El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Arturo Van den Eynde ("Aníbal Ramos") i el trotsquisme en els Països Catalans

 

Miquel López Crespí

"Aníbal Ramos" és autor d'un camarull de llibres, estrictes eines de combat, que ens han ajudat a resistir, a servar la memòria combativa de la classe obrera i sectors populars, uns instruments imprescindibles per a la revolta en aquests vint-i-sis anys (d'ençà les primeres eleccions dites "democràtiques") de restauració borbònica

Dia quatre de març del 2003 va morir a Barcelona, a conseqüència d'una llarga malaltia, Arturo Van den Eynde, intel·lectual marxista revolucionari i dirigent trotsquista que formava part de la direcció del POR (Partit Obrer Revolucionari). Arturo Van den Eynde era conegut també pel seu històric "nom de guerra" del temps de la clandestinitat: Aníbal Ramos.

A part de ser l´ànima de la revista marxista La Aurora durant més d'un quart de segle, "Aníbal Ramos" és autor d'un camarull de llibres, estrictes eines de combat, que ens han ajudat a resistir, a servar la memòria combativa de la classe obrera i sectors populars, uns instruments imprescindibles per a la revolta en aquests vint-i-sis anys (d'ençà les primeres eleccions dites "democràtiques") de restauració borbònica, de reforma del règim espanyol sorgit de la victòria feixista de l'any 1939.

Record ara mateix el seu Anti-Carrillo: el proletariado contra la 'unión sagrada' editat per Critica Comunista (Madrid, 1980); Ensayo General (1974-1984), publicat per Ediciones La Aurora (Barcelona, 1984), i els més recents Globalitzacio: la dictadura Mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984 (1998).

Miquel Salas, membre de la direcció del POR, ha escrit: "Arturo van den Eynde nació en Santander. De joven se trasladó a estudiar a Barcelona y enseguida empezó a participar en los movimientos estudiantiles que luchaban contra el franquismo. Cuando pusieron en pie el Sindicato Democrático de Estudiantes allí se encontraba Arturo. Fue delegado de la Facultad de Arquitectura de Barcelona en la que estudiaba. Esa experiencia llevó a muchos estudiantes a participar en la lucha política contra el franquismo. Arturo se integró en el FLP y posteriormente en lo que se llamó el grup Comunismo, del que surgirían las distintas tendencias que se reclamaron del trotsquismo. Desde ese momento hasta el final de sus días su vida estuvo ligada a la construcción de un partido obrero revolucionario, de un movimiento político que preparara y organizara la lucha contra la sociedad capitalista".

Però Arturo Van den Eyde no sols va ser un lluitador del temps de la transició o, d'abans, del temps de la clandestinitat. Arturo també sabé, i això és doblement important, lluitar de forma no dogmàtica però intransigent en defensa del marxisme tant en temps de la dictadura franquista com en l'època obscura del postfranquisme.

Són ja moltes les veus que proven d'obrir portes tancades, acabar amb les mentides dels historiadors oficials, els buròcrates de l'oficialisme historiogràfic que durant més d'un quart de segle han enlairat precisament a aquells que s'oposaven al protagonisme popular

De tothom és prou coneguda la tenebrosa història de les traïdes de la transició, dels pactes secrets (i no tan secrets) entre el franquisme reciclat i les forces de la pretesa oposició. Des de Carles Castellanos a Lluís M. Xirinacs, des de Gregorio Morán a Pablo Castellano, des d'Elena Ódena a diversos historiadors dels Països Catalans i d'arreu del món que han signat el manifest Combate por la historia, són ja moltes les veus que proven d'obrir portes tancades, acabar amb les mentides dels historiadors oficials, els buròcrates de l'oficialisme historiogràfic que durant més d'un quart de segle han enlairat precisament a aquells que s'oposaven al protagonisme popular, criminalitzant els autèntics combatents per la llibertat.

