| N. |
Autor |
Publicació |
Data |
| 2. |
Carlsten Sinner |
«Sebastià
Oliveras i Duran (dir.): Diccionari pràctic i complementari
de la llengua catalana. Barcelona: La Busca edicions s.l.,
2002, ISBN 84-89986-71-1, 862 pàgs»
en Katalanisch in Geschichte und Gegenwart.
Sprachwissenschaft-liche Beiträge - Estudis de lingüística |
2003 |
El Diccionari pràctic i complementari
de la llengua catalana (DPC) és el resultat de la labor
de deu autors procedents de Catalunya, Mallorca, Menorca i del
País Valencià reunits sota la direcció de
Sebastià Oliveras i Duran. La intenció dels autors
era aportar “una eina diferent a la nostra llengua”
per tal de “complementar, en alguns aspectes, els diccionaris
que hi ha al mercat” (pàg. 11). Amb el títol
no s’ha volgut definir l’obra, que només conté
una part dels mots de la llengua, i a les entrades només
s’hi van posar els significats complementaris dels mots,
prescindint del significat principal o dels “significats
generals” (pàg. 29). Des del punt de vista de la
seva macroestructura, el DPC conté, a més de la
pròpia nomenclatura, una Presentació de l’autoria
de Sebastià Oliveras i Duran (pàg. 11-28), un capítol
anomenat Contingut on s’expliquen les diferents parts del
DPC (pàg. 29-38), una Llista d’abreviatures i altres
símbols (pàg. 39-40), la bibliografia (pàg.
41-42) i el diccionari (pàg. 43-862). La part del diccionari
propiament dit té diferents apartats: hi ha la lista de
paraules considerades correctes (pàg. 43-545), una llista
on s’hi indica la Procedència dels mots que considerem
correctes (pàg. 547-568), un capítol sobre Algunes
qüestions gramaticals (pàg. 569-594), un Recull de
barbarismes i altres incorreccions (pàg. 595-666) i un
Índex alfabètic de paraules pensades per arribar
a cadascun dels mots correctes del diccionari (índex de
“mots clau”) (pàg. 667-862).
1
La qualitat d’un diccionari pot inferir-se, d’una
manera general, per a l’existència d’una bona
introducció, perquè a la introducció s’hi
exposen les opcions assumides durant la seva elaboració,
s’especifica el públic a qui es vol arribar, i les
funcions que el diccionari es proposa assolir (Correia 1996: 190)
. Cal analitzar, per tant, la introducció del DPC –els
dos capítols titulats Presentació i Contingut–
amb molta atenció. A la presentació del
DPC s’hi explica per què s’ha fet i s’hi
comenten diferents aspectes de la situació actual de la
llengua catalana. El director de l’obra argumenta que “Les
idees bàsiques de les acadèmies són sempre
les mateixes, perquè s’ha comprovat que una llengua
va bé quan s’actua d’acord amb uns principis
que són universals” (pàg. 14), i per això
els autors prenen com a “principis que són universals”
(pàg. 14) i “principis bàsics de tota llengua”
(pàg. 15) el que l’Academia de la Lengua Española
resumeix amb la fórmula “Limpia, fija y da esplendor”.
S’ocupa de cadascun dels tres aspectes de la fórmula
i dóna exemples perquè es vegi que l’IEC no
se n’ocupa gens de la neteja (!), de la fixació i
de l’esplendor. Exigeix que l’IEC controli “la
necessària incorporació de mots d’altres llengües
que arriben per noves necessitats o perquè els porta la
moda” (pàg. 14) i 2
dóna, com a exemple, les activitats de l’Acadèmia
Francesa per a frenar els anglicismes, sense ocupar-se, però,
de la poca efectivitat de les lleis franceses. Conclou
que “No es veu que l’IEC es mogui per netejar la llengua”
(pàg. 15), perquè la institució admet, per
exemple, paraules com pomelo en lloc d’aranja, o accepta
maco i guapo, després d’haver mantingut durant tot
el segle XX que són barbarismes. Exposa que cal “que
l’idioma tingui unes normes clares i vàlides per
a tot el seu territori. S’ha de polir la llengua llevant-ne
les formes d’escriptura diferents de la forma oficial [...];
cal fer desaparèixer les conjugacions verbals dialectals
[...]; també 3
s’ha de procurar que, un cop un mot ha estat usat
i acceptat, no se’n modifiqui la forma” (pàg.
