Bucovina, i es trobaven en situació d’endinsar-se a Hongria a finals de març de 1915. No obstant això, una força conjunta austroalemanya els va fer retirar-se de la serralada dels Carpats. Al maig, els exèrcits austroalemanys van iniciar una gran ofensiva a la zona central de Polònia; cap a setembre de 1915, havien aconseguit d’expulsar els russos de Polònia i Lituània i pres totes les fortaleses frontereres de Rússia. Els russos van abandonar Galitzia per fer front a l’ofensiva; quan aquesta va cessar, les línies russes es trobaven darrere del riu Dvina Occidental, entre Riga i Daugavpils, i els alemanys es van dirigir cap al riu Dnièster. Encara que els imperis Centrals no van fer cap operació decisiva al front oriental entre 1914 i 1915, Rússia havia perdut tants homes i tal quantitat de subministraments que a partir d’aleshores no va poder emprendre accions importants. Aquest front va ser l’escenari de notables combats durant 1914 i 1915, lliurats concretament a la regió de Masúria, entre els que destaquen la primera (del 7 al 14 de setembre de 1914) i la segona (del 7 al 21 de febrer de 1915) batalles dels Llacs Masurians; totes dues van acabar amb la victòria dels alemanys.


3.3 La guerra a Sèrbia

Els austríacs van envair Sèrbia en tres intents al llarg de 1914 i van ser rebutjats sempre. El front va restar estabilitzat fins a l’ctubre de 1915, data en què tropes britàniques i franceses van arribar a Salònica gràcies a un acord establert amb el govern de Grècia, que es mantenia neutral; els aliats es van anticipar així a l’entrada de Bulgària al conflicte en suport dels imperis Centrals; el seu propòsit era ajudar Sèrbia, que seria l’objectiu de l’atac búlgar. Quan Bulgària va declarar la guerra a Sèrbia el 14 d’octubre de 1915, les forces aliades es van internar a Sèrbia. Els búlgars van derrotar l’exèrcit serbi i també els britànics i francesos procedents de Salònica. Al mateix temps, el 6 d’octubre, les tropes austroalemanyes, dirigides pel general August von Mackensen, van llançar un fort atac sobre Sèrbia des d’Àustria-Hongria. A finals de 1915, els imperis Centrals havien conquerit tota Sèrbia; les tropes sèrbies supervivents es van refugiar a Montenegro, Albània i a l’illa grega de Corfú, ocupada pels francesos al gener de 1916. Les tropes britàniques i franceses que es trobaven a Sèrbia es van retirar a Salònica, posició en què van romandre preparades per a noves accions.


3.4 El front otomà

L’Imperi otomà va entrar en la guerra el 29 d’octubre de 1914, data en què les seves naus van col·laborar amb les alemanyes en el bombardeig naval dels ports russos del mar Negre. Rússia li va declarar la guerra oficialment el 2 de novembre, i Gran Bretanya i França ho van fer al seu torn el 5 de novembre. Els turcs (otomans) van començar la invasió de la zona russa de la serralada del Caucas al desembre, però l’escàs territori que van conquerir es va veure reduït considerablement a l’agost de 1915. No obstant això, la pressió turca en aquesta regió havia obligat el govern rus a sol·licitar al començament de 1915 que els britànics portessin a terme una maniobra de distracció a l’estret dels Dardanels. En resposta, la força naval britànica, capitanejada pel general sir Ian Hamilton va bombardejar els forts turcs dels Estrets al febrer d’aqueix any, i entre abril i agost es van produir dos desembarcaments de tropes aliades a la península de Gallípoli; el primer, efectuat a l’abril, va ser portat a terme per tropes britàniques, australianes i franceses; a l’agost van acudir més divisions britàniques. L’objectiu dels aliats era conquerir els Dardanels. Això no obstant, la campanya de Gallípoli va resultar un complet fracàs per a les tropes aliades, que al desembre de 1915 i gener de 1916 es van retirar.