Recordem que, durant uns anys, després de l'embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble), els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquesta desactivació de la càrrega de lluita anticapitalista del poble, l'anihilament de qualsevol possibilitat d'arrelament d'aquella cultura nacional-popular que es concretava en una història socialista, antiespanyola i anarquista del nostre poble, i en els anys setanta, en aspectes com les resolucions del Congrés de Cultura Catalana o en la creació de diverses avantguardes anticapitalistes sorgides de la lluita contra el feixisme.

De la "tasca" de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l'herència de l'Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d'avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l'esquerra revolucionària de l'estat) s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intel·lectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l'intel·lectual amb la lluita del seu poble.

S'havia d'acabar fos com fos amb l'esperit unitari i anticapitalista de les àmplies capes populars, aconseguir rompre amb el consellisme que s'estenia arreu (recordeu els fets de Vitòria de l'any 1976!), tallar de rel la ferrenya unitat entre fàbriques, barris i facultats que s'anava consolidant

Les organitzacions autènticament marxistes, totes aquelles que defensaven una sortida socialista a la dictadura i pugnaven per acabar amb l'estat opressor, a part de no ser legalitzades en les primeres eleccions dites "democràtiques", varen ser denigrades, perseguides, silenciades i sovint, criminalitzades, en tota l'accepció de la paraula.

Arturo Van den Eynde militava en una d'aquestes organitzacions, el PORE, que com l'OICE (posteriorment OEC) o les Lligues (la Lliga Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària), el POUM, AC o els diversos grups de procedència trotsquista i antiestalinista lluitava per a donar tot el protagonisme a la classe obrera, sectors populars i nacions oprimides. Però la reforma del franquisme, la restauració borbònica, la "santa aliança" entre franquistes, estalinistes i socialdemocràtes es va fer precisament per a acabar amb tot aquest moviment popular antisistema, amb la memòria històrica del nostre poble.

S'havia d'acabar fos com fos amb l'esperit unitari i anticapitalista de les àmplies capes populars, aconseguir rompre amb el consellisme que s'estenia arreu (recordeu els fets de Vitòria de l'any 1976!), tallar de rel la ferrenya unitat entre fàbriques, barris i facultats que s'anava consolidant. Després dels afusellaments de revolucionaris de setembre de 1975, després de les vagues generals revolucionàries a Euskadi i altres indrets de l'Estat, després de l'assassinat dels obrers de les coordinadors de fàbriques de Vitòria i, també, recordant la "pujada al cel" de l'almirall Carrer Blanco, la burgesia ja sabia que la repressió pura i dura, els assassinats diaris de manifestants enmig del carrer no servirien per a portar endavant el programa burgès i imperialista d'homologació amb les burgesies europees. Es tractava de provar de consolidar un estat burgès de tipus occidental on, liquidats els partits revolucionaris i independentistes, rompuda la columna vertebral de la classe obrera i sectors populars, desfetes les provatures consellistes, finida qualsevol pràctica de democràcia directa assemblearia, liquidat el protagonisme de les associacions de veïns(que també havien agafat un perillós camí anticapitalista), es pogués anar constituint un parlament amb les forces partidàries de servar l'essencial de la victòria franquista de l'any 1939. La feina, per als espavilats, era "reformar alguna cosa per a mantenir l'essencial del règim sorgit de la guerra civil".

Pensam que la constitució espanyola pactada en secret, sense consulta ni debat popular, garantia aquestes exigències del vencedors militars del poble i de les nacions oprimides.

Els punts de la victòria del general Franco convalidats per la Constitució espanyola de 1978 eren, entre d'altres: "sagrada unitat de 'Espanya', garantida per l'exèrcit; monarquia; institucionalització del capitalisme, garantit per la constitució sota el nom de "economia de mercat"... PCE i PSOE s'hi avengueren a canvi de compartir el poder amb els antics franquistes. Ara la tasca, a la qual s'oposà amb totes les seves forces Arturo Van den Eynde i alguns partits de l'esquerra revolucionària, era liquidar per sempre totes les avantguardes antisistema sorgides en els darrers anys de la lluita contra el feixisme.

