El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

L’ombra de Cambó és summament allargada
O l’ofensiva historiogràfica del dipatriotisme continua vent en popa

 

Pol Sureda
   

I

El senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, altburgès i del PSUC, és un d’aquells historiadors que, allà pels anys vuitanta, no perdien ocasió de condemnar la historiografia soldeviliano-roviriana, és a dir, la tradició historiogràfica de l’esquerra nacional històrica, com a deixalla “romàntica”, tot plegat en nom del presumpte cientifisme progressista de la tradició historiogràfica del franquista Vicens Vives (VILANOVA 1984),  tradició llavors en ple auge.

El senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador presumptament dialèctic, ens havia advertit també contra la “lituanització” d’aquesta “Catalunya” que considera “perifèrica”, no fos cas que ens emborratxéssim amb tanta banalització autodeterminacionista (VILANOVA 1991).  És clar que en aquest mateix número de revista, en coberta, hom clamava per l’autodeterminació del Sàhara Occidental...

El senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, certament, té idees molt precises entorn d'allò que és Catalunya i d'allò que no ho és gens, i les explicita amb una minuciositat tan obsessiva com simptomàtica: "El diumenge, 5 de febrer del 1939, (...) Carles Pi i Sunyer creuava la frontera catalano-francesa pel Coll de Lli, entre la Vajol i les Illes, la primera població francesa a l'altre costat dels límits entre Espanya i França" (VILANOVA 1995, 191). Les cursives són nostres, això sí.

El senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador, s’ha especialitzat en camps diversos, com ara l’exili republicà del 39. Un altre camp d’especialització seva, contrastant amb el menyspreu manifestat envers els tronadíssims Soldevila i Rovira i Virgili, és el tercer gran historiador català d’aquella mateixa generació, Ramon d’Abadal i de Vinyals (VILANOVA 1996), altburgès i de la Lliga, nacionalista català breu dels que partint d’Acció Catalana havien de tornar a la Lliga necessàriament, figura camboniana de pro, agent franquista en plena guerra i donjoanista (del conde de Barcelona) des de llavors, reaccionari contumaç que encara a les alçades del 1967 declarava a un Porcel jove i astorat: “El catalanisme, per molts bots que hi peguin, és una ideologia de mentalitat burgesa, no proletària. Al proletariat no li interessa el catalanisme, que és una cosa amb molta base intel·lectual. (...) El proletari no català no es farà catalanista, no, en contra del que molts creuen. Però aquest fet no és un gran perill, tampoc: els països, els porten les minories cultivades, il·lustrades” (PORCEL 1967, 40).

El senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador, s’ha especialitzat, també, en la figura tan equidistant de Carles Pi i Sunyer --ja ho hem vist--, el qual ha estudiat llargament des de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, una d’aquestes entitats d’encuny psoista que malden per aparentar que l’actual dreta marciana del PSC (PSC-PSOE) té alguna mena de cosa a veure amb l’esquerra nacional històrica.

El 1993, molt a raig passat, el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador, altburgès i del PSUC, s’afegeix al linxament mediàtic a què el psoisme sociològic havia sotmès l’historiador Josep Benet el 1992 (VILANOVA 1993). I ho fa per a acusar Benet d’emprar contra Tarradellas “arguments perversos”. Segons Vilanova, el “discurs benetista” s’inscriu en “un discurs historiogràfic que ha insistit, des de fa molt de temps, en el fracàs del catalanisme republicà (...), incapaç de gestionar l’herència pratiana, l’únic projecte, des d’aquest punt de vista, del nacionalisme català que va ser positiu i fructífer. Aquest fracàs té una data concreta: juliol de 1936, la qual cosa explica la mal dissimulada admiració de Benet per Claudi Ametlla o Amadeu Hurtado, dos republicans que van sortir de Catalunya en els inicis del conflicte, i després, des de l’altra banda de la frontera, es van expressar amb molta duresa davant l’actuació del govern català (...).” “Seguint aquest fil, el catalanisme republicà (concretament, ERC) va fracassar el juliol de 1936. Des d’aquest moment fins [a] la fi de la guerra, la defensa de Catalunya ja només podia ser dirigida, moralment, nacionalment, per un imprecís sector de catalanistes moderats, democristians, etc, que, de fet, eren els hereus de Prat de la Riba (...).”  Benet, doncs, sempre segons el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, s’inscriu en la línia d’un catalanisme catòlic neopratià que “prescindeix de l’experiència catalanista republicana en el seu conjunt, considerant-la com un parèntesi o un camí sense sortida en el marc de l’evolució històrica del nacionalisme català del segle XX”. “Jo penso que la veritable condemna de Tarradellas, per part de Josep Benet (en el paper de polític, com Tarradellas, no com a historiador), s’ha de trobar en aquesta posició de fons.” En definitiva: segons el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Benet, més enllà de fòbies personals, empra Tarradellas per tal de condemnar la millor tradició del catalanisme d’esquerra per persona interposada. És a dir: Benet ataca Tarradellas perquè és el “darrer supervivent” d’aquella gloriosa tradició política i perquè “invoca un passat massa incòmode”, és a dir, el passat de l’esquerra nacional històrica.