Mentrestant, les forces britàniques de l’Índia van derrotar els turcs en diverses batalles lliurades a la vall de Mesopotàmia entre 1914 i 1915, especialment a la de Kutal-’Amara; però els turcs van frenar l’avanç dels britànics cap a Bagdad amb la batalla de Ctesifont i els van obligar a retirar-se a Kutal-’Amara al novembre de 1915. Les tropes otomanes van assetjar aquesta ciutat el 7 de desembre.



3.5 El front italià

Itàlia va declarar la guerra a Àustria-Hongria el 23 de maig de 1915. Els principals enfrontaments militars que van tenir lloc al front austroitalià durant aquest any van ser quatre batalles lliurades entre els seus respectius exèrcits al riu Isonzo. L’objectiu dels atacs italians era trencar les línies austríaques i conquerir Trieste.

4. Estancament dels fronts (1916)

El triomf obtingut pels alemanys el 1915 en aconseguir que els russos retrocedissin a Prússia oriental, Galitzia i Polònia els va permetre de centrar les seves operacions al front occidental per tal d’intentar finalitzar la campanya en aquesta zona el 1916.


4.1 Verdun i Somme

El pla dels alemanys, concebut per Erich von Falkenhayn, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit alemany, era llançar un atac sobre Verdun per aconseguir debilitar les derrotades forces dels francesos i causar-los el nombre més gran de baixes possible. El pla dels aliats el 1916, establert pel mariscal de l’exèrcit francès, Joseph Joffre, i el general de l’exèrcit britànic sir Douglas Haig, consistia a intentar trencar les línies dels alemanys a l’oest per mitjà d’una ofensiva massiva a la regió del riu Somme. Els alemanys van iniciar la batalla de Verdun el 21 de febrer; després d’una lluita aferrissada, van prendre els forts de Douaumont (25 de febrer), Vaux (2 de juny) i Thiaumont (23 de juny), però no van aconseguir conquerir Verdun gràcies a la defensa que d’aquesta ciutat va fer el general Henri-Philippe-Omer Pétain. A causa de les nombroses baixes sofertes a la batalla, els francesos van reduir la seva aportació a l’ofensiva aliada del Somme, que va començar l’1 de juliol i es va prolongar fins a mig novembre, i la responsabilitat de la qual va recaure sobre els britànics. A la batalla del Somme, els britànics van utilitzar per primera vegada carros de combat moderns en l’atac llançat sobre Courcelette el 15 de setembre. Els francesos van llançar un contraatac sobre Verdun a l’octubre i van reconquerir els forts de Douaumont i Vaux (2 de novembre), restablint la situació existent abans de febrer. Hindenburg va destituir Falkenhayn com a cap de l’Estat Major alemany i va nomenar Erich Ludendorff a l’agost. El general Robert Georges Nivelle va reemplaçar Joffre com a comandant general dels exèrcits francesos del Nord i del Nord-est al desembre.


4.2 Les baixes dels russos i la derrota dels romanesos

Quant a la situació del front oriental el 1916, els russos van llançar una ofensiva sobre la regió del llac Narocz, al Nord-est de Vílnius. Aquesta acció, el propòsit de la qual era d’obligar els alemanys a traslladar les seves tropes de Verdun a la regió del llac Narocz, va fracassar estrepitosament. L’operació que van iniciar al juny va resultar més satisfactòria. Els italians van sol·licitar que es portés a terme alguna acció per tal d’alleujar la pressió de l’ofensiva austríaca a la regió de Trentino-Alto Adigio; els russos, en resposta a la seva petició, van atacar els austríacs en un front que s’estenia des del sud de Pinsk fins a Chernovtsi. Cap al setembre, quan els nombrosos reforços alemanys procedents del front occidental van aturar l’avanç dels russos, aquests havien fet recular uns 65 km les tropes austroalemanyes al llarg de tot el front i havien capturat al voltant de 500.000 presoners. Tot i no haver aconseguit prendre els seus objectius principals, les ciutats de Kovel i Lvov, l’atac rus va persuadir Romania per a intervenir a la guerra en suport del bàndol aliat (27 d’agost de 1916). Romania va llançar immediatament una invasió sobre la província austrohongaresa de Transsilvània (agost i setembre), però les forces austroalemanyes van expulsar els romanesos de la regió. Aquestes tropes, juntament amb soldats búlgars i turcs, van envair Romania (novembre i desembre), la qual a mitjan gener de 1917 havia estat conquerida completament, amb la qual cosa els imperis Centrals s’havien assegurat importants reserves de blat i petroli.