Ja l'any 1962, en el número 1 de Revolución Socialista, portaveu del FLP, es podia llegir que l'organització volia anar molt més enllà del simple reformisme socialdemòcrata i del burocratisme postestalinista

Arturo Van den Eynde, com tants d'altres militants revolucionaris, no provenia ni del PCE ni de cap altra escissió de l'estalinisme. A mitjans dels anys seixanta, concretament entre 1966 i 1967, va ser un dels dirigents del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i el portaveu del FLP-FOC en la Junta de Delegats del districte. El FOC va ser una de les organitzacions que marcaren la història de l'esquerra revolucionària, tant en el marc de Països Catalans con de l'Estat espanyol. Recordem que era una organització federada amb el FLP (Frente de Liberación Popular) i ESBA (Euskadiko Sozialisten Batasuna). El seu procés de formació embrionari va ser en entre els anys 1958-1963 i, amb les vagues d'Astúries de 1962 agafà una forta embranzida.

Hem de tenir sempre ben present aquesta militància d'Arturo Van den Eyden i tants d'altres militants en alguna de les organitzacions FOC-FLP. Tot plegat marcarà la permanència, dins la consciència de molts quadres marxistes de l'herència d'un socialisme no dogmàtic. Es tractava de servar la vertadera història de la Revolució d'Octubre, els conceptes de democràcia directa i assembleària, el consellisme, el control obrer i popular, el llegat trotsquista i la memòria de la lluita de l'Oposició Obrera dins del moviment obrer i, també, la importància de les lluites d'alliberament nacional antiimperialista que s'esdevenien arreu del món; l'aplicació d'aquesta ensenyança a la realitat nacional dels Països Catalans dependrà de la congruència de cadascú.

Ja l'any 1962, en el número 1 de Revolución Socialista, portaveu del FLP, es podia llegir que l'organització volia anar molt més enllà del simple reformisme socialdemòcrata i del burocratisme postestalinista. El FOC era completament dins d'aquesta línia. També consideraven, a diferència dels estalinistes de totes les tendències, que a l'Estat espanyol no hi havia "etapes" entre la dictadura franquista i la futura societat socialista. Vista la inutilitat de totes les propostes reformistes per acabar amb la dictadura burgesa, era una assimilació creativa de la teoria trotsquista de la revolució permanent aplicada per Lenin i els bolxevics l'any 1917 a Rússia.

Tot plegat eren ides-força molt importants i que impregnarien les generacions de revolucionaris que anirien bastint els diversos partits i organitzacions antisistema dels anys seixanta i setanta. Quant a Arturo Van den Eynde, fundà el grup Comunismo. Posteriorment un sector majoritari liderat per ell mateix s'escindí sota el nom d'Organitzación Trotsquista (abril de 1972). Aleshores uns militants s'uniren al Secretariat Unificat que dirigia, des de París, Ernest Mandel, i pel març de 1971 funden la Lliga Comunista Revolucionària. Altres, com Aníbal Ramos, organitzen el PORE (1974). El II Congrés del PORE celebrat aquell any defineix el nou partit com a "secció espanyola de la Lliga Internacional per la Reconstrucció de la IV Internacional".

En aquests començaments dels anys setanta, tant aquelles organitzacions que no acceptaven els pactes amb la burgesia com el grup de Carrillo-Pasionaria (el PCE), que en l'any 1956 havia elaborat la política de "reconciliación nacional", son partidàries d'un programa de transició socialista sense aquelles famoses "etapes" de transició ("antimonopolista", "antioligàrquica", etc, etc.) tant de moda entre les formacions d'herència estalinista.