Recordem-ho tan sols de passada: en el linxament de 1992, tot d’historiadors acadèmics de l’entorn del PSOE, en negar el pa i la sal a Benet, li negaven també la qualitat d’historiador, perquè no en té la titulació acadèmica. En acabat de la intervenció de Josep Fontana en el debat, foren ells qui quedaren en evidència, és a dir, en ridícul. Per tant, els calia retirar-se a la línia de defensa establerta per Ucelay da Cal (VILANOVA 1993, 24), sempre un punt més sofisticat: el treball de Benet no és historiogràfic; és “polític”. A diferència, és clar, del treball de seriosos historiadors acadèmics com, per exemple, Enric Ucelay da Cal i Francesc Vilanova i Vila-Abadal, els quals –és de domini públic— fan ciència objectiva i asèptica, sense implicacions polítiques de cap mena.

La crítica de la línia historiogràfica catòlico-neopratiana és magnífica, i calia fer-la. No és tan clar, però, que Benet s’hi identifiqui. Potser sí; però no és aquest el problema. El problema és que l’argumentació del senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal no pot ser més perversa, al seu torn. Primerament, perquè, a banda dels judicis d’intencions que esgrimeix el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal en aquesta seva cortina de fum, el treball de Josep Benet no es dedica pas a atacar l’esquerra nacional històrica, sinó a carregar contra la figura política i personal de Josep Tarradellas i Joan, per qüestions referides no tan sols a la guerra i a l’exili, sinó també a la Transició (i és aquí on els cou fort), recolzant-se en una documentació real, abundosa i d’una evidència aclaparadora; tan aclaparadora que la vídua Tarradellas desistí de dur el cas als tribunals, contra el que havia anunciat. Segonament, i definitiva, perquè cal una certa actitud davant la realitat en general i la història en particular per a considerar com a legítim representant de l’esquerra nacional històrica un Josep Tarradellas els trets característics i les actituds del qual, com ara la titulació de Marqués de Tarradellas, com ara l’oportunisme político-ideològic, la deshonestedat personal i l’autoritarisme egocèntric, com ara la subordinació espanyola i les càrregues contra la política lingüística de la Generalitat principatina en plena crisi del Manifiesto del 81, etc., etc., potser no acaben de casar ben bé del tot amb les senyes d’identitat que tradicionalment hom ha relacionat amb la nostra esquerra nacional històrica.
   

II

Els anys passen que fa goig. Ara, el senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal, historiador altburgès que potser encara es recorda del PSUC, ens etziba aquesta catalinària antològica a L’Avenç, tot ressenyant sengles llibres de i sobre els germans Rubió i Tudurí (VILANOVA 2003), i qui sap si deixant-se influir més per D’Abadal i de Vinyals que no per Pi i Sunyer:

“El testimoni de Rubió té (...) una virtut important: ens vacuna definitivament davant les visions pseudoromàntiques, esbiaixades i entusiastes de la ‘festa revolucionària’ de la rereguarda; fa que la melodia de la ‘tierra y libertad’ soni d’una altra manera.“

Es tracta, insistim-hi, de L’Avenç, i no pas de l’ABC. I prossegueix (la cursiva és nostra):

