La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat/cat1714/seglexx/


La segona guerra sinojaponesa (1937) i la guerra civil xinesa



La primera guerra sinojaponesa
La República de Xina (1912)
La Xina comunista (1949)
L’imperialisme japonès (1931-1945)
Mapa de les operacions militars de la segona guerra sinojaponesa

 

La segona guerra sinojaponesa

La tensió entre el Japó i la Xina, que no reconeixia la independència del Manxukuo, va desembocar en guerra oberta el 7 de juliol de 1937, quan l’exèrcit japonès, després d’algunes escaramusses amb l’exèrcit xinès al nord, va començar la invasió de la Xina.

La guerra amb el Japó, que es va llançar a la invasió de la Xina com a part dels seus plans expansionistes a l’Àsia en el marc de la Segona Guerra Mundial, va posar fi als intents de Chiang Kai-shek d’unificar el país. Davant l’avanç japonès, el govern del Guomindang es va veure obligat a abandonar la capital, Nanjing, i a replegar-se cap a l’interior, primer a la ciutat de Wuhan i, després, a la ciutat interior de Chongqing, lloc remot des del qual semblava difícil dur a terme una contraofensiva.

L’exèrcit japonès va ocupar la major part de la franja costanera oriental de la Xina, i va controlar els principals centres de producció econòmica. Al règim titella de Manxukuo se n’hi van sumar altres tres, un a Mongòlia Interior, que els japonesos volien separar de la Xina com havien fet amb Taiwan i Manxúria, i uns altres dos a Pequín i Nanjing.

El 13 de desembre de 1937, els japonesos van desfermar una campanya de violència extraordinària contra la població civil de Nanjing, l’anomenada matança de Nanjing, en la qual van morir milers de persones (segons les fonts xineses, les víctimes mortals se solen xifrar en tres-centes mil).

La invasió japonesa també va representar el final de la persecució del Partit Comunista per part del govern del Guomindang. L’estat de crisi nacional va forçar la col·laboració entre el Guomindang i el PCX. Encara que, d’antuvi, Chiang Kai-shek s’oposava a col·laborar amb els comunistes, va haver d’acceptar-ho arran de l’incident de Xi’an, quan el mariscal Zhang Xueliang –militar favorable a una aliança entre el Guomindang i el Partit Comunista que controlava la regió de Shaanxi– va arrestar-lo a Xi’an, i el va tenir presoner fins que va acceptar l’establiment d’un front comú entre el Guomindang i el Partit Comunista per lluitar contra l’agressió japonesa.

La invasió japonesa va permetre així la reagrupació del Partit Comunista a la seva base a Yan’an, ciutat del nord des de la qual el PCX controlava una part de Shaanxi i de la Mongòlia Interior, i també la totalitat de Gansu i Ningxia. Molts intel·lectuals afins al Partit Comunista, com l’escriptora Ding Ling, es van unir els comunistes a Yan’an, mentre el règim debilitat de Chiang Kai-shek conservava un control feble sobre el sud de la Xina des de la capital provisional de Chonqqing.

L’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial va frenar l’avanç japonès a la Xina. A més, la rendició d’Alemanya al maig de 1945 va permetre a l’Exèrcit Roig soviètic intervenir a Manxúria el 8 d’agost d’aqueix any, dos dies després de la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima i un dia abans de la bomba sobre Nagasaki, que va forçar la rendició japonesa i la seva retirada d’Àsia continental.

El final de la guerra va representar la sortida definitiva del Japó del territori xinès. Manxúria, Taiwan i les zones ocupades durant la guerra sinojaponesa tornaven a estar sota sobirania nominal xinesa, i Chiang Kai-shek va restablir el govern de Nanjing. No obstant això, les forces comunistes de Yan’an, molt enfortides pels anys de guerra i per la intervenció soviètica a Manxúria, augmentaven el control sobre nombroses zones de la Xina rural. La sortida dels japonesos deixava pas així a una guerra civil oberta entre el Guomindang de Chiang Kai-shek i els comunistes de Mao Zedong.



La Guerra Civil

Malgrat els intents de mediació dels Estats Units i la Unió Soviètica, la tensió entre el Guomindang i el Partit Comunista va continuar creixent després de la derrota de Japó. Cap de les dues parts no va voler cedir en els seus principis fonamentals, especialment els comunistes, que havien refermat el control sobre el nord del país. La treva entre els dos bàndols es va trencar a la primavera de 1946, i es van reprendre els combats.

Tot i que el govern del Guomindang dominava la major part de les ciutats, el control que el Partit Comunista tenia sobre el camp i les seves victòries militars a Manxúria, van ser el fet decisiu per a la victòria final d’aquests últims.

El govern de Nanjing va intentar reformes polítiques i econòmiques. Encara que les reformes polítiques van tenir cert èxit, amb l’aprovació d’una nova constitució el 1947 (que continua vigent a Taiwan), i la celebració d’eleccions, la política econòmica no va poder controlar la hiperinflació desbocada, fet que va augmentar el descrèdit del govern de Chiang Kai-shek, el qual per primera vegada havia assumit el càrrec de president. Mentrestant, els comunistes augmentaven el territori sota el seu control.

Des del nord, els comunistes van iniciar l’avanç cap al sud. L’any 1948, controlaven la ciutat de Harbin a l’extrem nord i gairebé totes les zones rurals de Manxúria, on només Changchun i Mukden continuaven a mans del govern de Nanjing. Aqueix any, els comunistes van passar de les tàctiques de guerrilla a la guerra oberta, i van prendre diverses ciutats importants, com Kaifeng i Jinan.

Al gener de 1949, l’exèrcit comunista va entrar a Tianjin i a Pequín. En aquesta darrera ciutat, les tropes comunistes hi van entrar sense violència el 31 de gener de 1949. Sota el control comunista, Pequín va recuperar el seu nom tradicional (Beijing, capital del nord, en substitució del nom Beiping, pau del nord, utilitzat des de 1928), senyal que els comunistes pretenien establir-hi la capital del nou règim.

Malgrat l’ajuda econòmica i material, però no militar, dels Estats Units, el cada cop més desmoralitzat exèrcit de la República ja estava abocat a la derrota. Al llarg de 1949, els avanços comunistes van obligar el govern de Nanjing a replegar-se cap al sud. El 5 de febrer la capital es va traslladar a Guangzhou, i el 26 de maig Chiang Kai-shek es va desplaçar a Taiwan, lloc segur des d’on va intentar organitzar la contraofensiva. Al gener de 1949, Chiang, centrat en les activitats militars, va cedir la presidència de la República a Li Zongren.

L’1 d’octubre de 1949, Mao Zedong va proclamar la República Popular de la Xina a la plaça de Tian’anmen de Pequín. Chiang va tornar al continent per intentar organitzar la defensa de les poques ciutats que encara controlaven els nacionalistes. El 15 d’octubre, la capital provisional es va traslladar a Chongqing i, finalment, a Chengdu el 29 de novembre. Chiang Kai-shek va participar en la defensa d’aquesta ciutat fins que el 10 de desembre la va abandonar, ensems amb el seu fill Chiang Ching-kuo, amb avió amb rumb a Taiwan. La caiguda de Chengdu va representar la victòria definitiva dels comunistes al continent.

Mentre Chiang Kai-shek va restablir el govern de la República de Xina a Taipei, el seu enemic acèrrim Mao Zedong es va convertir en el líder de la nova República Popular Xina.



Per saber-ne més:

La Chine au XXe siècle