La denúncia del reformisme socialdemòcrata i del burocratisme estalinista, la formació d'una autèntica avantguarda que s'havia de bastir en les lluites del moviment obrer i popular i la llibertat de les nacions oprimides per l'imperialisme, la inexistència de "textos prohibits" i, per tant, la possibilitat real de llegir, estudiar i interpretar els clàssics del pensament revolucionari mundial, són els eixos de partits com Acció Comunista, el POUM o l'Organització d'Esquerra Comunista, entre molts d'altres formacions que es reclamaven d'aquestes concepcions revolucionàires, és a dir, no reformistes.

Amb matisos diversos, les organitzacions revolucionàries compartien tota una sèrie d'actituds, formes de concebre el combat contra el feixisme i el capitalisme i herències culturals i polítiques molt semblants. Marx, Engels, Lenin, Trotski, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i els situacionistes eran part d'una formació lliure considerada "herètica" per les diverses sectes estalinistes o seguidores del pensament d'Enxer Hoxa, Kim Il Sung, l'inefable Santiago Carrillo, Enrique Líster, etc.; per a no parlar de l'eurocomunisme sorgit en aquesta època.

Es tractava d'anar avançant, a mesura que el procés revolucionari així ho exigís, envers un Bloc Històric de Classes objectivament anticapitalistes que pogués implantar una societat socialista diferenciada tant dels models socialdemòcrates com del dirigisme d'estat soviètic. Alhora es volia anar bastint un tipus de partit marxista i leninista que no tengués res a veure amb la trista herència de la degeneració estalinista. Aquestes organitzacions volien d'allunyar-se dels perills de "caudillisme messiànic" tipus maoista o, fins i tot, "fidelista".

Les organitzacions que es reclamaven del trotsquisme feien especial menció dels drets democràtics de les tendències i fraccions dins de l'organització. Estatuts i pràctica quotidiana havien de garantir la llibertat, dins la necessària unitat del partit, de totes les tendències revolucionàries. I, en la línia de no dogmatitzar els "clàssics", s'havia de procurar sempre i en tot moment anar cap a una lectura "laica", gens "religiosa", de les obres que inspiraven els fonaments ideològics d'aquestes organitzacions.

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica

Molts partits desaparegueren amb les embranzides de la transició. Sindicats com la CNT foren durament colpejats per la repressió i les provocacions policíaques. S'ha de recordar aquella tenebrosa història: l'atemptat contra el local Scala de Barcelona, que serví per a criminalitzar el naixent moviment anarquista català. El PORE també va patir provocacions semblants i va ser el darrer partit marxista legalitzat pel nou estat sorgit de la reforma del franquisme: no va poder actuar "normalment", de forma legal fins el març de... 1983!

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble.

I aquesta és una de les herències més importants que ens llega el dirigent del POR, aquell antic militant revolucionari antifranquista que ja a mitjans dels anys seixanta feia seves les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional.

En la tasca de servar les idees marxistes, el mètode d'anàlisi marxista, d'aplicació revolucionària i creativa de les idees de Lenin i Trotki, hi hagué sempre Arturo Van den Eynde, aquell Aníbal Ramos de la clandestinitat. Mitjançant La Aurora o les més diverses publicacions del PORE (després POR) pogué fer arribar a tota una sèrie de lluitadors d'avantguarda, als sectors més combatius del poble i de la joventut catalana i de l'estat, la memòria de fets històrics completament tergiversats per l'estalinisme i la socialdemocràcia mundials. Ens referim a la història autèntica de la Revolució Socialista d'Octubre, el significat per al present de les aportacions al marxisme de Lenin i Trotski i de molts d'altres pensadors revolucionaris. Fer aquesta feina intel·lectual, quasi en solitari, quan tothom es venia al poder per quatre rals, ha estat una gesta memorable i que hem de saber valorar en tot el que val.