“(..) se’n desprèn una hipòtesi que cada vegada té més defensors: la República i la Generalitat no van perdre la guerra a causa dels enfrontaments interns amb [entre?] anarquistes, comunistes, etc. (com en els Fets de Maig de 1937), sinó que la van començar a perdre quan les classes mitjanes més liberals i prorepublicanes es van espantar davant l’expansió descontrolada de la ‘revolució’ i la seva ‘justícia’. Malgrat que, a Catalunya, aquest fenomen va ser ràpidament visible i la Generalitat va intentar posar-hi remei, el cert és que el poder polític legítim va quedar sobrepassat i laminat per l’’entusiasme revolucionari’ del Comitè de Milícies Antifeixistes, per exemple.”

Sapigueu-ho, rojos revolucionaris enfollits, inics txekistes menja-capellans, pitjor, peta-negocis: no es poden fer revolucions obreres, home!; que em pateix la petita i mitjana burgesia democràtica, pobreta! Si és que no teniu cor!

Al fons de l’escenari es perfila la llarga ombra del bolxevic amb el punyal a la boca.

Liquidat el marxisme; liquidada la socialdemocràcia, fins i tot d’ala dreta; liquidats el concepte de Països Catalans i les últimes restes de coherència nacional, l’alta burgesia principatina psuquero-psoisto-tarradellista es lleva la careta i, instal·lada en la postmodernitat, reprèn la rància racionalitat pre-moderna dels iaios i dels papàs: és que volien fer la repartida, tu!; és que ens volien prendre la fàbrica i la botiga! És que mos volien furtar el Micalet! (ai, perdó, que això és “de otra Autonomía”).

Tot parafrasejant Quino, hauríem de demanar-nos si la qüestió és prou greu per a prendre-la a broma. Però no és cap broma. És un nou pas, un més, en l’ofensiva historiogràfica dipatriòtica que ja havíem denunciat en un altre article. Un  cop llançada la bola de neu, aquesta havia d’augmentar per mera coherència interna fins a derivar “progressivament” (és un dir) cap a la línia camboniana. Que és la que ara s’adopta, també per qüestió de coherència interna: determinada concepció del país es correspon amb els interessos d’un bloc social ben determinat, i per això mateix comporta un cert contingut de classe. És a dir: si Catalunya només és el Principat, i si el Principat no és més que una regió espanyola, llavors aquest sobre buit, en què fa nosa fins i tot un Prat de la Riba, només es pot emplenar amb el ferotge elitisme botifler que caracteritza les classes dominants del país; o, si voleu, només es pot emplenar amb la tecnocràcia neoliberal del bon dipatriota. “Para ofrendar / nuevas glorias a Espaaaña...” (ai, perdó, que això és “de otra Autonomía”).

La imputació cambionana no és arbitrària. Si l’òptica correcta amb què cal estudiar la revolució proletària catalana és l’òptica burgesa adoptada pel senyor Francesc Vilanova i Vila-Abadal; si, per tant, la revolució proletària catalana fou un horror; si és comprensible que la petita i mitjana burgesia nacionaldemòcrata s’hi horroritzés fins a l’extrem de trencar amb la República; llavors, ¿no és igualment comprensible que l’alta burgesia, els amos agraris i els lliguers fossin més conseqüents encara amb aquest horroritzament i fessin el pas lògic següent tot sumant-se al bàndol hispanofeixista amb tota la impedimenta (i els cabals)?

Prat de la Riba? No em vingueu amb punyetes, home! L’alta burgesia principatina psuquero-psoisto-tarradellista descobreix de sobte que, en el fons del fons, Cambó tenia raó. Perquè l’ombra de Cambó és summament allargada.
   

