Catalunya 1714








A la memòria de Vicenç A. Ballester i Camps


Bibliografia sobre l'independentisme català

 

El patriota cent per cent

En la situació actual de la nostra terra ha traspassat el vell amic i ferm lluitador Vicenç A. Ballester, la caracterítica primària del qual era una insubornable catalanitat.

És pública i notòria la meva preocupació de que jamai el ple reconeixement de la personalitat nacional no l'obtindrà Catalunya mentre no sigui reclamada per la unió sagrada dels seus fills i per ells defensada conjuntament davant la incomprensió aliena.

I bé; cada vegada que, sostenint aquest criteri, de paraula o per escrit, he intentat aconseguir la germanor catalana, m'he trobat en Ballester al costat meu. És més; sempre que les persecucions centralistes han caigut sobre els apòstols del catalanisme, en Ballester vetllava per tots ells, sense reparar en filiacions partidistes, i es movia i neguitejava en cercar dels alleujaments de llur presó o de llur exili.

¿Quin catalanista pot haver-hi que no el conegués i estimés? Patriota convençut i obstinat, del seu amor a Catalunya n'havia fet un culte. Cap altre sentiment, cap altra suggestió no l'havien desviat mai del camí recte.

[...]
 
Recordant a l'amic

Molt profundament vaig sentir-me afectat aen arribar a les meves oïdes la dolorosa notícia relativa a la mort de Vicenç A. Ballester, amb l'amistat del qual em sentia unit i agermant d'una manera molt cordial per quant els meus primers passos en la política foren iniciats en la "Unió Catalanista".

En Ballester era un vell militant catalanista i des de la presidència de l'esmentada benemèrita entitat, de rel tan sincerament nostrada, palesa les seves condicions de patriota indiscutible.

També la tasca que edeixa realitzada dins de l'"Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana", és ferma i definitiva, i el seu amor a Catalunya, amor fet d'intransigència i lleialtat insubornables, contribuí, a través de l'"Associació Catalana de Beneficència", a alleujar molts sofriments, moltes angoixes físiques, morals i econòmiques dels companys de causa que eren perseguits, empresonats o condemnats pels jutges de la vella monarquia.

Aquesta és la característica més fonamental de les activitats desenvolupades durant la seva vida per Vicenç A. Ballester, la d'haver estat en tot moment el protector de tots els catalanistes que patien persecució.

[...]

 

 

Vicenç-Albert Ballester i Camps

Barcelona, 18 de setembre de 1872
El Masnou (el Maresme), 15 d'agost de 1938

 

L'ESTELADA, BANDERA DE COMBAT

En Vicenç A. Ballester seguí estudis de nàutica i es tragué el títol de pilot a Barcelona. Continuà així la tradició paterna, perquè el seu pare era capità de la marina. Ell treballà a la marina mercant de pilot, però ho va deixar per motius de salut.

Inicià la seva tasca catalanista al si del Foment Autonomista Català, que va arribar a presidir. El 1901 dirigí La Reixa, grup de suport i ajuda als presos i represaliats catalanistes que, després, es transformaria en l'Associació Catalana de Beneficència –amb els mateixos fins que La Reixa– sota el lideratge d'en Ballester que fou elegit per unanimitat. El primer acte el feren l'Onze de Setembre de 1908, davant el monument a Rafael de Casanova; foren denunciats i condemnats a tres mesos de presó, però portats els fets al Tribunal Suprem, aquest els desestima.

Fou un ferm defensor de l'escola catalana, i fou un dels membres de la fundació de l'Escola Mossèn Cinto. També va ser un element actiu de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

Fundà i dirigí, el 1903, la publicació La Tralla, adherida a la Unió Catalanista, setmanari d'una gran radicalitat en defensa de la llibertat de la nació catalana. Tant és així, que va patir moltes denúncies i, fins i tot, algun redactor és empresonat i, el 1907, és suspès. En Ballester hi escrivia amb el pseudònim de VIC (Visca la Independència de Catalunya) i, més tard, VICIME (Visca la Independència de Catalunya i Mori Espanya). També dirigí i escriví a Renaixement i col·laborà a Som!, publicacions, les dues, afins a la Unió Catalanista. Va cooperar al butlletí del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).

El 1918 presidí el Comitè Pro Catalunya que intentava aprofitar políticament l'esforç dels voluntaris catalans a la Gran Guerra i fou en aquest Comitè, i sota l'impuls d'en Ballester, on nasqué la bandera estelada. En un article a La Tralla escriu: "...quan Catalunya fos independent, aleshores tornaria a onejar-hi la bandera de les quatre barres, sense res més. Ben alta, ben dreta i ben sola." El mateix any participà en la fundació de L'Intransigent, quan aquesta publicació també fou suspesa, tornà a treure La Tralla, que es manté fins al cop d'Estat del general espanyol Primo de Rivera. El 1924 visità, a París on estava exiliat, Francesc Macià. Va ser molt crític amb els preparatius del que després serien els fets de Prats de Molló, perquè va considerar que no estaven prou ben organitzats. Tot i així, quan Macià proclamà la república catalana, es posà a les seves ordres. En aquesta època escriví a Nosaltres Sols!, portaveu del grup del mateix nom dirigit per Daniel Cardona. Sota la presidència d'en Ballester, la Unió Catalanista es proclamà oficialment independentista. Escriví a les publicacions catalanes de fora: Ressorgiment de Buenos Aires, La Nova Catalunya de l'Havana i Nova Catalunya de Montevideo.

El 1936, data de l'aixecament dels feixistes espanyols, Ballester –que estava malalt– es traslladà al Masnou, on va morir dos anys després. La seva va ser una vida dedicada al servei de la plena llibertat de Catalunya. El fet que cal remarcar, però, és que va ser el creador de la bandera estelada com a ensenya de combat de l'independentisme català.

El setembre de 1938, arran de la seva mort, la Joventut Pàtria Nova va demanar que la plaça que, després, seria anomenada Plaza de la Villa de Madrid de Barcelona, portés el seu nom; perquè ell hi passava diàriament per anar al local de la Unió Catalanista. Les circumstàncies de la guerra van fer que la petició no prosperés, creiem que ara és un bon moment per fer-ho.

En ser enterrat ho van fer –a petició seva– posant-lo dret "per seguir caminant". A la dècada dels anys seixanta, amb motiu d'una remodelació del cementiri del Masnou, les seves despulles foren traslladades al peu d'una paret de separació amb el carrer. Com que la vila anà creixent, van posar damunt d'aquesta paret un reixat de protecció. El temps i la pluja van fer que regalims de rovell s'escolessin avall pel mur. Damunt la bomba d'en Ballester, com un estrany i mut homenatge, el rovell dibuixa les quatre barres...

Robert Surroca i Tallaferro
La Catalunya resistent