Arturo Van den Eyde consagrà tota la seva vida a divulgar, no solament els fets més importants del moviment català i internacional, sinó a situar-los en la seva justa perspectiva històrica per a treure les lliçons adients per al present. Arturo no era, ni molt maco, el típic intel·lectual petitburgès que, de forma dogmàtica, vol imposar unes determinades idees als sectors d'avantguarda del poble. La seva vasta formació revolucionària, el coneixement acurat dels clàssics li permetia fer-ne una lectura creadora i actual, "laica", sempre revolucionària, dels fets del passat.

També era un amant aferrissat de la història, una de les seves autèntiques passions; i, davant l'amnèsia propagada per la burgesia, l'estalinisme i la socialdemocràcia, procurava tenir obertes les pàgines de La Aurora als esdeveniments històrics bàsics per a tot combatent antisistema.

En la revista del PORE/POR es podia trobar, al costat de la crònica de la darrera vaga de la construcció o del metall, vora les reivindicacions dels estudiants, una àmplia valoració, per posar un exemple, de l'obra de John Reed, Els deu dies que commogueren el món; de la història de La Comuna; de George Orwell i els Fets de Maig a Barcelona; de pel·lícules com Tierra y Libertad, de Ken Loach... Mai no mancaren a les pàgines de La Aurora aquella crònica, escrita per Arturo Van den Eyde o per un col·laborador que conegués aquells fets, amb la informació adient sobre el significat històric per al moviment obrer de l'obra i la vida de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, del grup "Spartakus" en la revolució alemanya, del paper del POUM en la guerra civil espanyola, el significat de la Revolució Cubana, el paper del maoisme dins del moviment obrer, la història del PCE, el significat real de la perestroika de Gorbatxov. Record ara mateix la importància que tenia per a Arturo Van den Eynde fer saber als militants marxistes el significat de la Revolució Hongaresa dels Consells (1919) o l'aixecament antiburocràtic, també a Hongria, de 1956, o la Revolució Cultural Proletària a la Xina dels anys seixanta. Ens els anys vuitanta va posar totes les seves esperances en la revolució antiestalinista encapçalada pel sindicat "Solidaritat", a Polònia, fins que el moviment caigué en mans de l'Església Catòlica.

Aquest coneixement de la història, del marxisme i del desenvolupament del moviment obrer català i internacional el portaven a escriure acurades anàlisis de les situacions del capitalisme internacional i, més que res, de la situació dels països de socialisme degenerat. Coneixedor a fons de l'obra de Pierre Broué, d'Issac Deutscher, de Pelai Pagès, podia analitzar no solament els fets més destacats de la nostra història sinó donar versions summament útils de la degeneració de la burocràcia soviètica o parlar del futur de la Revolució Xinesa o del Vietnam amb profund coneixement de causa.

Només organitzacions del tipus POR, PSAN o el MDT al Principat, i intel·lectuals del tipus Josep Guia, Artura Van den Eynde i Carles Castellanos saberen resistir l'onada de radical forassenyat oportunisme que tot ho omplia i ho ompl encara.

Arturo Van den Eynde era ben lluny de tot aquell "intel·lectual" de mentida tan abundós en les organitzacions estalinistes de la transició (i aquí podíem englobar des del PCE a l'ORT, el PTE i el PCE(ml)). En la clandestinitat i de la transició he conegut nombrosos "fantasmes" que només eren "marxistes" de boqueta. Tot el seu coneixement de les idees de Marx i Engels consistia en refrits malgirbats. Uns dirigents ignorants que, sense aquest coneixement profund de la història i del marxisme, l´únic que sabien fer era repetir dogmàtiques receptes copiades de Mao, Stalin, Lenin o Carrillo, sense cap connexió amb la realitat que volien transformar.

