Catalunya 1714








Catalans a l'andalusa


No m’agraden les sevillanes. Ni el ball ni la música. Tampoc no m’agraden aquells vestits plens de volants i les peinetes que es posen les senyores als monyos. No és res personal, de debò. Crec que per viure aquesta Feria de Abril que es munten els andalusos amb les palmes i els olés hi has d’estar genèticament predisposat. Jo, per exemple, no m’imagino envoltada de lolailos, movent les mans com si portés ventalls, donant cops de taló i, tot això, vestida de Lola Flores. No és ni bo ni dolent. És, i prou. També defenso la idea que qualsevol pot fer la seva festa folklòrica allí on se li enxauti. És tan lícit que ho vulguin fer a casa nostra com ho fóra si els àrabs volguessin fer la festa del corder vestits amb xilaves i ballant la dansa del ventre. O com si els xinesos decidissin retre homenatge a l’arròs tres delícies amb tota la seva indumentària característica. Allò que ja em comença a tocar una mica la cresta és que ens ho vulguin vendre com una cosa nostra, i que es vegin amb el dret de demanar al Govern o als ajuntaments que hi participin com si sortís al manual del bon català. Es tracta de folklore espanyol, pensat pels espanyols, dirigit als espanyols i on es parla espanyol. Ras i curt. Poden fer tanta gresca com vulguin, però no ens poden demanar que, a més, ens agradi la seva festa. I no per això ens hem de sentir dir intolerants i xenòfobs. Perquè no es pot titllar de racista un poble que ha conviscut i conviu en pau amb una gran part de la població que va arribar d’Espanya fa dècades i que encara no ha tingut prou temps per aprendre el català. Com tampoc ens ho poden dir si tenim en compte que hi ha un ministre que es diu José Montilla i que passa per ser la quota catalana de Govern. En tot cas, el problema xenòfob el tenen els altres, i no els catalans. Però, si volen continuar essent xarnegos és perquè així ho han decidit.

Amèlia Martí i Codony