III

En efecte, la figura de Francesc Cambó, que fa vint anys era universalment denostada com a exemple de reaccionarisme político-social i d’autoritarisme oligàrquic, d’oportunisme hispanoregionalista i de col·laboracionisme franquista (en plena guerra anticatalana), ara corre el perill d’esdevenir el mirall del bon catalanet del segle XXI. La campanya de rehabilitació fa força que s’arrossega, i és multiforme. En tot cas, la voluntat vindicativa –si no ditiràmbica--  no pot ser més explícita en el cas de l’Institut Cambó, fundat el gener del 2000 pel gendre del mateix Cambó, el multicondecorat milionari donjoanista Ramon Guardans. 1  Vegeu sinó la presentació del seu lloc web:  “L’Institut Cambó és una Fundació Privada que té com a funció genèrica servir a [sic] l’interès i la realitat històrica i cultural del poble català, tot honorant la memòria de Francesc d’Assís Cambó i Batlle en la línia i les activitats prioritàries de rellançament del que foren les seves activitats culturals i amb la voluntat de potenciar i fer fructificar el seu pensament cívic i polític” (cursives nostres). Doncs això: democràcia social, patriotisme català, civisme i ètica, tot de pedra picada. Au.

Fidel a la seva declaració de principis, l’Institut Cambó ja ens ha ofert algunes píndoles fructificadores. Per exemple, el llibre d’Òscar Costa Ruibal L’imaginari imperial: el Noucentisme català i la política internacional (COSTA 2002), precisament premi  d’assaig polític “Francesc Cambó” el 2002. Ja sobta el pròleg (COSTA 2002, 9-14) de l’eximi economista psuquero-tecnòcrata senyor Francesc Roca, ple d’eufòria “europeista” i de ressons geopolítics à la page, el qual, qui sap si a la manera orsiana o (pasqual)maragalliana, ens il·lustra com “sabem que la Ciutat, o la Mediterrània-Ciutat, és molt més duradora que la Nació, la qual al seu torn dura molt més que l’Estat” (COSTA 2002, 13), mentre va identificant-nos els “espais externs” de la “política catalana [i.e. principatina] del segle XX”; entre aquests, com a últim de la llista (darrere Espanya, Ibèria, Àfrica, Amèrica i Europa), i encara a títol hipotètic, Roca apunta allò que designa com a “Mediterrània Catalana”, “País Valencià-Català”, “Arc Mediterrani” i “Països de Llengua Catalana” (COSTA 2002, 13); de qualsevol manera menys amb el seu nom generalment reconegut de Països Catalans, àlies Catalunya. Anem bé.

Quant a Costa Ruibal, ja engega desestimant les “febleses” de la “interpretació” marxista de l’imperialisme i acollint-se a la línia “postcolonial” (és a dir, postmoderna),  perquè el fenomen “respon a una causalitat múltiple que va molt més enllà de la dinàmica purament econòmica” (COSTA 2002, 19-20). Això promet. I, així com promet, dóna.

Sintèticament, l’obra de Costa Ruibal és una confusa requisitòria contra el nacionalisme català basada en premisses ucelayanes, 2 és a dir, gens polítiques, com ara:

1a) el catalanisme fou un moviment intrínsecament imperialista. No tan sols pel que fa a l’ala més dretana de la Lliga, ni tan sols a la Lliga en bloc, sinó de forma unànime pel que fa a tot el moviment nacional català, l’esquerrà inclòs, fins als anys vint, almenys (COSTA 2002, 188, 254, 290). D’ací que en el llibre no hi hagi la més mínima referència a les actituds conscientment internacionalistes del nacionalisme català més progressista i conseqüent: els protoindependentistes que ja el 1901 denostaven els “ex-catalanistes” venuts a Polavieja, “l’assassí del màrtir de la llibertat de Filipines” (COLOMER 1995, 46); el Dr. Martí i Julià –que no és precisament cap figura menor--, qui entorn del 1901 desenvolupava un anticolonialisme explícit, força més coherent que el de la Segona Internacional perquè equiparava els pobles colonials i semicolonials als pobles euròpids (CUCURULL 1978, 83-84), i que el 1905 denunciava l’”imperialisme” orsià com a “concepció manicomial exclaustrada” que “no fa més que satisfer el diletantisme dels nietzschenians que componen l’oligarquia dominadora” (CACHO 1984, 315). Contràriament, Costa Ruibal arriba a identificar en bloc “Catalunya” (el Principat) amb l’imperialisme: “Les condicions per a tenir [al Marroc] un comerç propi [espanyol] important coincidien amb les insistents reclamacions que feia, des de temps enrere, Catalunya” (COSTA 2002, 260). Per a Costa Ruibal --que també en això segueix la petja d'Ucelay--, aquest caràcter imperialista del moviment nacional català (o, potser, dels principatins en general) es palesa, per exemple, en el concepte de Països Catalans (COSTA 2002, 42, 134), que arriba a equiparar al concepte protonazi i després nazi de Lebensraum (COSTA 2002, 134). 3  De fet, Costa Ruibal té tan clar que això dels Països Catalans és pura ganga imperialista, que en les dues úniques ocasions en què es refereix al País Valencià el designa com a “Llevant” (COSTA 2002, 94, 148).  Això, en un llibre publicat en català en ple any 2002. Deu ser per a "servir a l’interès i la realitat històrica i cultural del poble català".