14). No obstant això, esmenta, per a exemplificar que això
és viable, precisament el cas de la llengua anglesa, on
les formes continuen a escriure’s igual un cop que es veu
que no tenen l’etimologia que es pensava. No sembla saber
que l’anglès és una de les llengües amb
més varietat diatòpica tant en les conjugacions
(cf. got / gotten), com en el nivell del lèxic (take a
shower / have a shower), en l’ortografia (neighbour / neighbor,
through / thru), etc. Conclou que “L’IEC
no fixa la llengua. Més aviat divaga, no sap on va”
(pàg. 15), perquè el 1995, per exemple, prohibeix
tenis i imposa tennis, per tornar a admetre tenis en les edicions
posteriors. Com que l’IEC no neteja ni fixa, l’autor
conclou que la llengua perd prestigi, és a dir, que l’IEC
no fa res per a donar-li esplendor (pàg. 15). A continuació,
s’hi argumenta que hi ha molts indicadors que la llenga
catalana s’està empobrint, i que no “fa falta
grans estudis per adonar-se de l’evolució de la qualitat
de la llengua. [...] No cal que sigueu grans experts per veure
que la qualitat de la llengua i la quantitat de vocabulari va
baixant. La correcció es va perdent, malgrat que els joves
han estudiat català i els vells no” (pàg.
16). De nou, cal lamentar la superficialitat de l’argumentació.
El desenvolupament intern de la llengua, les mesures anticatalanes
preses durant la dictadura, els canvis de la societat, l’immigració,
etc. han causat canvis que no sempre es poden treure de la llengua.
Nogensmenys, aquí troba continuació la discussió
eterna sobre el català que ara es parla, el català
light, etc.: “Voldríem una llengua que s’assemblés,
com més millor, a allò que seria el català
sense la influència excessiva de l’espanyol i del
francès. Volem una llengua unificada tant com es pugui,
neta de barbarismes innecessaris i amb unes normes gramaticals
ben fixades, senzilles i clares per a tots els catalans, és
a dir, per a onze milions de valencians, illencs i principatins”.
(pàg. 17). Cal criticar el nombre exagerat de parlants
que s’esmenta. 4
A més, s’ha de remarcar la falta de definicions:
què és, per els autors, “influència
excessiva”, i què vol dir “barbarisme innecessari”
(és a dir: què és un barbarisme, i n’hi
ha, de barbarismes necessaris?). Resulten difícils de comprendre
les exigències com ara que “Com a punt de partida,
amb les modificacions que fessin falta, ens agradaria un estàndard
que fos una barreja de la llengua que es parlava als anys seixanta
i setanta a Catalunya, amb grans aportacions de les Illes i de
València” (pàg. 17). Com que no es donen les
raons, queden sense respondre les preguntes com ara: per què
s’exigeixen coses semblants sense que hi hagi estudis del
català dels anys seixanta i setanta, o per què no
es vol, ja que el català contemporani es rebutja, un català
com era abans de l’influència del castellà?
S’ha de dir, però, que Oliveras i Duran expressa
allò que molts parlants i molts professionals veuen com
a únic camí per a fer que el català pugui
sobreviure: la necessitat de no separar lingüísticament
els territoris de llengua catalana: “Caldria la direcció
ferma d’una acadèmia formada per lingüistes
d’arreu de la terra, i que fos una llengua defensada i respectada
pels nostres governants” (pàg. 17). Pensant només
en els problemes de convalidació de títols de llicenciatura
de català a València, cal recordar que la unió
dóna forces. Un diccionari, però, potser no és
precisament el lloc més indicat per a expressar pensaments
d’aquesta mena. A continuació d’això,
s’hi exposen pensaments i opinions sobre “Qualitats
i defectes dels catalans” (pàg. 17-19) i “La
reculada de la llengua i algunes solucions viables” (pàg.
