El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme"

[Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme". De: Ballester, prostitució Ramoneta, 122-125]

El PSC acusa Convergència d’haver patrimonialitzat el catalanisme i el patriotisme, però atès que el nacionalisme és la bandera de Convergència, els socialistes, mentre denuncien aquesta patrimonialització, en comptes d’informar sobre el valor del bé que se’ls ha robat, com seria lògic, menystenen aquest bé predicant els mals del nacionalisme. Als EUA cada quatre anys el candidat demòcrata a la presidència es veu obligat a proclamar el seu patriotisme, ja que el partit republicà s’ha apoderat d’aquest valor; però el que, òbviament, no els passa pel cap als demòcrates és denunciar el patriotisme per tal de diferenciar-se dels seus adversaris.

Aquest acte de renúncia de la ideologia en benefici de la identitat del partit podria explicar l’actitud d’una part dels socialistes, la d’aquells que inicialment eren nacionalistes. (...)

(...) Però el model autonòmic del PSC, fins i tot el seu projecte de federalisme, consisteix a deixar definitivament establertes les competències polítiques, administratives i econòmiques de Catalunya [Principat], de tal manera que l’estructura de l’Estat espanyol resti inalterable; es tracta, per damunt de tot, d’assegurar l’estabilitat política i institucional, la qual, segons els socialistes, és compatible amb l’autonomia. Convergència no desitja la inestabilitat, però la solidesa de l’Estat espanyol no constitueix un objectiu prioritari o, almenys, no s’ha de subordinar a l’interès de Catalunya [Principat].

(...)

Curiosament, després de parlar dels perills del nacionalisme, els socialistes afirmen que el nacionalisme no existeix:

«No ho sé, però ho veig fals [el nacionalísme]. Veig.. no ho sé, però no ho veig verdader (Jovià Trelis).

[Tot parlant de si existeix o no una revifalla del nacionalisme català diu] Això és un ramat de bens. Pregunta. -- Creu que és una qüestió de mimetisme? Resposta. -- Jo em penso que això és qüestió del ramat de bens, que quan un bela fa "beeee!" i tots fan "beeee!" i tots segueixen.» (P. Massanella)

És molt probable que això de negar entitat al nacionalisme sigui una actitud autoexculpatòria per haver quedat desconnectats d'un corrent d'opinió que demostra tenir una important força mobilitzadora. Però és que, en definitiva, els socialistes no veuen cap motiu que justifiqui les actituds reivindicatives pròpies del nacionalisme, i per això els costa entendre que hi hagi gent que sigui nacionalista.

«Pregunta. -- Vostè creu que el centralisme segueix sent un problema? Resposta. -- Jo crec que cada vegada ho és menus. Però el centralisme, pels catalans, sempre és una mica de problema [..] Pregunta. -- Què és el que fa més mal del centralisme? Resposta. -- El que fa mes mal?... No ho sé... Pregunta. -- Sí, coses... que últimament vostè hagi vist, de dir "cony, això, quina putada!». Resposta. -- No ho sé.. no ho sé què fa mes mal..» (P. Massanella).

«El problema [que comporta l`autonomia] és el centralisme. Vull dir, existeix igual el centralisme amb Madrid que amb Barcelona. [...] El centralisme ara és a Barcelona. Pregunta. -- Més que a Madrid? Resposta. – Més que a Madrid». (J. Trelís)

Els socialistes no volen problemes i, com que no en volen, han decidit que no n'hi ha. L'únic problema que reconeixen és el nacionalisme, que no respon a situacions polítiques objectives, sinó que seria producte d'una visió deformada de la realitat. De totes maneres, l’actitud del PSC no es pot definir només com una mena d’escapisme, sinó que també està determinada per elements de caràcter eminentment positiu i per valoracions d'alguns aspectes de la realitat social que tenen un pes indubtable. Aquestes valoracions es refereixen, com hem vist per les declaracions dels informants, a la pau social, que estaria amenaçada per un projecte polític gratuït. Efectivament, els socialistes són catalans, i aquesta constatació demogràfica i cultural els basta. No creuen que s'hagi de lluitar per ser si la s'és, per dir-ho en llenguatge pujolià. Per a ells el melting pot no és un invent propagandístic, sinó un model real digne de ser imitat i, en conseqüència, tampoc creuen en el perill de desnacionalització:

«No toda la gente opina así, dentro de los catalanes. Porque si, por ejemplo, hablamos de los socialistas, yo aún no he sentido con todas estas personas, desde que estoy en este asunto digamos político, de que me hayan dicho «¿por qué no hablas en catalán?». Es que no me lo han dicho, ¿eh ? Y estoy con ellos perfectamente identificado; y, al revés, es que les hablo en catalán aún con más gusto, porque no me lo han dicho.» (Graco Asturiel).