2a) la ideologia imperialista espanyola moderna no és pas cap continuïtat de l’imperialisme espanyol tradicional, tot i que –hi argumentaríem-- aquest ja comptava amb una experiència multisecular i, a més, continuava exercint d’imperialista, per exemple a Catalunya, llavors com ara. No: resulta que la ideologia imperialista moderna és transmesa a la cultura política espanyola com a importació de la cultura política catalan(ist)a  (COSTA 2002, 132, 133, 139, 254, 283, 289); la qual, segons sembla, devia ser d’allò més reaccionària, sobretot –conclouríem-- per comparació amb el nivell mitjà espanyol.

3a) en bona mesura foren catalans, i si fa no fa catalanistes, els qui impulsaren l’aventurisme colonialista espanyol al Marroc (COSTA 2002, 157, 256-261, 286).
   

IV

La lectura del llibre de Costa Ruibal provoca una sensació summament estranya. S’hi suggereix constantment que l’imperialisme de les classes dominants principatines era una forma de catalanisme, si no el catalanisme per excel·lència. En canvi, l’àmplia documentació aportada pel mateix Costa Ruibal evidencia que el contingut d’aquell imperialisme granburgès “català” era rabiosament i explícitament espanyolista (COSTA 2002, 256, per exemple, i passim), incloent-hi el paper central que atorgava a l’expansió espanyola per colonització poblacional (COSTA 2002, 232, 243) i a la difusió colonial de la llengua espanyola (COSTA 2002, 166, 170, 192, 202, 204). Succeeix que l’objecte d’estudi de Costa Ruibal –diguem-ho per fi-- és l’aportació principatina a la ideologia i la pràctica de l’imperialisme en general i de l’expansionisme colonialista espanyol(ista) en particular. Per tant, l’anàlisi se centra necessàriament en l’alta burgesia industrial granbarcelonina, que, llavors com ara, no es caracteritzava pas per cap mena de catalanisme, sinó que professava un ultraespanyolisme obtús; el mateix Costa Ruibal ho documenta, com acabem de veure i reprendrem més avall. D’altra banda, i sempre en funció de l’objecte d’estudi, és lògic que el catalanisme pròpiament dit només hi sigui estudiat en la mesura que participà en elucubracions “imperialistes”. Ara bé: el tractament confusionari que en fa Costa Ruibal provoca l’efecte òptic que el “catalanisme” consistia en l’etapa més espanyolitzant de la revista La Cataluña, en la impresentable colla de joves economistes deixebles de l’ideòleg espanyolista Guillem Graell, en el negociant africanista i pioner del corporativisme Joan Garriga i Massó, en el cappare de l’hispanoamericanisme Frederic Rahola i Trèmols, en l’integrista de la “geopolítica” Rafael Gay de Montellà, vés a saber si en l’inefable Gonçalo-Gonzalo de Reparaz, etc., etc.

Tot i així, i no obstant les elucubracions “imperialistes” orsianes i llur explotació pratiana i els excel·lents contactes del milionari Cambó en les altes esferes, es fa difícil entendre com és que Costa Ruibal considera que el nacionalisme català podia estar interessat a impulsar l’imperialisme espanyol, és a dir, la seva antítesi. En general, és poc probable que l’oprimit, des de la seva feblesa, vulgui potenciar l’enemic poderosíssim. Sigui com sigui, Costa Ruibal no acaba de percebre la incompatibilitat entre ambdós projectes nacionals (p. 139), o bé hi vacil·la (p. 119), tot i reconèixer que l’”estatisme” català “va arribar ràpidament a qüestionar el mateix catalanisme” (COSTA 2002, 284).