19-27) (amb subcapítols com per exemple “La manca
de claredat i de bones eines culturals de treball”, “El
regionalisme”, “La falsa educació”);
aquests apartats serveixen, en molts casos, per donar exemples
d’usos de paraules o expressions tingudes per barbarismes,
impropietats, etc. La presentació clou amb l’anunci
del projecte d’elaboració del segon volum amb “locucions,
frases fetes, dites u altres maneres de dir genuïnament catalanes”
(pàg. 27).
Al capítol anomenat Contingut s’hi
exposa l’estructura del DPC i la seva composició.
Comentarem més detalladament aquesta presentació
de les diferents parts del diccionari, ja que transmeten de forma
bastant clara els objectius del diccionari i la perspectiva dels
autors.
Segons diuen els autors, el 90 % del Diccionari de mots que considerem
correctes (pàg 43-545) (unes 4.700 entrades) va ser recollit
a Capmany, el poble d’origen del director al nord de la
comarca de l’Alt Empordà, i a Amer, el seu lloc de
residència i treball entre la Selva, la Garrotxa i el Gironès;
el 10 % són mots i expressions tretes dels mitjans de comunicació
(pàg. 29). A més, s’hi explica que les paraules
del diccionari són, amb poques excepcions, paraules de
les comarques gironines (pàg. 31). 5
Al diccionari de mots correctes, per exemple, no s’hi
troba l’entrada soroll, però sí fressa, remor
i brogit; soroll només hi és a la llista de sinònims.
S’hi exposa que els mots dialectals (o locals) “poden
interessar a algunes persones, poques probablement, però
ben respectables, que vulguin saber com es diu una eina, un ocell,
un sentiment, una acció, etc., en un lloc concret, a les
comarques de Girona, al País Valencià o a les Illes”
(pàg. 30). No s’entén, però, com els
autors poden pretendre això després d’haver
canviat exemples recollits a Catalunya, per a millorar el llenguatge
(pàg. 31). Les formes verbals recollides a València
i a les Illes, però, no es van alterar: “Com que
aquesta petita reforma no ens correspon a nosaltres, ens hem limitat
a escriure les formes verbals tal com es fan servir ara”
(pàg. 32). Cal ressaltar que els sinónims illencs
de les paraules de la llista es van obtenir fent “un petit
buidatge d’autors illencs” (pàg. 32). Els molts
criteris diferents d’acceptació dels mots al diccionari
no poden exposar-se aquí, tant més si es té
en compte que els propis autors expliquen els detalls agafant
unes entrades comentades una per una, perquè els sembla
“que comentar tots els detalls d’aquest diccionari
és prou enrevessat” (pàg. 33).
La microestructura del Diccionari de mots que considerem correctes
és bastant simple i fàcil de comprendre. Al costat
de les entrades hi ha els mots clau, en cursiva, i, a vegades,
números grossos en negreta, que serveixen per trobar les
paraules des de l’índex: s’ha numerat cada
lletra del diccionari posant números a aproximadament cada
cinc entrades del diccionari, i la combinació de lletra
amb número facilita l’arribada a cadascuna de les
entrades. Darrera cada entrada hi ha la definició corresponent
i un o més sinónims; les entrades dels sinónims
tenen definicions diferents. A continuació, hi vénen
els exemples. Després dels exemples, es poden trobar les
indicacions (Val), (Men) i (Mall) per senyalar que aquestes entrades
o accepcions es diuen també a València, Menorca
o Mallorca. A vegades, s’hi posen comentaris addicionals
per a matisar o afegir informació, en part perquè
“no s’ha volgut allargar excessivament l’obra
afegint-hi noves accepcions” (pàg. 32).