4.3 Itàlia i els Balcans

L’activitat al front italià durant 1916 es va centrar en la cinquena batalla del riu Isonzo i en l’ofensiva austríaca al Trentino, l’objectiu de la qual era arribar fins a la rereguarda de la posició italiana a l’Isonzo. Els austríacs van conquerir un territori considerable al Trentino, però la contraofensiva dels italians els va permetre recuperar la major part del terreny cedit. Des d’agost a novembre van tenir lloc quatre noves batalles a l’Isonzo, de les quals només cal destacar la conquesta de Gorizia per part dels italians el 9 d’agost.

Als Balcans, les potències aliades van interferir en la vida política de Grècia durant 1916 al·legant que el govern grec, dirigit pel rei Constantí I, afavoria els imperis Centrals tot i la seva declarada neutralitat. La intervenció dels aliats va provocar l’establiment d’un govern provisional a Salònica (29 de setembre), presidit per Elefthèrios Venizelos, que va declarar la guerra a Alemanya i Bulgària el 3 de novembre. El rei Constantí continuava exercint el poder a Atenes i gran part de Grècia, la qual cosa va generar conflictes amb els aliats, que van establir el blocatge de Grècia. La Gran Bretanya va reconèixer oficialment el govern provisional grec el 19 de desembre.

Es van produir dues conteses als Balcans durant 1916. A l’agost l’exèrcit serbi, reorganitzat a Corfú, es va traslladar a Salònica, on es va unir a les tropes russes i italianes per tal de llançar una ofensiva conjunta contra les forces búlgares i alemanyes. Després de les primeres victòries, es van veure obligats a recular a causa d’un fort contraatac. Els aliats van llançar una ofensiva a gran escala sobre Macedònia a principis d’octubre, van capturar Monastir (a l’actualitat Bitola) el 19 de novembre i van arribar fins al llac Ohrid (situat a la frontera entre Albània i Macedònia) a mitjan desembre.


4.4 Els dominis otomans

Durant 1916 es va desplegar una considerable activitat militar a tres zones de l’Imperi otomà: Mesopotàmia, Aràbia i Palestina. A Mesopotàmia, la ciutat assetjada de Kutal-’Amara va ser presa pels turcs el 29 d’abril de 1916 i al febrer de 1917 els britànics la van reconquerir. A Aràbia, Husayn I d’Al-Higaz, xerif de La Meca, va dirigir juntament amb el seu fill, Abdullah ibn Husayn, la rebel·lió de l’Higaz (avui Aràbia Saudita) contra el domini otomà al juny de 1916. Husayn ibn Alí va tenir l’ajuda dels britànics, que el van reconèixer com a rei de l’Higaz al desembre de 1916. A fi d’afavorir la revolta àrab, els britànics destacats a Egipte van començar a avançar cap a la península del Sinaí i Palestina, i a principis de gener de 1917 havien conquerit diverses fortificacions.


4.5 Els intents de negociació

El 1916, Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units, país que aleshores moments era una potència neutral, va intentar que les parts bel·ligerants iniciessin negociacions que conduïssin a la pau. Com a resultat dels seus esforços, al desembre el govern alemany va comunicar als Estats Units que els imperis Centrals estaven disposats a iniciar les negociacions de pau. Quan els Estats Units van informar d’aquesta notícia als aliats, la Gran Bretanya va rebutjar l’oferta: Alemanya no havia establert clàusules concretes per a la pau i aleshores Romania acabava de ser conquerida pels imperis Centrals, per la qual cosa no era d’esperar que aquests acceptessin uns termes raonables. Finalment, Wilson va aconseguir que cada un dels bàndols comuniqués les seves peticions concretes, però aquestes van resultar ser irreconciliables.