Incompatibilitats a banda, Costa Ruibal opta per passar per alt una evidència: en aquella època –com avui— el catalanisme era detestat per la classe política espanyola, per la societat civil espanyola i, encara més, per l’exèrcit espanyol. Fins i tot el catalanisme inequívocament dretà de la Lliga, exemplificable en Prat de la Riba. Fins i tot el catalanisme dretà de la Lliga en la seva formulació més explícitament regionalisto-espanyola, exemplificable en Cambó. Val més no constatar-ho, en efecte, perquè, llavors, ¿com s’explicaria que un moviment polític refusat per totes les forces vives espanyoles fos capaç, alhora, d’influir l’Estat espanyol fins a l’extrem de dictar-li la política exterior i militar?

Amb tot, Costa Ruibal no té altre remei que constatar, tímidament, com fins i tot les mateixes classes dominants de Barcelona eren reticents o hostils envers tota forma de catalanisme (COSTA 2002, 88-92, 201).
   

V

Potser el subtítol de l’obra indueix a pensar, erròniament, que Costa Ruibal se centra en el contingut específic que el Noucentisme donà al terme imperialisme. 5  De tota manera, l’autor en tracta prou bé els orígens (COSTA 2002, 40-54), amb bona selecció de fonts, i, coherentment amb el seu objecte d’estudi, tan sols ofereix unes pinzellades panoràmiques sobre el desenvolupament posterior d’aquest imperialisme específicament noucentista (COSTA 2002, 254, 287-289). És llàstima, però, que en tractar la relació entre les formulacions orsiana i pratiana de l’imperialisme Costa Ruibal desaprofiti els suggeriments de Casassas (CASASSAS 1984) i, especialment, de Castellanos (CASTELLANOS 1998, 151-185), dels quals es desprèn que Prat tan sols incorporà l’imperialisme al seu ideari tardanament, com a afegit d’última hora a les darreres pàgines de La nacionalitat catalana (CASASSAS 1984, 169, 170); i que, en fer-ho, el seu objectiu (CASTELLANOS 1998, 183-185) era neutralitzar el contingut acatalà de la propaganda imperialista orsiana --desinhibidament jacobina-- i reconvertir-ne els rèdits, de manera tal que l’imperialisme fos compatible amb el nacionalisme català i alhora servís com a ambigu marc teòric per a una política exterior catalana tan hipotètica com ambiciosa (reestructuració confederalitzant de l’Estat espanyol, de la Península Ibèrica i del “Món Llatí”, eventual expansió colonialista de tots plegats al Magrib, etc.).

Si en aquest punt hi pot haver meres divergències d’avaluació, en canvi el tractament de la polèmica estatista del 1910 (COSTA 2002, 116-124)  és un exemple paradigmàtic de l’error d’òptica que esmentàvem, però dut fins al desenfocament: tal com el presenta Costa Ruibal, aquest debat entre les joventuts “estatistes” de La Cataluña, teòricament nacionalistes catalanes, d’una banda, i, de l’altra, els seus detractors també lliguers, sembla discórrer entre un projecte modernitzador amb el poder estatal com a alçaprem i un conservadorisme vuitcentisto-pairal que només s’amoïna per l’ortodòxia catòlica del programa. Enmig d’això, sobta que els estatistes despleguin un discurs agressivament botifler, i que Costa Ruibal no reporti en l’altre bàndol cap resposta a aquest viratge explícitament espanyolitzador, ni tampoc faci observar l’extrema estranyesa de la situació. Tampoc no s’acaba d’entendre la virulència d’un debat plantejat en termes tan confusos, ni per què la tensió entre aquells que Costa Ruibal insisteix a definir com “el nucli estatista i els sectors catòlics” (COSTA 2002, 123) havia de cloure’s precisament amb l’adopció de la política pratiana de “Catalunya endins” (COSTA 2002, 102, 123, 201-202) i no, posem per cas, amb una homilia de Torras i Bages. Afortunadament, Jordi Castellanos analitza els termes reals de la polèmica (CASTELLANOS 1983, II 52-61) i ens desvetlla que el nucli dur del debat fou, precisament, la qüestió nacional. Entre el mestratge de Graell i la pruïja de comptar amb el poder estatal per a la transformació despòtico-il·lustrada de la societat, els joves “estatistes” havien acabat identificant el concepte genèric d’Estat (per exemple, un Estat català) amb el fet summament específic de l’Estat espanyol; i així havien entrat en una deriva obertament espanyolista, liquidacionista fins i tot envers l’ús de la llengua, en què, a més, recolzaven en el prestigi de Cambó, banderer de l’“intervencionisme” en el marc espanyol. Enfront d’això, l’equip pratià es llançà a la contraofensiva, que en pocs mesos conclouria amb la desautorització completa dels “estatistes”, llur substitució per l’equip de Bofill i Mates al capdavant de la Joventut Nacionalista de la Lliga, l’eclipsi momentani de Cambó i –ara n’entenem el mecanisme--  l’adopció de l’eslògan pratià “Catalunya endins”, “un programa ‘estatista’ basat, sobretot, en la construcció d’una Catalunya orgànica i coherent” (CASTELLANOS 1983, II 61), en camí cap a la Mancomunitat i cap al desplegament d’un noucentisme institucional interclassista.
   

