El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Cultura i antifranquisme, de Miquel López Crespí

Com nosaltres, l'autor del llibre Cultura i antifranquisme, sap que la memòria històrica és com la sang en les venes dels lluitadors per l'emancipació i alliberament del poble oprimit. I, sobretot, la memòria històrica de les "presències ignorades". Em refereixo a tot aquell vivíssim moviment cultural que, nascut a recer dels anys seixanta i setanta, es movia, amb la força de la raó i la vida, per la construcció d'un nou món passada la negror de la llarga dictadura franquista. I, com no, parlo també de l'herència cultural de la qual bevien aquells que varen viure aquell "renaixement": el món vivíssim i en moviment de la Catalunya dels anys vint i trenta.
En efecte, tot de "presències" voluntàriament ignorades per una normalitat cultural (escola, mitjans de comunicació, etc.) que, en el millor dels casos, ens les ha servit d'amagat, i en petites dosis; no fos cas que percebéssim la seva importància, i, sobretot, la "magnitud de la tragèdia" que significà la seva ensulsiada i derrota en mans de les forces de la reacció, ajudades, com no podia ser d'una altra manera, per aquells que després esdevindrien monopolitzadors absoluts d'una suposada "esquerra" descafeïnada, que amb prou feines si aspira a fer revoltes de genolls; això sí, sempre "no-violentes"...
Per a nosaltres, les generacions que ja hem nascut, hem viscut, i ens hem format com a persones adultes en la tragèdia que significà la Transició, i que no hem conegut altre món, en l'horitzó, que la pobresa cultural sorgida d'aquell traumàtic episodi de la nostra història recent, el descobriment de l'univers que conté el llibre de Miquel López Crespí, és un veritable retrobament amb un fil perdut que cal reprendre de totes passades.
Una idea recorre de cap a cap tot el llibre: la importància cabdal de la lluita de classes en el camp de la cultura. En efecte, la lluita contra el sistema no sols implica la reivindicació d'un món més just en el repartiment de la riquesa, com solen pensar els miops entestats, una volta i una altra, en la reducció de tota iniciativa a l'acció "sindicalista". No sols es tracta de transformar el món en el sentit de fer-lo un lloc més just on hi viurem millor. No: es tracta de transformar-nos també a nosaltres mateixos com a homes i dones d'un món nou; amb uns valors morals nous, uns costums nous, unes relacions noves... i una estètica, un art i una cultura noves, que ens duguin a omplir de sentit la nostra vida. Una revolució que ens ajudi a sentir amb força allò que deien els situacionistes: "l'avorriment és contrarevolucionari".
Com denuncia l'autor, cap dels partits en lluita d'aleshores (anys seixanta i setanta), tenien prou elaborada "una concepció adequada al fet necessari de la revolta cultural". Ens diu en Miquel López Crespí: "L'economicisme més vulgar i barroer dominava la majoria dels nostres grups. Pensaven, creien, que la lluita per simples reivindicacions econòmiques era el súmmum del combat contra el sistema. Demanar que militants obsessionats pel més simple sindicalisme llegissin les anàlisis de Roland Barthes, Lefebvre, Lucien Goldmann, Garaudy o Fischer, hauria estat demanar que plogués cap amunt. Era quasi inexistent l'anàlisi damunt la funció dels
intel·lectuals. El problema d'anar bastint una nova cultura d'esquerres no comptava". I, més endavant: "La mitificació d'un tipus d'obrer inculte (aquell que només sabia dir que sí a tot el que deia la direcció) agreujà encara més la mancança de quadres ben formats i preparats. Els partits estalinistes (les seves direccions) promocionaven el treballador que no sabia gaire de marxisme (es descuidaven les tasques de formació dels afiliats), i així mai tenien qui els portas la contrària en reunions i comitès de direcció". En definitiva: "Tan culpables foren la gran majoria d'escriptors que no volgueren saber res de la lluita per la llibertat, com les direccions partidistes que, amb un menyspreu absolut envers la lluita de classes cultural, tampoc no saberen elaborar ni oferir una alternativa coherent a allò que des de sempre havia ofert la burgesia dominant".
Així, en Miquel López Crespí, ens parla de l'experiència formativa de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a finals dels seixanta; del Congrés de Cultura Catalana del 1976 a les Illes; de la importància de les lectures de Gramsci com a teòric que analitzà el paper de l'intel·lectual dins la societat; de la trascendència de l'obra Els mallorquins, de Josep Melià, en el desvetllament nacionalista, i de la necessitat de copsar com la lluita per l'alliberament nacional va de bracet amb la lluita anticapitalista; d'autors populars, compromesos amb la causa de la llibertat a les Illes, i que patiren allò que va significar la derrota enfront els franquistes, com Gabriel Alomar o Pere Capellà; de l'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta, que fins i tot arribà als artistes plàstics, que lluitaven per un art compromès que s'allunyés de la pintura exclusivament dirigida a decorar els salons burgesos, i de la mediocritat paralitzadora de les sales d'exposicions. Ells escolliren el carrer com a escenari...
També, i molt important, en Miquel López Crespí ens parla de com era d'important, i relacionat amb la lluita antifranquista, el coneixement de les obres dels grans lluitadors del moment contra el colonialisme i l'imperialisme: des dels llibres de Franz Fanon, Malcom X, o el Che Guevara, fins El nacimiento del tercer mundo: Ibn Jaldún, d'Ives Lacoste, que, ara mateix, és d'una actualitat esfereidora... Ens diu l'autor: "... per als revolucionaris nascuts en la postguerra [...], la lluita antiimperialista i contra el colonialisme va, en tot moment, estretament unida a la qüestió de l'alliberament social del poble treballador".
Per acabar, en Miquel Lòpez Crespí tampoc s'oblida dels que estaven a l'altra banda de la trinxera. En efecte, és important saber qui és qui per que no ens donin gat per llebre. Sobretot en uns temps en els quals els hereus directes de la barbàrie franquista són al poder gràcies a unes eleccions "democràtiques". En aquest sentit, l'autor no deixa de parlar del funest paper dels ara tan lloats germans Villalonga: "Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el "nou ordre" sorgit de l'eliminació física i política de l'esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col·laboracions a Ràdio Mallorca". Un intel·lectual, en Llorenç Villalonga, que s'ufanava, per exemple, de: "mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936"; o dels serveis prestats a la "causa": "Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca". I aquest autor és el que ara passa, en tots els manuals, per la Literatura Catalana (en majúscules), a Mallorca; mentre són silenciats tots els autors, infinitament més creatius i de més qualitat, que hom troba en el llibre de Miquel Lòpez Crespí. Aquestes són algunes de les misèries de la cultura nascuda arran de La Transició a les quals ens referiem al principi.


Novembre del 2001

Pàgina principal