5. Entrada dels Estats Units i retirada de Rússia (1917)

La política de neutralitat nord-americana va quedar modificada quan Alemanya va anunciar al gener de 1917 que a partir de l’1 de febrer iniciaria la guerra submarina sense restriccions contra la flota britànica i totes les naus que es dirigissin a Anglaterra. Els experts civils i militars alemanys havien calculat que aquesta estratègia provocaria la derrota de la Gran Bretanya en sis mesos. Els Estats Units ja havien expressat la seva forta oposició a la guerra submarina sense restriccions perquè violava els seus drets com a potència neutral, i fins i tot havien amenaçat Alemanya amb el trencament de relacions diplomàtiques si s’arribava a aplicar aquesta estratègia, de manera que va interrompre les seves gestions en favor de la pau. El 3 de febrer, els Estats Units va trencar relacions diplomàtiques amb Alemanya; diversos estats llatinoamericans, entre els quals el Perú, Bolívia i el Brasil, van secundar aquesta acció. Els Estats Units van declarar la guerra a Alemanya el 6 d’abril.


5.1 Batalles d’Arres i Ieper

El 1917 els aliats van llançar dues ofensives a gran escala per tal de trencar les línies alemanyes al front occidental. El primer intent va tenir lloc prop d’Arres entre el 9 d’abril i el 21 de maig. Mentre els alts comandaments britànic i francès planejaven l’estratègia, els alemanys es van retirar de la línia de l’Aisne i es van traslladar a l’anomenada Línia Hindenburg, contra la qual els aliats van dirigir el seu atac. En aquesta operació es van lliurar la tercera batalla d’Arres i forts enfrontaments a l’Aisne i a la regió de Xampanya, que van acabar amb petites conquestes per part dels francesos, però a costa de tal nombre de baixes que va provocar l’amotinament de les tropes. Després del fracàs d’aquesta acció, el general Nivelle va ser reemplaçat pel general Henri-Philippe-Omer Pétain el 15 de maig.

La segona gran ofensiva va començar al juny, quan la força expedicionària britànica comandada per Haig va intentar travessar el flanc dret de les posicions alemanyes a Flandes. La batalla de Messines i la tercera batalla de Ieper van acabar sense cap progrés per als aliats.


5.2 La utilització dels carros de combat

Entre els atacs que van iniciar els aliats al front occidental durant el 1917 destaca una batalla a Verdun, en la qual els francesos van aconseguir recuperar els territoris que havien perdut en els anys anteriors, i la batalla de Cambrai (del 20 de novembre al 3 de desembre), en la qual els britànics van atacar amb 400 tancs. Aquesta va ser la primera acció de la història militar en què es van utilitzar carros de combat a gran escala, i va poder haver acabat amb el trencament de les línies enemigues si no hagués estat per la falta de reserves dels atacants, la qual cosa va provocar que els alemanys acabessin reconquerint el territori cedit als britànics.

Després de la seva entrada en la guerra el 17 d’abril, els Estats Units van traslladar a Europa l’anomenada força expedicionària nord-americana (AEF), comandada pel general John Pershing. Cap al juny de 1917, més de 175.000 soldats nord-americans ja s’entrenava a França, i una divisió ja es trobava a les línies del sector aliat pròxim a Belfort; les tropes de l’AEF disposaven al novembre de 1918 amb prop de dos milions d’homes.


