El talp
web alternatiu

Gràcies, Anibal

A Arturo Van den Eynde, in memoriam

Encara sota els efectes que ens ha produït a tots la notícia de la sobtada mort d’Arturo Van den Eynde, em decideixo a escriure unes ratlles en honor a la seva memòria.

Malgrat jo no vaig tenir la sort de coneixe’l, com diria aquell personatge de El nom de la Rosa, "coneixia i admirava la seva obra". En efecte, jo pertanyo a aquella generació que ha crescut ignorant la lluita i l’obra de lluitadors antifranquistes com l’Arturo, completament silenciats acabada l’operació política anomenada Transició. Una transició diuen que democràtica, però que, per exemple, no va permetre que la formació de l’Arturo (el PORE) es presentés a les primeres eleccions que es celebraven després de la mort de Franco (les del 1977). Aleshores el PORE encara era il·legal.

Penso que tinc moltes coses a agrair a la gent com l’Arturo, malgrat no haver-lo conegut. Ell ha estat dels que han tingut la valentia de resistir, tots aquests anys, defensant les mateixes idees d’emancipació i justícia social, sense cedir ni un mil·límetre al "sentit comú" ni al discurs liquidacionista que s’establirà de la Transició ençà.

Desconeixedor de les obres fonamentals d’Anibal Ramos (pseudònim de Van den Eynde), com la fonamental història política de la transició Ensayo general (que pren el títol d’una obra de Lenin), la primera vegada que el vaig descobrir va ser quan va caure a les meves mans el Petit vocabulari polític de Marxisme. En poc menys de dues-centes pàgines, hom té la oportunitat de llegir anàlisis polítiques fetes des de l’actualitat, sobre l’actualitat, però amb la perspectiva analítica del marxisme de sempre. I això és impagable, sobretot en una època en la qual no ja argumentar a la manera marxista, sinó citar qualsevol dels clàssics del marxisme està literalment prohibit, per mor d’aquest clima de terror intel·lectual que tan agrada aplicar als postmoderns respecte a aquells que creuen obsolets, dogmàtics o, senzillament, defensors de la raó.

Van den Eynde feia anàlisis com aquesta: "En general és humanitari el qui o allò que cerca el bé de la humanitat. Però la política postmoderna anomena humanitària l’acció que no declara una finalitat política, sinó exclusivament una finalitat benèfica per a la gent que pateix calamitats. Les organitzacions i les accions amb fins humanitaris proliferen més que les que tenen uns fins polítics declarats, però sovint són només el camuflatge de polítiques inconfessades o inconfessables. La vetusta beneficència organitzada per les famílies més riques, les esglésies i els estats, amb la triple finalitat de tranquil·litzar la mala consciència burgesa, suavitzar els efectes més extrems de la misèria i reconciliar les víctimes del capitalisme amb la societat que les maltracta, ha cedit el pas darrerament a les tasques i campanyes d’entitats de caire humanitari (especialment les ONG), que sovint pretenen més o menys el mateix, amb disfresses noves". Pregunto qui s’atreveix avui dia a fer anàlisis de la radicalitat d’aquesta, sense exposar-se a que el titllin de fanàtic insolidari o de ves a saber quines bestieses més.

A banda de la coherència política, impagable en els temps que corren, i la profunditat intel·lectual, a l’Arturo Van den Eynde li hem d’agrair, i molt!, que hagi tingut sempre, constantment, la valentia de citar en els seus llibres autors que pràcticament estan "prohibits" en la cultura política actual. Em refereixo, és clar, a Marx, Engels, Lenin... Sense cap mena de concessió al dogmatisme revisionista, Van den Eynde no tenia cap mena de pudor a citar àmpliament, per exemple, el decisiu llibret L’imperialisme, fase superior del capitalisme, de Lenin. Ho feu en el seu llibre Globalització: la dictadura mundial de dues-centes empreses, un llibre fonamental per entendre, des d’una perspectiva marxista, i per tant, de classe, la tant mal anomenada com mal entesa mundialització. Com a Petit vocabulari polític de marxisme, és a dir, de manera breu, concisa, actualitzada i popular, Van den Eynde ens desvetlla els secrets que s’amaguen darrera el procés complex de la mundialització. Ens aproxima als seus orígens històrics, ens explica com és un procés que de fet ja era en marxa de manera similar a principis de segle XX, com l’impacte de la guerra, la revolució soviètica i el moviment obrer mundial el va aturar, etc. Tota una anàlisi radical, lúcida, amb la necessària perspectiva històrica i profundament antitètica del servilisme intel·lectual, el cretinisme o la mediocritat teòrica tant de moda.

En definitiva, amb la mort de l’Arturo Van den Eynde perdem un home de vàlua, de profunditat i de valentia intel·lectuals, tres coses que manquen, i molt, en el panorama actual. Però ens queden les seves obres. Esperem que aquestes breus i apressades paraules serveixin, no ja com a merescut homenatge, perquè farien falta molt més que quatre mots, sinó, com a mínim, per incitar a la lectura dels llibres d’Arturo Van den Eynde a aquells que encara no el coneguin.

Mateu Llopis


Març del 2003

Pàgina principal