Catalunya 1714








Via fora els adormits

Catalunya mai no ha volgut ésser sotmesa a l’Estat espanyol

 

Via fora als adormits és un opuscle antiborbònic, publicat a Barcelona el 1734. 

És una crida a la defensa de les llibertats i els territoris perduts el 1640 i reivindica la creació d’un "domini català que amb utilitat de l’Europa pot reviure", o bé la creació d’una república lliure de Catalunya o una república o regne d’Aragó, aliada a una república galaico-portuguesa. A més de la justificació de la necessitat de les Constitucions, fa una denúncia de l’incompliment de les obligacions contretes pels anglesos amb els catalans en el pacte de Gènova (1705), de fer respectar les seves llibertats. Aquesta publicació, com també el Record de l’Aliança fet al Sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya (1736), al cap de 20 anys de la desfeta de 1714, posen de manifest la persistència de la consciència nacional catalana. El Via fora fou publicat en una traducció francesa contemporània i La veu de Catalunya el va reeditar en català l’any 1898.

Diccionari d’Història de Catalunya
Edicions 62

L’any 1974, Eva Serra va publicar un article en què analitzava aquest opuscle a Serra d’Or.

• Descarregar l’article publicat a Serra d’Or

A continuació, reproduïm un fragment de l’article Catalunya separada, de Josep Narcís Roca i Farreras, publicat a "La Renaixensa", II, núm. 19, d’1 de setembre de 1873.

[...] L’any 1733, l’antic secretari anglès Broak, en el Via fora els adormits, parlant de Catalunya separada, deia també: «Cap dificultat impediria la conservació d’una República lliure del Principat de Catalunya en sa integritat antiga. Fortificat aquest als Pirineus amb Rosselló, Conflent i Cerdanya; bé que per si sol no pogués resistir les invasions de França i Castella (allavors amb reis Borbons parents molt de prop, les dues); l’experiència de l’últim setge de Barcelona, sola (any 1714) ha manifestat que pot esperar socors de sos aliats encara que haguessin de venir de l’Amèrica. Em recordo de les qualitats d’aqueixa província que he seguit quasi enterament. La cultura de sos camps i muntanyes (en què sos habitants són tan infatigables com en les armes, fent fructuoses les penyes i forts, pobles sense muralles) farien abundant aqueix Principat de grans i fruits, principalment a l’Empordà, Ribagorça i Urgell. La còpia d’aigües a rius, torrents i fonts, fecunditat de pastures a prats i riberes per a l’abast de carns; el mar li facilita l’extracció de vins i altres fruits, i la conducció dels que calgués cercar alguns anys. Les arts en què cedeix Catalunya a poques províncies, l’enginy per l’establiment d’utilíssimes fàbriques, l’esperit per freqüentar mercaderies, i la intrepiditat perquè la nàtuica fes comunicables sos naturals amb les nacions més remotes, farien florir son comerç (sens detriment de les potències marítimes, de les quals necessitaria per conservar-se, com Portugal). L’experimentada honra d’aqueix Principat a seguir sos desigs, a satisfer ses paraules, a defensar la justícia de sos amics com la pròpia, i a exposar la pròpia utilitat per la comuna, farien apreciable sa aliança amb Portugal, Potències del Nord, Itàlia i altres confinants amb el regne de França. No tenia Portugal millors disposicions l’any 1640 per redimir-se de Castella que té Catalunya.»  Parlant després de si l’antiga Corona d’Aragó podria conservar-se separada d’Espanya, diu En Broak: «Sos antics reis ho han fet veure, i altres dominis més reduïts, tant monàrquics com democràtics, es conserven als confins de potentíssims prínceps. Holanda i els suïssos són sostinguts d’uns contra altres, entre aquells mateixos que pretenen algun dret a dites repúbliques.»

El pensament de Josep Narcís Roca i Farreras