5.3 La guerra submarina

Durant el 1917 la guerra submarina alemanya va fracassar en el seu intent de provocar la rendició de la Gran Bretanya per mitjà de la destrucció de la flota aliada, de la quual depenien els britànics per a l’obtenció d’aliments i subministraments. La campanya submarina alemanya semblava eficaç en els seus començaments; cap a finals de 1916 els alemanys enfonsaven mensualment al voltant de 300 tones d’embarcacions britàniques i aliades a l’Atlàntic nord; la xifra va pujar a 875.000 tones a l’abril, per la qual cosa els alemanys estaven segurs d’aconseguir la victòria en poc temps. No obstant això, la Gran Bretanya va aconseguir, des de l’estiu, restar eficàcia a l’estratègia alemanya seguint diversos mètodes: va adoptar un sistema de combois en què les flotes mercants eren protegides per destructors i caçasubmarins, va utilitzar hidroavions per detectar els submarins i va emprar càrregues de profunditat per destruir-los. En arribar la tardor, els alemanys van començar a perdre nombrosos submarins, tot i que continuaven enfonsant una gran quantitat de vaixells aliats. Al seu torn, les potències aliades, especialment els Estats Units, construïen ràpidament noves embarcacions. L’intent alemany de posar fi al conflicte a través de la guerra submarina havia fracassat.


5.4 La retirada de Rússia

Al març de 1917 la primera fase de la Revolució Russa va culminar amb l’establiment d’un govern provisional i l’abdicació del tsar Nicolau II. El nou règim va prosseguir amb la guerra; al juliol les tropes russes, al front de les quals es trobava el general Aleksej Aleksejevic Brusilov, van avançar amb cert èxit al front de Galitzia, però posteriorment van perdre gran part del territori conquerit. Al setembre els alemanys van prendre Riga, defensada per les forces russes del general Lavr Georgievic Kornilov, i un mes més tard van ocupar la major part de Letònia i un gran nombre d’illes russes del mar Bàltic. Un dels punts programàtics del partit bolxevic, que va prendre el poder el 7 de novembre, era la retirada russa del conflicte; el 20 de novembre el nou govern va oferir a Alemanya la suspensió de les hostilitats. Els representants de Rússia, Àustria i Alemanya van signar l’armistici el 15 de desembre, amb la qual cosa va cessar la lluita al front oriental.


5.5 Les derrotes italianes

Els aliats van tenir diversos revessos al front italià el 1917. Durant els vuit primers mesos de l’any, les forces italianes dirigides pel general Luigi Cadorna van continuar intentant franquejar les línies austríaques establertes al riu Isonzo per tal d’arribar a Trieste, però els seus esforços, després de la desena i l’onzena batalla d’Isonzo, van fracassar. El més destacable dels últims mesos de l’any va ser la ferma ofensiva austroalemanya iniciada al curs alt de l’Isonzo, prop de la ciutat de Caporetto, per la qual les forces italianes es van veure obligades a retirar-se a les seves posicions del riu Piave. La batalla de Caporetto va resultar tràgica per a les tropes italianes; reforços britànics i francesos van arribar en el seu auxili al novembre i el nou comandant general italià, el general Armando Díaz, va reemplaçar el general Cadorna.


5.6 L’entrada de Grècia a la guerra

Pel que fa a l’activitat al front dels Balcans durant 1917, els aliats van lliurar diversos enfrontaments en Monastir, al llac Presba i al riu Vardar que van finalitzar sense la victòria de cap bàndol; van intentar expulsar el rei grec Constantí I, al·legant que la seva col·laboració amb els imperis Centrals impedia als aliats de culminar amb èxit les operacions de la regió dels Balcans. Els aliats van començar la invasió de Grècia al juny i van pressionar el monarca grec per mitjans diplomàtics perquè abdiqués. Aquest va renunciar a la corona el 12 de juny; Venizelos es va convertir en president del govern format sota l’autoritat d’Alexandre, fill de Constantí. Després d’aquestes transformacions internes, Grècia va declarar la guerra als imperis Centrals el 27 de juny.