La pau social és, per als socialistes, un bé de caràcter superior a qualsevol objectiu polític. I, al mateix temps, estan convençuts que la màxima expressió de racionalitat consisteix en l'absència de conflicte. Òbviament, com a objectiu final, la pau --en tots els sentits de la paraula-- pot ser el valor suprem i també la màxima expressió de racionalitat, però falta saber si aquest objectiu final es pot assolir sense que prèviament hi hagi hagut conflictes. Com en el cas del valor de la unió, del qual es parlava a la introducció, aquí ens trobem amb una altra reïficació d'un ideal que, plantejat en termes abstractes, constitueix un bé d'un valor absolut. També ens trobem amb una altra mostra de la desideologització típica dels temps actuals. Recordo, en aquest sentit, un col·loqui televisat relativament recent que tenia per tema la guerra i la violència. Tots els participants es van desfer en condemnes de la guerra i en elogis de la pau; calia conscienciar els polítics i la societat en general de la necessitat urgent de portar la pau a totes les zones del planeta. Un dels contertulians era el ja vell i encara progressista pare Llimona; curiosament va ser ell, un sacerdot, l'únic que va introduir una matisació: l'imperatiu moral prioritari, va dir, no és la pau, sinó la justícia; la pau en serà una conseqüència. Evidentment, el PSC no es troba en una disjuntiva tan dramàtica, i com que la situació no és tan dramàtica apel·la a la superació de les diferències per mitjà de la «racionalitat», apel·la a la superació del conflicte per l’expedient de minimitzar-ne l'aparença. A part del voluntarisme, els socialistes només se’ls pot acusar d'un excés d'optimisme o, més ben dit, de ser seguidors d'un model concret d'optimisme, el que es defineix pel desig resumit en la fórmula «que bé que aniria tot, si tot anés bé!».

La situació del PSC no és dramàtica, però és bastant incòmoda; es troba al mig de dos nacionalismes, el català i l'espanyol. El més irracional, [segons els socialdemòcrates] deixant a part les manifestacions més estridents de la Hispanidad, és el català, perquè pretén trencar o tendeix a trencar un Estat. El nacionalisme espanyol, en canvi, defensa la integritat de l'Estat i, a més a més, ha fet concessions a l'autogovern de la perifèria, per tant és més modern i racional. L'opció, doncs, és clara. De totes maneres, [i sempre segons els socialdemòcrates] no es poden ignorar algunes reclamacions legítimes del catalanisme, i tampoc es pot oblidar que el nacionalisme en si mateix és sempre perillós. La solució consisteix a rebutjar tots els nacionalismes, que mai són completament immunes a l’esperit tribal, i, tot declarant-se internacionalista, reivindicar l'herència de la 11·lustració i l’estatut de ciutadà lliure. Així, d’acord amb el que s'havia apuntat al capítol 4, ens trobem davant d'un partit polític que és, respecte al fet nacional, apolític.

L'apoliticisme, expressió de la crisi de l’Estat i del desprestigi de la política, és, en efecte, el principal component ideològic del PSC. Un dels millors exemples d'aquesta ideologia és l’entusiasme per la idea --tant se val on hagi sorgit-- de «revalorar» el paper de les ciutats. «L'Europa de les ciutats» seria el remei contra els nacionalismes i els tribalismes. Aquesta idea la va reiterar Pasqual Maragall amb la ja citada frase «les nacions divideixen, les ciutats uneixen». Es tracta d'una idea a vegades interessada i a vegades ingènua, però sempre absurda, atès que a Europa la població urbana constitueix més del 80% del total; l’Europa de les ciutats ja està feta. És clar que els partidaris del projecte ciutadà no es refereixen a realitats demogràfiques, sinó a qüestions més profundes; però, així i tot, no queda clar si en aquest món sense fronteres, on barcelonins, milanesos i parisencs viurien agermanats, hi serien admesos els habitants i les autoritats municipals de Vilafranca del Penedès.

El rebuig de la política ha reduït l'internacionalisme a un estat neutre i vaporós, l’ha convertit en una mena de cultura culta per a ús de les classes mitjanes, barrejada amb un indefinit i indefinible esperit urbà. Encara que, ben mirat, és possible que l’internacionalisme mai no hagi estat res més que això. Si és així es podria augurar, sense gens d'ironia, que, fracassat el Papat, l’Imperi, l’expansió colonial i el comunisme, ha arribat l'hora dels alcaldes.

- Baltasar C. Ballester i la consciència nacional catalana al Principat, avui

-Sobre les desastroses conseqüències cívico-polítiques de la Transició

-Sobre la ideologia real dels partits oficialistes, de llur militància i del poble en general

-Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme"

-Sobre el posicionament nacional objectiu de les noves generacions hispanòfones

-Sobre els projectes de futur nacional per al Principat


Maig del 2002

Pàgina principal