El talp
web alternatiu

http://www.reacocatala.cat/eltalp

 

Sobre la ideologia real dels partits oficialistes

[Sobre la ideologia real dels partits oficialistes, de llur militància i del poble en general. De: Ballester, prostitució Ramoneta, 110-114]

En definitiva, que (...) a tot arreu hi ha de tot. Més ben dit, a tot arreu hi ha el mateix, un conservadorisme sense gaires estridències, on les diferències no estan marcades per les distintes actituds polítiques, sinó pel diferent grau, no exactament de cultura política, sinó de coneixement dels temes polítics, de la retòrica i el vocabulari polític, cosa que permet, també en més o menys grau, dar el pego, per dir-ho amb una frase molt expressiva, és a dir, donar la imatge d’un mateix que més convingui en cada cas. (...)

«Qui mana, mana». Entre la gent que forma part d'allò que abans se'n deia «el poble», la ideologia política, sobretot pel que fa a la ideologia de classe, queda reduïda a un únic discurs, un discurs monocord, reiteratiu, articulat al voltant d'un sol tema: el poder. L'autèntic poder, és a dir, el poder econòmic, segons aquesta visió; però encara un sol aspecte del poder econòmic, la seva suposada o real immunitat i omnipotència. Aquesta és l’obsessió dels pobres, o dels desposseïts, o del proletariat, o de les capes populars, o del «ciutadà corrent». El diner mou el món, es diu, i la resta són bestieses, començant per allò que vulgarment s'entén per política. La política, s'afirma, la majoria de vegades només és partidisme --o una de tantes maneres de fer diners. La ideologia també és un element irrellevant, són cabòries o pretextos. Aquest punt de vista pot ser discutit, però no es pot desqualificar com el fruit d'una ignorància simplificadora.

Efectivament, en un context social i econòmic en què la diferència de classes és molt accentuada, les capes socials menys afavorides, que són les que estan més indefenses davant del poder, experimenten de forma continuada la viva necessitat d'assaltar el poder, de canviar radicalment les relacions de poder; es preocupen i s'ocupen, per tant, de política. En aquesta situació les elits, la «intel·ligència» política, té un paper dirigent; la gent, que ja està disposada a posar-se en marxa, segueix els diferents formadors transmissors d'opinió i les seves consignes i promeses, des de «la caseta i l'hortet» d'alguns polítics de la República fins a la revolució anarcosindicalista. Però la situació és molt distinta quan augmenta el grau general de benestar, i el risc d'una gran mobilització no compensa els possibles beneficis. En un context així les elits no passen de ser, quasi sempre, dirigents d'elles mateixes. Quan no hi ha un moviment al darrere i, per tant, no existeix la possibilitat de canviar realment les relacions de poder, els programes polítics i les ideologies --socialisme, centre dreta, centre esquerra, socialdemocràcia-- només són, per a la majoria de la gent, uns referents borrosos. En aquestes circumstàncies de desmobilització, la raó de ser d’aquelles elits, la majoria dels membres de les quals forma part dels quadres dels partits, consisteix a intentar aprofitar les restes de poder que la democràcia parlamentària posa a disposició d'uns quants ciutadans a fi de fer la sensació que la ciutadania pren part en la direcció dels afers públics. La cúpula dels partits, els polítics, rarament intenten fer valdre la capacitat de direcció que nominalment els atorga el sistema, perquè això significaria un desafiament difícil de mantenir, i es limiten a intervencions puntuals més o menys eficaces i més o menys valorades pels electors. Això en el cas d'una part dels polítics, d'aquells que, ni que sigui dintre de l’estret marge d'acció de què disposen, intenten realment fer política; perquè el que fa l’altra part dels polítics no és intentar controlar el poder econòmic, sinó actuar d'aliat i executor d'aquest poder. De totes maneres, tant pels uns com pels altres el fet de formar part dels quadres dels partits i de les institucions de govern representa una posició social i econòmica privilegiada que no sempre es justifica per l’eficàcia de la seva activitat, i més si tenim en compte que una part considerable d'aquesta activitat està dedicada a la lluita pels interessos del partit i per la posició personal de cada un dins del partit i dins de les institucions de govern. El resultat de tot això és que el «ciutadà corrent» veu el poder econòmic sempre intacte i pràcticament inqüestionat pels polítics, que, per tant, són percebuts com ociosos, o incapaços, o dèbils, o venuts.

Malgrat tot, hi ha ocasions en què, sense que existeixi una gran diferència de classes i la consegüent intenció de capgirar l’ordre econòmic establert, hom arriba a creure en l’efectivitat de la política. Aquest canvi d’actitud es produeix durant les grans crisis institucionals, quan la mobilitat de la situació permet creure que tot o quasi tot és possible. L’etapa de la transició a la democràcia va produir aquest efecte: «No. Hi vam creure [en la política], però ara no».

Ara, passades les il·lusions --el canvi il·luson i les esperances il·lusòries--, tornem a tenir al davant la mortificadora realitat. I la realitat és, segons la Flàvia Llombards [CiU], que això de dretes i esquerres són coses d'abans, de l’època del seu pare, perquè ara «què defensen els d'esquerres?». Ni defensen res, ni estan en condicions de fer-ho: «Hi ha gent que té tant de poder!». Però, segons ella, això no exculpa els socialistes, que, amb la seva ostentació de riquesa, ni tan sols es preocupen de donar la imatge de defensors dels ideals que propugnen. Els socialistes, segons la Flàvia, s'han passat descaradament a l’enemic de classe i, des de la seva posició en el Govern [parlem d’abans de la victòria del PP], donen suport al poder econòmic, de manera que ells també són, actualment, aquell tan temut poder davant del qual la gent sempre ha estat inerme.

Òbviament, el que té valor com a indicador del conservadorisme generalitzat no són les acusacions als partits d’esquerres fetes des d'un escepticisme acomodat, encara que la crítica sigui intel·ligent, sinó l’actitud, que ja hem vist, dels votants i simpatitzants d'aquests partits. Però, tant com en la generalització del conservadorisme, cal insistir en la indiferenciació dels votants del partits de dretes i esquerres respecte a la ideologia de classe. És clar que la indiferenciació es dedueix del fet mateix del conservadorisme que comparteixen, però es podria esperar alguna diferència, ni que fos de matís, o algun element secundari que expliqués el decantament, a un nivell superficial, cap a la dreta o cap a l’esquerra, com ara la tradició familiar. Doncs bé, aquests elements de diferenciació no hi són.

Amb això arribem, finalment, al punt on pretenia arribar amb l’exposició dels fets i els arguments que he desplegat en aquest apartat. Si s'accepten les premisses anteriors, se'n pot extreure una conclusió molt simple, però d'indubtable transcendència; el vot a CiU, a ERC o al PSC-PSOE no té res a veure amb el conservadorisme o amb el progressisme dels electors. A partir d'aquesta constatació prosseguiré l’anàlisi de les dades etnogràfiques basant-me en la hipòtesi que la causa de l’afinitat amb un partit o un altre està determinada pel grau d'atracció o de rebuig que desperten el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol.

- Baltasar C. Ballester i la consciència nacional catalana al Principat, avui

-Sobre les desastroses conseqüències cívico-polítiques de la Transició

-Sobre la ideologia real dels partits oficialistes, de llur militància i del poble en general

-Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme"

-Sobre el posicionament nacional objectiu de les noves generacions hispanòfones

-Sobre els projectes de futur nacional per al Principat


Maig del 2002

Pàgina principal