El capítol on s’indica la procedència
dels mots considerats correctes (pàg. 547-568) només
és una llista ordenada amb totes les entrades del diccionari
propiament dit. Darrera cada entrada o el número de les
accepcions, s’hi troben les abreviatures Ca (Campmany),
Am (Amer) o les d’altres pobles. No queda clar per quina
raó es va fer un capítol sencer amb una informació
que hagués estat millor localitzada a les entrades del
diccionari (i que a les entrades no hauria ocupat molt espai,
ja que es tracta d’abreviatures), perquè així
fa falta buscar el mateix mot en dos capítols diferents.
El capítol Algunes qüestions gramaticals
(pàg. 569-594) on es presenten alguns aspectes molt concrets
de la llengua, errors típics, etc., és un recull
d’informació gramatical extreta de textos d’altres
autors, de gramàtiques, etc.
6
Al Recull de barbarismes i altres incorreccions (pàg.
595-666) amb 1.395 entrades s’hi troben mots considerats
pels autors com a barbarismes i solucions que ells recomanen.
Els autors no sempre van trobar solucions genuïnes i, fins
i tot, suggereixen solucions elaborades sobre el model del francès
i de l’Italià, amb l’auxili de professors d’aquestes
llengües. Tenint en compte el que diuen sobre la necessitat
de reduir la varietat dialectal i acabar amb les variants, resulta
contradictori llegir que la participació d’aquestes
dues llengües donaria “més varietat i una altra
manera de veure les coses” (pàg. 36). El terme barbarisme
no el defineixen, però sembla que per als autors es tracta,
sobretot, de castellanismes. Com que, a més, és
dubtosa la utilitat de diccionaris de barbarismes en general –el
propi director admet que els diccionaris i reculls de barbarismes
existents “han servit de ben poc” (pàg. 35),
no és gaire comprensible amb quina finalitat es va incloure
aquest capítol.
L’Índex alfabètic de paraules
pensades per arribar a cadascun dels mots correctes del diccionari
(índex de “mots clau”) (pàg. 667-862)
és, segons el director, l’aspecte més innovador
de l’obra. Es volia fer un diccionari amb un índex
que fes possible que una persona pugués arribar a qualsevol
paraula amb poc esforç i sense saber-la prèviament,
és a dir, un diccionari que fos millor que els diccionaris
“passius” existents. Aquest és, de fet, un
dels problemes tradicionals de la lexicografia, solucionat, però,
en part amb els diccionaris de sinònims. Es tracta, llavors,
de la incorporació d’un índex sinonímic,
cosa que ens sembla molt útil. A més, però,
és un índex temàtic, perquè es van
posar mots clau relacionats amb les paraules del llistat. El mot
pica, per exemple, es pot accedir mitjaçant els mots clau
aigua, font, netejar, recipient i religió. És tracta,
veritablement, d’una eina utilíssima. Cal dir, però,
que en les explicacions de l’índex alfabètic
s’expressa novament l’opinió que és
prou enrevessat explicar com s’ha de fer anar el diccionari:
“Ens hem adonat de la dificultat d’explicar cadascuna
de les característiques de l’índex que hem
fet. És per això que procurarem dir-ne quatre coses
i prou. L’aprenentatge l’haureu de fer anant directament
a l’índex. Heu de posar-vos a cercar-hi mots sense
tenir por” (pàg. 36). Els exemples exposats són,
però, bastant esclaridors.
En el DPC s’hi comparen els mots i maneres
de dir usats al Principat de Catalunya, al País Valencià
i a les Illes Balears “per afavorir-ne l’intercanvi”
(pàg. 11). L’intercanvi és, de fet, un dels
aspectes més esmentats com a condició per poder
solucionar el problema de les dificultats de comprensió
de les altres varietats pels parlants d’una determinada
regió (cf. Lamuela 1987: 77-78) , particularment dels que
parlen un dialecte més propi de l’estàndard.