5.7 Pròxim Orient

Els britànics van intentar conquerir Gaza (Palestina) en dues ocasions (març i abril) durant el 1917. Dirigits pel general Edmund Allenby, els britànics van travessar les línies turques a Beersheva (novembre), i obligaren els turcs a evacuar Gaza; el 9 de desembre les tropes d’Allenby van prendre Jerusalem. Va ser també en aquest any quan el coronel britànic Thomas Edward Lawrence (més conegut com Lawrence d’Aràbia), va dirigir la rebel·lió àrab contra els turcs; després de prendre la ciutat turca d’al-Aqaba al juliol, les seves tropes van portar a terme nombrosos assalts a la xarxa ferroviària de l’Higaz durant la resta de l’any. Els britànics també van véncer a Mesopotàmia; al març van conquerir Bagdad, i cap al setembre havien avançat fins a Ramadi, a la vora de l’Eufrates, i Tikrit, a la vora del Tigris.

6. L’any final (1918)

Els primers mesos de 1918 no van resultar favorables per a les potències aliades. Rússia va signar el 3 de març la Pau de Brest-Litovsk, per la qual cessava les hostilitats amb els imperis Centrals; el 7 de maig Romania va signar el Tractat de Bucarest, segons el qual havia de cedir la regió de Dobrudja a Bulgària, els passos de la serralada dels Carpats a Àustria-Hongria i concedir a Alemanya un arrendament a llarg termini dels pous de petroli romanesos.


6.1 La retirada de Bulgària i Àustria-Hongria

No obstant això, el resultat de la lluita al front dels Balcans durant el 1918 va ser catastròfic per als imperis Centrals. Una força d’uns 700.000 soldats aliats, composta per francesos, britànics, grecs, serbis i italians, va començar una ofensiva a gran escala contra les tropes alemanyes, austríaques i búlgares a Sèrbia. L’èxit de l’atac va ser tal que a finals de mes els búlgars estaven completament derrotats i van signar un armistici amb els aliats. Romania va tornar a intervenir al conflicte al novembre en favor de la causa aliada, recolzada per les tropes aliades que havien entrat al país després de la capitulació de Bulgària. Els soldats serbis de l’exèrcit aliat van continuar avançant després que se signés la treva amb els búlgars i van ocupar Belgrad l’1 de novembre; l’exèrcit italià va ocupar Albània.

Després d’una fallida ofensiva austríaca sobre el Piave, els aliats van obtenir la victòria definitiva al front italià durant l’octubre i el novembre, quan van derrotar els austríacs a la batalla de Vittorio Veneto (del 24 d’octubre al 4 de novembre). Els italians van prendre finalment Trieste el 3 de novembre i van ocupar Fiume (actual Rijeka) el 5 de novembre. La commoció de la derrota va provocar alçaments revolucionaris a l’Imperi austrohongarès. Els txecs i els eslovacs ja havien constituït a l’octubre un Estat independent, Txecoslovàquia; els eslaus del Sud van proclamar la independència a l’octubre i van fundar al desembre el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que més tard passaria a anomenar-se Iugoslàvia. Els hongaresos van establir un govern independent al novembre. Les autoritats austrohongareses establertes a Viena van signar un armistici amb els aliats el 3 de novembre i Carles I, el darrer emperador dels Habsburg, va abdicar dies després; l’endemà es va proclamar la República d’Àustria.


6.2 La retirada de Turquia

Els aliats també van posar fi a la guerra al front turc al 1918. Les forces britàniques van trencar les línies turques a Meguido i van derrotar els destacaments alemanys que els donaven suport al setembre; els britànics, després d’unir-se a les tropes àrabs comandades per Lawrence, van ocupar el Líban i Síria. A l’octubre van conquerir Damasc, Alep i altres punts estratègics; al seu torn, la marina francesa va ocupar Beirut i el govern otomà va sol·licitar un armistici que es va signar el 30 d’octubre. Segons les condicions establertes, l’Imperi otomà havia de retirar els seus exèrcits, trencar relacions amb els imperis Centrals i permetre travessar l’estret dels Dardanels als vaixells de guerra aliats.


