El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Baltasar C. Ballester i la consciència nacional catalana al Principat, avui

Presentació i selecció a cura de Pol Sureda

Font: BALLESTER I FIGUERAS, Baltasar C. El nacionalisme profètic dels catalans (o la prostitució de la Ramoneta). Tarragona: El Mèdol, 1997. 174 p. (Fòrum) ISBN 84-89936-06-4

Presentació

L’obra que comentem, resum de la tesi doctoral de l’autor, estudia des de l’angle etnogràfic el "nacionalisme català" tal com es presenta en l’home del carrer; en la pràctica, però, l’anàlisi és més àmplia, perquè estudia igualment la consciència nacionalitària de la població hispanòfona. La unitat d’observació és constituïda per diverses localitats del Camp de Tarragona; l’autor opta, legítimament, per sintetitzar la informació en dues localitats de nom suposat, l’una de clara majoria autòctona ("Miranda") i l’altra amb elevat percentatge de població immigrada ("Masblau"); així mateix la identitat dels personatges analitzats i/o informants hi és protegida mitjançant pseudònims.

Aquest estudi de temàtica tan original com apassionant, estrictament necessària, es veu llastat d’antuvi per l’actitud de l’autor, d’una postmodernitat espontània (p. 14) acompanyada de la consegüent voluntat "anacional" i agombolada d’un distanciament més "irònic" que "crític", sense oblidar un cert aire de suficiència. Un exemple: tot citant Lluís Recolons, Ballester subratlla que el 1975 el 38,39 % de la població del Principat era immigrada, quan "els grans països receptors d’immigrats com són ara els Estas Units, l’Argentina i Nova Zelanda, en el pic de les onades migratòries no passaven d’un 30 % de població forana" (p. 58); però això –almenys d’antuvi— no el duu a postular la catalanització dels hispanòfons com a necessària per a garantir el futur de la catalanitat, sinó a constatar que aqueixa integració és necessària des del punt de vista del nacionalisme català (p. 62, per exemple).

Com ell mateix assumeix (p. 14), Ballester ignora autors, obres i camps sencers del coneixement del tot indispensables per a l’estudi de la matèria, incloent-hi tot un univers de fonts profundament imbricades en la cultura política del país, com ara Joan Fuster, els darrers vint-i-cinc anys de sociolingüística i d’historiografia catalanes, les aportacions de l’independentisme revolucionari dels anys seixanta ençà, etc. En canvi, hi és palesa la sobrevaloració de (ja em perdonareu) pensadorets liberals anglosaxons d’una pobresa ideològico-filosòfica extrema i que, en darrera instància, no tenen la menor idea de com funciona una societat en general, ni, menys encara, de quins són els complexos mecanismes socials actuants en una nació oprimida. La influència d’aquesta mena de fonts mena l’autor a problematitzar els drets nacionals i a perdre el temps lamentablement elucubrant sobre la legitimitat del "nacionalisme" des d’una perspectiva liberal.

L’autor redueix el marc d’anàlisi al Principat, el qual, damunt, considera part integrant de "Espanya"; i més encara: les escasses referències a la resta de Catalunya –molt de passada-- es limiten a subratllar punts hipotèticament diferencials, com en l’alegre afirmació (inargumentada) segons la qual "a València i Mallorca la llengua no compleix la mateixa funció que a Catalunya [Principat]" (p. 65). Tampoc no és cap prodigi de lucidesa parlar del blaverisme més o menys com si fos l’expressió legítima d’uns valencians nacionalment conscients que es resistirien a un Anschluss (sic) principatí (p. 35).

Posats en aquesta tessitura era d’esperar l’ultrarelativisme que, efectivament, s’hi manifesta de ple: per a Ballester, les nacions no són fets objectivament existents, sinó "construccions" ideològiques comunitàries, socialment actuants en tant que un col·lectiu hi creu. Per a ell, doncs, el Principat és una nació, però tan sols en la mesura en què hi ha molta gent que el considera com a tal (p. 65, per exemple).

Així mateix, el fet que repetidament hom faci en espanyol cites literàries d’autors anglòfons o francòfons no denota una consciència sociolingüística gaire madura, tampoc.

L’autor, emperò, no s’enganya sobre aspectes decisius de la realitat del país (de la part de país que estudia), ni fa seu el típic discurs estatalista amb pretensions falsament cosmopolites; malgrat força contradiccions i limitacions greus, la seva obra no és cap extensió del propagandisme imperialisto-etnocida desvergonyit d’un Hobsbawm ni d’un Hagen Schulze.

Al capdavall d’un recorregut apassionant per l’univers dels informants, amb llurs actituds, autoenganys compensatoris i fets constatables, recorregut realitzat des d’una òptica, repetim-ho, etnogràfica, les conclusions finals de Ballester són: a) que la societat del Principat està profundament dividida en dues comunitats lingüístico-nacionals en conflicte latent, però real; b) que tothom actua com si el conflicte no existís i com si les comunitats tampoc no existissin o no estiguessin cristal·litzades, o com si llur relació fos una bassa d’oli (p. 161). Per a Ballester aquesta actitud és la correcta, i les coses han de continuar exactament així, perquè altrament esclataria un conflicte ètnic obert de conseqüències potencialment paoroses (p. 161). Perplexos, ens demanem com es pot superar el conflicte constructivament si hom parteix de la negació de la realitat objectiva, i com amb aquest punt de partença es pot bastir cap mena de futur responsable. Pensem, més aviat, que per aquesta via l’únic que es pot bastir és la reproducció indefinida d’un model alienant que, en la tendència actual, apunta efectivament a la superació del conflicte, però mitjançant la dissolució i absorció dels catalans per part dels estrangers (francesos, espanyols o italians); perill, aquest darrer, que l’autor sembla menystenir o ignorar.

Amb tot, Ballester apunta una eixida (p. 163-164): un "Estat electiu", és a dir, "obert", que faciliti i desdramatitzi l’autodeterminació del Principat, de manera que aquest pugui optar, sovintejadament i alternativament, per la independència i per la reintegració a l’Estat espanyol, de forma calculada i oportunista, en funció d’interessos conjunturals; Ballester ens anima, doncs, a fer "la puta i la Ramoneta" en les relacions amb Espanya (p. 164); d’ací el subtítol de l’obra. Vet aquí el projecte ballesterià de futur possible per a aquest fragment de la nació catalana...

En definitiva, l’obra de Ballester, de lectura àgil i enganyosament senzilla, resulta interessant i, fins i tot, estimulant, però la nostra valoració de conjunt només pot ésser negativa. Malgrat això, el treball, en la seva honestetat, és ple d’observacions afinadíssimes, de descripcions i reflexions, ara sí, d’una lucidesa punyent, propera a l’exactitud. Per ací per allà Ballester va dient la mena de coses –discutibles o evidents-- que rarament hom pot trobar per escrit perquè resulten políticament incorrectes, trenquen el consens ideològic oficialista juntament amb el cercle clos del sentit comú establert, etc., etc. Precisament per això seleccionem ací algun dels passatges més útils.

-Sobre les desastroses conseqüències cívico-polítiques de la Transició

-Sobre la ideologia real dels partits oficialistes, de llur militància i del poble en general

-Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme"

-Sobre el posicionament nacional objectiu de les noves generacions hispanòfones

-Sobre els projectes de futur nacional per al Principat


Maig del 2002

Pàgina principal