De tot aquell "exèrcit" de falsos "maoistes", d'eixelebrats "joves guàrdies rojos" del Partit del Treball, d'aferrissats seguidors de Lister, Carrillo i la Pasionaria, d'amatents propagandistes del "genial pensament d'Enver Hoxa"... ¿què en va quedar amb el temps, quan de veritat s'aguditzà la lluita de classes político-cultural contra aquelles improvisades avantguardes? Poca cosa. Els més espavilats, els que eren a recer del PCE, aprofitaren les oportunitats que oferia el pacte amb el franquisme reciclat per a endollar-se en les institucions (els que sortiren elegits), altres en els sindicats o en les diverses organitzacions culturals sorgides dels immensos pressuposts de la reforma; i quan el PCE s'estavellà contra el mur de neodretanisme que tant havia contribuït a bastir, la majoria acabà descansant a la confortable ombra de l'instal·ladíssim PSOE.

Només organitzacions del tipus POR, PSAN o el MDT al Principat, i intel·lectuals del tipus Josep Guia, Artura Van den Eynde i Carles Castellanos saberen resistir l'onada de radical forassenyat oportunisme que tot ho omplia i ho ompl encara.

Arturo Van den Eynde no era d'aquests intel·lectuals solament "teòrics"

Però Arturo Van den Eynde no era d'aquests intel·lectuals solament "teòrics". El dirigent del POR s'implicà a fons no solament en la lluita a Catalunya, sinó que també participà activament en la batalla per a defensar les idees socialistes de l'Octubre Roig allà on la lluita classista contra la burgesia o la burocràcia ho fes necessari.

El dirigent trotsquista polonès Stefan Bekier ha escrit a L'Aurora (núm. 30 de la nova època, maig 2003, pàgs. 8 i 9): "Ens vam conèixer a París l'any 1972, en una conferència organitzada per la tendència lambertista d'una IV Internacional dividida en diferents corrents. L'Aníbal venia d'una Espanya que resistia a la dictadura franquista. Representava a la Fracció Trotsquista del Grup Comunisme, antecessora del POR, organitzada en la clandestinitat al voltant de la revista La Aurora. Per part nostra, érem diversos refugiats polítics polonesos (després de la revolta de la joventut del març de 1968) arribats d'una Polònia que resista a la dictadura estalinista. Representàvem a la revista trotsquista Walka Klas (Lluita de classes) difosa de manera clandestina en el nostre país. Amb nosaltres hi havia també trotsquistes hongaresos, en particular Balazs Nagy (Michel Varga), un dels dirigents de la revolució hongaresa de 1956 i fundador de la Lliga dels Revolucionaris Socialistes d'Hongria; també trotsquistes txecoslovacs, al voltant de la revista Proletar i trostquistes iugoslaus al voltant de la revista Proleterska Avanguarda.

'Era una època que molts grups de joves revolucionaris de l'Est i de l'Oest s'unien al trotsquisme, per construir una internacional revolucionària digna d'aquest nom, radicalitzats per l'onada prerevolucionària del 1968-70 dirigida per una banda contra les burgesies imperialistes i per altra contra les dictadures i els partits estalinistes falsament anomenats 'comunistes'. Pels revolucionaris dels països de l'Europa central i oriental així com també per l'Aníbal i els seus amics del futur POR, el més important era contribuir precisament en la reunió i reconstrucció, per damunt del 'teló d'acer' que separava Europa en dos blocs, una IV Internacional que, en els fets i no només de paraula, unís la lluita per la revolució social a l'Oest i la revolució política a l'Est.

'Des d'aleshores ençà sempre vam militar en el mateix corrent internacional, i de manera especial dins de la LIRCI (Lliga per la Reconstrucció de la IV Internacional) fundada el 1974 i que, 20 anys més tard, el 1995, es fusionaria amb d'altres corrents per reconstruir la UIT (Unitat Internacional de Treballadors) i la seva tendència Movimienmto. L'Aníbal va participar en totes aquestes lluites de manera activa com a dirigent, tant del POR com, de manera més global, de la nostra tendència internacional".

