El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Sobre els projectes de futur nacional per al Principat

[Sobre els projectes de futur nacional per al Principat. De: Ballester, prostitució Ramoneta, 158-159]

(...) En el nostre entorn polític i cultural, a l’Europa Occidental, no s’accepta que la raça o la religió siguin obstacles per a l’accés a la nacionalitat. (...) En canvi, utilitzar la llengua com a element diferenciador forma part de la tradició política europea, fins i tot de la més recent i i1·lustrada, de tal manera que canviar a una altra llengua o acceptar-ne l’ús dominant constitueix una condició totalment prevista i assumida per tot aquell que decideix canviar de país. A part d'això, aprendre una llengua no és tan difícil com canviar de pell ni tan dolorós com renunciar a la vida eterna.

En definitiva, la diversitat interna té uns límits, i uns límits que a la majoria de la població d'Europa Occidental li semblen obvis: tothom trobaria molt estrany trobar-se amb uns francesos que no saben parlar francès. Estic d'acord amb Hans Magnus Enzensberger quan ens adverteix que «pocas veces la idea del Estado multinacional ha demostrado ser viable» (Enzensberger, 1992: 68). Ara bé, si és dificilment viable un Estat multinacional, una nació multinacional, com es pretén que sigui Catalunya, és un simple contrasentit. Un contrasentit que els actors socials perceben, a més a més, com una imposició. Si a un emigrant, si a un que canvia de país, ja li costa canviar d’identitat, a aquell que no s'ha mogut de casa se li fa molt més difícil admetre que els seus referents identitaris ja no són vàlids. A Catalunya aquests referents es volen arraconar, es pretén que el pas d'uns quants anys, els que van de principi dels cinquanta a mitjan dels setanta, els ha tornat inservibles. [en nota: Durant el franquisme els referents identitaris existien, encara que no poguessin ser exhibits. Malgrat la persecució lingüística, el català era, fora dels espais institucionals, la llengua vehicular a Catalunya] I a això s'hi afegeix encara un greuge comparatiu. Els espanyols que no són catalans poden anar pertot arreu d'Espanya, ara igual que abans, sense haver de canviar el seu concepte de nació i de nacionalitat; als catalans d'origen, sense fer una passa, sense fer res, se’ls diu de cop i volta que Catalunya ja no és allò que es pensaven que era. 1 si protesten se’ls acusa de primaris, reaccionaris i racistes. Respecte a això últim, el discurs implícit és que per ser progressista i cosmopolita s'ha de ser espanyol, és a dir, «no nacionalista». Aquest discurs implícit, no obstant això, es pot trobar explicitat quasi del tot en el sector de població afí a aquell apoliticisme «d'esquerres» que el PSC ha propagat amb un èxit notable.

Amb relació al pluralisme cultural i al dret dels catalans d'origen a definir la seva nacionalitat, cal posar de relleu un factor crucial, que és el temps, els anys transcorreguts des de l’inici de la diversificació que va suposar l'arribada massiva dels immigrats. (..) Així, no és igual una diversitat que ve de segles enrere que una diversitat que tot just s'acaba de produir; no és el mateix un assentament de població antic que un assentament de població que encara s'està produint, malgrat que hagin passat vint-i-cinc o trenta anys des de l'arribada. I aquest darrer cas és el que és dóna actualment a Catalunya, on el temps transcorregut des de l'arribada de la immigració no és suficient per haver legitimat la situació de binacionalitat.

A Catalunya la immigració és un fet consumat només quant a l'arribada de la població, però no quant a la seva inserció, les condicions de la qual són perfectament discutibles. I són discutibles no solament pel fet que una persona de quaranta o quaranta-cinc anys pot recordar una Catalunya gairebé ètnicament homogènia en comparació amb l’actual, sinó que també són discutibles per les circumstàncies d'opressió nacional de Catalunya en què es va produir la immigració. [en nota: Quan es parla de l’opressió nacional de Catalunya durant el franquisme, sempre hi ha algú que surt amb l’estirabot que durant el franquisme tots els espanyols estaven oprimits. Tots els espanyols estaven oprimits en relació amb els seus drets democràtics, però Franco no va negar mai –òbviament!—els drets nacionals de la nació espanyola] En efecte, les característiques del procés de diversificació són inseparables de la legitimitat política del resultat final del procés. Els immigrats, per descomptat, no són culpables d'aquella opressió, però en van resultar objectivament beneficiats. Ara no poden conservar els seus privilegis o, si es vol dir d'una altra manera, no poden exigir que la seva cultura obstaculitzi el dret d'una nació a definir-se a si mateixa. D'acord amb els criteris més usuals del dret internacional, i si s'accepta que Catalunya és una nació, els catalans d'origen tenen molt més dret sobre el seu territori que no pas el que tenen els polonesos sobre l’antiga Prússia Oriental. I encara més si es té en compte que els catalans autòctons no volen expulsar ni expropiar els immigrats.

(...)

La diversitat cultural és molt bonica quan es contempla durant un viatge. És, a més a més, gratificant, perquè ens fa sentir habitants del planeta. Però no ens hem d'enganyar, nosaltres no habitem el planeta; purament i simplement, no som capaços de fer-ho. 1 si no som capaços de fer-ho és perquè no en tenim necessitat. (...)

- Baltasar C. Ballester i la consciència nacional catalana al Principat, avui

-Sobre les desastroses conseqüències cívico-polítiques de la Transició

-Sobre la ideologia real dels partits oficialistes, de llur militància i del poble en general

-Sobre la relació real entre PSC(PSC-PSOE) i "catalanisme"

-Sobre el posicionament nacional objectiu de les noves generacions hispanòfones

-Sobre els projectes de futur nacional per al Principat


Maig del 2002

Pàgina principal