6.3 El darrer esforç dels alemanys

Malgrat les victòries dels alemanys sobre els russos i els romanesos el 1917, els aliats van formular uns objectius de guerra al començament de 1918 radicalment oposats als expressats pels imperis Centrals. La política de pacificació del president nord-americà Wilson abastava catorze punts l’objectiu de la qual era d’aconseguir una pau justa i va induir els imperis Centrals a cessar les hostilitats alguns mesos després. Al començament de 1918, els alemanys van decidir portar a terme un esforç suprem a la primavera per tal de trencar les línies aliades al front occidental i arribar així fins a París. Aquesta poderosa ofensiva, que va començar el 21 de març, va ser dirigida contra el front britànic situat al sud d’Arres. El temor que els alemanys aconseguissin travessar les línies aliades es va anar estenent a causa de l’èxit de l’ofensiva durant la primera setmana; per aquest motiu, els aliats van encarregar al general Ferdinand Foch la coordinació de les operacions aliades, nomenant-lo comandant general dels exèrcits aliats a França —formats per francesos, belgues, britànics i nord-americans— al mes següent. D’abril a juny els alemanys van fer un segon avanç, la qual cosa els va permetre arribar fins a un punt del Marne que es trobava tan sols a 60 km de París, però les tropes franceses i la II Divisió nord-americana van aturar l’avanç alemany a la batalla de Château-Thierry (4 de juny) i la força de l’ofensiva alemanya va decaure enormement a mitjan juliol. Tot i l’avanç aconseguit a la segona batalla del Marne, els seus progressos es van veure frenats immediatament per les tropes franceses i nord-americanes. El general Foch, que va adonar-se que l’ofensiva alemanya ja no tenia força, va ordenar un contraatac el 18 de juliol. Els alemanys es van veure obligats a replegar-se sobre el Marne i els aliats van prendre la iniciativa al front occidental i van continuar en aquesta línia fins que va acabar el conflicte.


6.4 El final de la guerra a Europa

Els aliats van emprendre una ofensiva sobre les línies alemanyes establertes a Amiens (del 8 a l’11 d’agost); els alemanys es van rendir tres mesos després. Les forces britàniques i franceses van guanyar la segona batalla del Somme i la cinquena batalla d’Arres durant la darrera setmana d’agost i els primers dies de setembre, i van fer retrocedir els alemanys fins a la Línia Hindenburg. La resta de les tropes alemanyes va ser reduïda pels nord-americans a la batalla de Saint-Mihiel (12 i 13 de setembre). Els britànics van avançar cap a Cambrai a l’octubre i principis de novembre, i els nord-americans van travessar la regió d’Argonne. L’últim atac va aconseguir trencar les línies alemanyes situades entre Metz i Sedan. Com a resultat d’aquestes ofensives, Ludendorff va demanar al govern alemany que sol·licités un armistici a l’enemic. El govern alemany va iniciar les converses amb els aliats a l’octubre, però aquestes van fracassar quan el president Wilson va insistir a negociar únicament amb règims democràtics. Mentrestant, els britànics feien grans progressos al nord de França i al llarg de la costa belga, i les tropes franceses i nord-americanes van arribar a Sedan el 10 de novembre. La Línia Hindenburg havia estat completament anihilada al començament d’aquest mes, i els alemanys es retiraven amb rapidesa de tot el front occidental. La derrota de l’exèrcit alemany va tenir repercussions a l’interior del país que van afectar de forma molt negativa el govern establert La flota alemanya es va amotinar, el rei de Baviera va ser destronat per un alçament i l’emperador Guillem II de Prússia va abdicar al novembre i va fugir als Països Baixos. El dia 9 d’aquest mateix mes es va proclamar la República de Weimar a Alemanya, el govern de la qual va enviar una comissió per a negociar amb els aliats. A les cinc del matí de l’11 de novembre va tenir lloc al bosc de Compiègne la signatura de l’armistici entre Alemanya i els aliats; aquest document estava basat en les condicions establertes pels vencedors; aquest mateix matí van cessar les hostilitats al front occidental.


Per saber-ne més:

Recull de recursos sobre la Primera Guerra Mundial
El tratado de Versalles como causa de la segunda guerra mundial