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme

El treball teòric i pràctic d'Arturo Van den Eynde serví per a ajudar a resistir a diverses generacions de marxistes catalans i d'altres països. Recordem els anys posteriors a la restauració borbònica, la "sagrada unitat" formada per franquistes, estalinistes i socialdemocràtes de nou encuny per a enfonsar totes les idees de socialisme i poder obrer i popular, democràcia directa, autèntica lluita per l'autodeterminaciò, independència de les nacions oprimides per l'Estat, de combat per la República. És una història vergonyosa que encara s'ha d'escriure. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobilització total i absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Els muntatges policíacs contra la CNT i el PORE, la persecució contra l'independentisme català, basc i gallec, així ho confirmen. La majoria de les organitzacions d'esquerra revolucionària, incloses algunes de tendència maoista, tipus PTE, ORT, MC o PCM(ml) foren demonitzades i marginades dels mitjans de comunicació (a no ser que se les hagués t'atacar per alguna cosa dins la línia d'acusar-les de "provocadores", "violentes", "radicals", etc., etc.).

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col·lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il·luminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil·linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les col·leccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intel·lectual d'Arturo Van den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur, per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Els llibres que hem esmentat al començament d'aquest capítol (L'Anti-Carrillo, Ensayo General, Globalització i Petit vocabulari polític de marxisme) tan sols són un petit exemple del que Anibal Ramos hauria pogut fer si no hagués estat sempre al front de la batalla.

Parlant del llibre Globalitzacio. La dictadura mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999), Roberto Robaina, dirigent del MES del Brasil, va escriure a L'Aurora (número. 30 de maig del 2003): "La seva activitat internacionalista incansable, la seva companyonia, la seva intel·ligència aguda, la seva cultura, que tràgicament no podrem compartir més, va ser immemsament valorada per un grapat de militants aquí, al Brasil, militants obstinats en la construcció del MES, corrent polític que l'Aníbal, feliçment, ens va donar l'orgull d'acompanyar amb viu interès i suport sense reserves. El seu llibre sobre la globalització, per exemple, tot i no ser el primer sobre el tema, va ser sens dubte el millor acostament marxista sobre l'assumpte. I quan deixem el nostre pesar no podem deixar de repetir les paraules de Mandel quan Moreno va morir l'any 1987: 'A pesar de la mort els revolucionaris no abdiquen. Proclamen la permanència de la vida, de la lluita i de la revolució'".

A tot aquest treball de militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la feina que porta bastir una organització revolucionària

Pensem que no ens trobam davant un intel·lectual convencional, d'aquell, tan abundós ara i en el passat, al qual bastir "la seva obra immortal" és per damunt la lluita per la llibertat del seu poble, per damunt el necessari combat per l'alliberament nacional i social. Arturo Van den Eynde ha estat, d'ençà els primers anys de militància antifeixista i anticapitalista, el primer a redactar el full clandestí, el primer d'anar a repartir-lo per tallers i barriades suburbials... Sempre a l'avantguarda de la manifestació, intervenint en les assemblees, venent la premsa obrera a la sortida de fàbriques, facultats i barriades populars, el primer a portar el megàfon en la manifestació, a cridar les consignes per la república, l'autodeterminació i el socialisme.

Arturo Van den Eynde, com tots aquells revolucionaris anònims que no engreixen les nòmines de l'esquerra oficial, de les institucions gestionades per exfranquistes i oportunistes de tot tipus, era el que anava a comprar el paper o la roba per a la pancarta, el que corregia els fulls malgirbats que arribaven a la redacció de La Aurora des dels més diversos fronts de lluita (pagesia, món estudiantil, dona, món obrer...) i, analitzant el que s'esdevenia, muntava la revista (hi hagué un temps en el qual La Aurora sortia de forma setmanal).

