| N. |
Autor |
Publicació |
Data |
|
2 |
Carme Forcadell |
«Què en volem
fer, del català?»
en El Punt |
01-11-2001 |
S’ha dit i repetit que Catalunya necessita fer un debat
social sobre la immigració, sense paternalismes ni frases
políticament correctes, que afronti, com els altres països
d’Europa, els veritable reptes que els fluxos migratoris
comporten, buscant solucions realistes i assumibles pel conjunt
del país. Però ningú no diu que el debat
que encara tenim pendent, i és molt més greu encara,
és el debat sobre la llengua.
Què volem fer amb la nostra llengua? Volem, realment, que
sigui la llengua de comunicació entre tots els catalans
i catalanes: els que ja hi som, els que estan arribant i els que
encara han de venir, o no? Actualment el castellà està
ocupant el lloc que li pertoca al català, com a llengua
pròpia d’aquest país, i s’està
convertint en la llengua franca de la immigració, en la
llengua d’intercomunicació entre els diversos col·lectius
d’immigrants.
No parlo, només, de les polèmiques
recents sobre la llengua que es parla a les reunions d’algunes
ONG, no parlo, només, del menyspreu que han demostrat alguns
col·lectius envers una de les llengües del nostre
país, no parlo, només, del fet que els catalans
i catalanes no poguéssim utilitzar la nostra llengua en
actes que es fan al nostre país, sinó de les actituds
d’algunes organitzacions davant temes lingüístics,
entre altres coses per la manca d’una política lingüística
clara i definida de les institucions davant del fet migratori.
El President Pujol va lamentar que un immigrant,
assistent a un fòrum sobre immigració a Salt, exigís
que se li parlés en castellà, però el President
Pujol no ignora que potser aquest mateix immigrant ha rebut o
està rebent classes de castellà, pagades per ajuntaments
catalans o pel mateix Departament de Benestar Social, i que molts
d’aquests immigrants són alfabetitzats en castellà.
I és que malgrat l’existència d’un Pla
Interdepartamental d’Immigració, continua existint
un gran desconeixement entre el que fan les diferents institucions
i, fins i tot, entre el que fan els diferents departaments d’una
mateixa institució i, per descomptat, no existeix cap directriu
respecte a l’acolliment lingüístic dels nouvinguts.
I aquest és el moll de l’os.
Els immigrants que arriben a Catalunya, tant
els que hi arriben de manera legal com els que ho fan per altres
vies, tant els que vénen directament a Catalunya com els
que hi arriben travessant Espanya, no saben que aquí parlem
una altra llengua a més de l’espanyol. Un cop aquí
són atesos per organitzacions no governamentals ONG, per
sindicats o per altres institucions que els parlen en espanyol,
perquè per a ells la llengua és una qüestió
secundària, al marge d’altres valoracions més
o menys conscients, i perquè, com he dit, no existeix cap
acord ni cap normativa sobre acolliment lingüístic
entre els diferents organismes que atenen els nouvinguts. I a
partir d’aquest moment l’espanyol es converteix en
la llengua de comunicació per a la majoria de persones
nouvingudes, les quals han de fer un esforç doble per aprendre
català..
Fins i tot ens trobem amb terribles paradoxes, per exemple, el
Departament d’Ensenyament organitza programes especials
d’acolliment lingüístic per a nois i noies en
edat escolar, doncs bé, quan aquests nois i noies surten
de l’escola o de l’institut i van als casals del barri
o als esplais, la majoria de vegades pagats pels ajuntaments o
per institucions semioficials, els ensenyen a jugar en espanyol
amb la qual cosa el desconcert pedagògic és total.
D’altres, que no han estat escolaritzats a través
del Departament d’Ensenyament, només reben classes
d’espanyol, com és els cas de Jamal, el noi magribí
que va denunciar la Direcció General d’Atenció
al Menor, que està rebent classes de castellà al
casal del barri on viu a Barcelona. Més encara, aquests
mateixos nois i nies que aprenen català, quan al vespre
arriben a casa, es troben que els pares també van a l’escola
d’adults, però aprenen castellà i en castellà.
I, evidentment, molts d’aquests mateixos pares són
els que després es qüestionen l’ensenyament
en català.
Per acabar-ho d’adobar, quan acaben els estudis d’ensenyament
obligatori i s’han d’incorporar al món laboral
a través de programes de garantia social o de formació
ocupacional, també promoguts per ajuntaments i per institucions
oficials, es troben que les classes són en espanyol i alguns
arriben a tenir dificultats de comprensió
Evidentment tots i totes hem de fer respectar
els nostres drets lingüístics, no hem de permetre
que el català sigui foragitat de cap reunió, ni
de cap fòrum, ni d’enlloc, el català és
la llengua pròpia d’aquest país i com a tal
s’ha de respectar sempre i a tot arreu, però cal
dissenyar una veritable política lingüística
per a la immigració que impliqui tots els col·lectius
que hi treballen, i fer còmplices i guanyar els immigrants
per a la nostra llengua i la nostra cultura, han de participar
en aquesta tasca nostra, tenim moltes coses per oferir-los i els
ho volem oferir i ells també a nosaltres, és clar.
Si no ho fem així l’espanyol continuarà sent
la llengua d’intercomunicació per als immigrants
i això no ens ho podem permetre. Però el ciutadans
i ciutadanes no ho podem fer sols, necessitem que les nostres
institucions i el nostre Govern estiguin al davant. Aquesta és
l’única manera de fer del català la gran llengua
d’intercomunicació entre els catalans d’avui
i els del demà.
Carme Forcadell Lluís
Associació per la Llengua i membre del Cercle XXI