7 Són
habituals els comentaris dels catalans que no entenen el català
de les Illes, per exemple, cosa que s’explica amb l’ignorància
de les particularitats d'aquestes varietats. Aquest desconeixement,
però, s’ha de relacionar amb les poques possibilitats
o necessitats d’entrar en contacte amb el mallorquí
fora de les Illes, i un diccionari tampoc no pot ressoldre aquest
problema. Les institucions encarregades de la normalització
lingüística tenen com a objectiu que es conegui el
català estàndard tenint en compte les varietats
dialectals al seu ensenyament. López del Castillo (1984:
17) exigeix l’“enriquiment col·lectiu partint
del llenguatge de cadascú i posar-los en contacte amb la
llengua viva d'altres grups”. És precisament el que
fan els autors del DPC quan aporten exemples de trets de la llengua
oral de totes les varietats, si bé ho justifiquen explicant
que “la llengua oral és més lliure de la influència
del castellà que [no] la llengua escrita” (pàg.
11). És una valoració problemàtica, perquè
de fet no disposem d’estudis quantitatius que la confirmin;
a més, s’hauria d’indicar millor què
s’entén com a influència: elements admesos
a la norma estàndard del català o almenys usats
freqüentment per moltes persones, o fenòmens que generalment
són tinguts com a interferències, barbarismes, etc.
Particularment en el cas dels elements no considerats per la normativa
s’hauria de partir d’un ús més elevat
en la llengua oral, que és molt menys elaborada i controlada
que no la llengua dels textos escrits. 8
Es problemàtic, però, que els exemples extrets
de la llengua oral s’hagin modificat. Per exemple, en comptes
de les formes iré, iràs, etc., els autors fan servir
aniré, aniràs, etc., amb l’argument que els
preocupa més “‘millorar el llenguatge’
que no ‘ser autèntics’” (pàg.
31). S’ha de preguntar, llavors, per quina raó es
posen exemples del llenguatge oral si s’adapten al que els
propis autors en pensen. Un diccionari que opera així pot
arribar a no ser considerat, pels lectors, com un recull de formes
autèntiques, sinó un llistat de formes inexistents
en la llengua; un tal diccionari no serviria per trobar, com els
autors expliquen en un altre lloc, “maneres de dir genuïnament
catalanes (pàg. 27). Com que els autors diuen
tenir en compte també els mots i maneres de dir usats a
les Illes Balears, vam analitzar l'inclusió i el tractament
del lèxic mallorquí al DPC. Es van buscar 35 lexemes
mallorquins suposadament més coneguts, que també
existeixen a altres varietats regionals del català o que
són marcadament orals (cf. Sinner 2001) , i s’ha
de dir que els balearismes són el punt fluix del diccionari,
fet que s’explica, però, amb la manera de fer el
recull dels elements balears ja esmentada. El diccionari és
més accessible des de la variant central, ja que es basa,
sobretot, en els mots recollits a Capmany (varietat del català
central) i Amer (varietat de transició entre el català
central i el rossellonès) (pàg. 31).
9 És
difícil de dir a quins usuaris s’adreça el
llibre. Les idees puristes i les tendències “reguladores”
de formes de la llengua li donen al DPC un sabor potser massa
crític. Les tendències puristes probablement faran
que el DPC trobi l’acceptació d’alguns lectors,
però la proposta de formes inventades al recull de barbarismes
i les manipulacions dels exemples orals faran difícil que
el diccionari sigui acceptat com a eina normal de treball, en
redaccions, etc., que sembla ser un dels objectius dels autors.
De fet, alguns capítols com el de la procedència
dels mots correctes, el llistat de barbarismes, etc. no serviran
a un usuari no professional de la lingüística, si
bé l’indicació de determinades paraules incorrectes
als mitjans de comunicació potser pugui ser, com es diu
a la presentació del recull de barbarismes, un estímul
i contribuir a que “aquests professionals vegin la necessitat
de millorar el seu nivell i fer una feina ben feta” (pàg.