A tot aquest treball de militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la feina que porta bastir una organització revolucionària, anar a les reunions de partit, ser a l'indret on es requereix la seva paraula, redactar els informes per a la lluita, combatre les posicions dretanes i derrotistes durant prop de trenta anys, teoritzar, treure conclusions de la pràctica, consolidar el que s'ha conquerit, reforçar fronts, companys en crisi, treure experiències de les derrotes i, sobretot, no defallir mai en el combat contra el capitalisme i l'imperialisme.

Si hom reflexiona una mica podrem fer-nos una idea de l'abast de la feina pràctica, de revolucionari professional, d'Arturo Van den Eynde. Tot això comporta, a part de normal desgast físic i psíquic (són pocs el que lluiten contra la vida contra el sistema!), unes fortes repercusions dins la vida personal de les persones sotmeses a aquest nivell d'intervenció política.

Només al final de la seva vida va provar d'exercir la seva carrera d'arquitecte. Ell va viure tots aquests anys de forma quasi espartana (diners per a un entrepà, per a un llibre i prou) amb el reduït sou d'alliberat que li pagava el POR. I del poc que cobrava, encara donava alguna cosa per al company més necessitat, per a aquell full volander imprevist!

En actual època d'oportunisme, menfotisme polític, en el reialme dels hereus d'Alfonso Guerra i del general Franco, dels crims d'Estat del GAL, dels Roldán de torn, de la Ruth Porta amb el seu "socialisme" de mil milions de pessetes i l'esfereïdor espectable de Marbella (el súmmum de la degeneració política del règim sorgit de la reforma)... la vida i l'obra d'Arturo Van den Eynde esdevé un exemple de claror extraordinària digne d'imitar.

Va continuar fins a la mort amb el seu frenètic activisme militant

Crec, com deia una mica més amunt, que aquest activisme permanent, aquesta presència permanent en tots els fronts de combat, és el que va fer que ara no puguem comptar amb una obra publicada més extensa. Malgrat que ara ja no hi ha res a fer, record que un dia li vaig dir que no es deixàs portar tan sovint pel simple activisme, que pensàs en el futur, en la transmissió de les idees revolucionàries als futurs lluitadors antisistema.

Sovint, quan sortia un llibre seu (o meu), en solíem fer un comentari. Ell era ben conscient del que li deia i, en teoria, es demostrava d'acord amb els meus suggeriments. Una vegada li vaig recordar aquell exemple de Lenin en el Què fer?. En la batalla contra els "economicistes", aquells revolucionaris russos que només consideraven "lluita de classes" el combat per un kópeck més. Els economicistes mitificaven l'obrer "normal", sense consciència socialista, aquell que encara no havia passat per la necessària escola del socialisme.

Lenin els indicava el seus errors i es mostrava partidari, allà on es trobàs un treballador conscient, alliberar-lo del "treball embrutidor" per tal d'aconseguir fer-lo un autèntic militant marxista. Jo li deia que repartir fulls subversius a la sortida d'una fàbrica ho podia fer qualsevol, qualsevol revolucionari amb consciència sindical i obrera, evidentment!, però redactar llibres semblants a L'Anti-Carrillo només ho podia fer ell.

Em donava la raó, però sempre era una raó teòrica, mai portada a la pràctica. Va continuar fins a la mort amb el seu frenètic activisme militant. Les necessitats concretes de la lluita el feien tornar a la reunió, al muntatge concret de La Aurora o de Correspondencia Internacional, a organitzar la propera manifestació contra l'imperialisme, en solidaritat amb tal o tal lluita. Com de costum, els llibres, les experiències fetes teoria revolucionària que ens hauria pogut llegar, no es redactaren o resten disperses, en embrió, en els milers de fulls clandestins, en els articles de La Aurora que el POR haurà de publicar com més aviat millor.


Altres articles:

Gràcies, Aníbal. Encara sota els efectes que ens ha produït a tots la notícia de la sobtada mort d’Arturo Van den Eynde, em decideixo a escriure unes ratlles en honor a la seva memòria. Vegeu article


Novembre del 2004

Pàgina principal