36). Com que encara manquen estudis exhaustius del català
parlat de moltes zones de parla catalana, el diccionari dóna,
de fet, informació addicional molt útil sobre l’ús
de mots i expressions de la llengua oral. No obstant això,
són dades puntuals i a vegades difícils d’aprofitar,
perquè hi falten, per exemple, indicacions sobre la distribució
diastàtica i disfàsica, contextuals, etc. Com escriu
Margarita Correia en la seva crítica del Dicionário
da Lingua Portuguesa Contemporânea, “É fácil
dizer mal dos dicionários”, però “bem
mais difícil do que dizer mal de um dicionário é
fazê-lo” (Correia 2001: 58) , i de fet, s’ha
de considerar que el diccionari es va elaborar durant anys sense
diners ni subvencions, i que és el fruit de l’entusiasme
(i diners) dels seus autors que el van fer en el seu temps lliure.
Sense voler restar importància a les crítiques esmentades,
s’ha de dir que el diccionari constitueix un recull molt
extens i molt valuós d’aspectes semàntics
de paraules catalanes que no apareixen en els diccionaris fins
ara existents: 10
els autors reuneixen una llarga sèrie de significats
no descrits als altres diccionaris, la qual cosa segurament pot
ser profitosa per a futurs treballs lexicogràfics.
El DPC és, sens dubte, una eina complementària de
la llengua que s’hauria de consultar en l’elaboració
de nous diccionaris de català, particularment pel que fa
a aspectes semàntics encara no descrits i a l’accessibilitat
de les entrades a través l’índex de mots clau.
Aquest tipus de publicacions també és important
quant a la identificació dels parlants d’una varietat
del català amb el català com a llengua, amb la seva
varietat com a part d’una llengua. En aquest context, cal
recordar que “és en la qüestió del lèxic
on la normativa actual té el seu punt més flac [...].
A més a més, és indubtable que el lèxic
és el cavall de batalla més important on s'aferren
els capdavanters de l'anticatalanisme lingüístic a
Mallorca i al País Valencià” (Bibiloni/Corbera
1984: 154). No fa falta subratllar que l’inclusió
de paraules i significats no considerats al diccionari normatiu
en diccionaris com el DPC pot contribuir a mantenir viu aquest
sentiment d’unitat de la llengua, tan necessari per tal
de restar importància als moviments de separatisme lingüístic
en algunes de les zones catalanoparlants.
Seria desitjable que aquestes crítiques
puguessin influir en l’elaboració del segon volum
del diccionari amb les frases fetes, maneres de dir, locucions,
dites, etc. Serà elaborat per 18 autors i cobrirà
més territori: els col·laboradors són del
Principat, País Valencià, Mallorca, Menorca, Eivissa,
Andorra, Catalunya Nord i l'Alguer. No es partirà d'entrades
gironines, ja que tots els col·laboradors recolliran material
de la seva regió, i hi haurà entrades de tots els
llocs. Per a l’elaboració del volum es preveuen sis
anys de feina, i és d’esperar que no sigui sense
rebre subvencions.
Carsten Sinner
(Berlín)
NOTES
El lector trobarà certs fragments
en negreta iniciats amb un número vermell. Els hi hem inclosos
nosaltres per tal que el lector els identifiqui ràpidament
quan llegeixi la resposta de Sebastià Oliveras a aquesta
crítica.
1. Correia, Margarita (1996): Diccionari de
la llengua catalana. Revista Internacional de Língua Portuguesa
15, 189-193.
2.Lamuela, Xavier (1987): Català, Occità,
Friülà: Llengües subordinades i planificació
lingüística. Barcelona: Quaderns Crema.
3.López del Castillo, Lluís (1984): Llengua standard
i nivells de llenguatge. 2a edició revisada i actualitzada.
Barcelona: Laia.
4.Sinner, Carsten (2001): Mallorquinisch: ein
unbekannter Dialekt? Über die Mallorquinischkenntnisse der
Katalanen, in: Claus D. Pusch (Hrsg.) (2001): Katalanisch in Geschichte
und Gegenwart. Sprachwissenschaftliche Beiträge - Estudis
de lingüística. Tübingen: Stauffenburg Verlag,
211-222.
5. Correia, Margarita (2001): Produto moderno. Expresso 7 Julho
2001, 58-59.