VI

Començant pel simptomàtic “Llevant”, cal ressenyar certs errors diguem-ne de detall que denoten en Costa Ruibal escassa familiaritat amb els referents de la cultura política i del món intel·lectual catalans; fet, si més no, inquietant, oi més si tenim en compte que l’autor és membre del Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (GEHCI) des del 1989, i, també, que entre els seus companys d’aquest Grup hi ha diversos especialistes altament qualificats que podrien haver-lo orientat i li haurien estalviat pífies lamentables.

Per exemple: Costa Ruibal ens parla d’un tal “Antonio Griera” que escriu un article a La Cataluña el 1910 (COSTA 2002, 121). Com que l’autor troba el nom en espanyol, no hi sap reconèixer el lingüista mossèn Antoni Griera, que, d’acord amb els usos de l’època, s’havia traduït el nom per a l’ocasió, donat que la revista apareixia llavors en espanyol. Que la nostra identificació és correcta ens ho confirma Jordi Castellanos (CASTELLANOS 1983, II 56).

Segons Costa Ruibal, el cèlebre pròleg de Prat de la Riba a Regionalisme i federalisme de Duran i Ventosa (1905) fou “redactat per Prat al mateix temps que escrivia La nacionalitat catalana” (COSTA 2002, 55). Parlant amb propietat, el pròleg de Prat i La nacionalitat catalana no són pas textos de redacció paral·lela, sinó que Prat reconvertí el pròleg de 1905 en els capítols II, III i IV de La nacionalitat catalana de 1906 (ROVIRA 1983, 89; CACHO 1984, XXX-XXXI; CASASSAS 1984, 170; CASASSAS 1989, 116 n. 16, 142 n. 12)

Afirma Costa Ruibal en parlar de Ramon Rucabado: “Encara el 1913, juntament amb Josep Farran i Mayoral, va publicar un llibre sobre la filosofia d’Eugeni d’Ors, intitulat La filosofia de l’home que treballa i juga“ (COSTA 2002, 82). En realitat, el llibre de Rucabado i de Farran i Mayoral fou publicat el 1914, es titulava La filosofía del hombre que trabaja y que juega i era una antologia d’escrits filosòfics de D’Ors en traducció espanyola, complementada per estudis dels antòlegs i d’altres autors, com ara Diego Ruiz i Miguel de Unamuno (JARDÍ 1967, 144, 170 n. 3).
   

VII

A la vista de treballs com el de Costa Ruibal, hem de concloure que, o bé l’Institut Cambó només compleix a mitges la seva declaració de principis, o bé aquesta declaració de principis es basa en una contradictio terminis insoluble; perquè la “voluntat de potenciar i fer fructificar el (...) pensament cívic i polític” de Cambó és molt ben servida, però, precisament per això, el servei “a l’interès i la realitat històrica i cultural del poble català” no acaba de veure’s per cap banda.

I és que l’ombra de Cambó és summament allargada. I la del bolxevic amb el punyal a la boca.
   
   

Notes

1  Sobre l’Institut Cambó, vegeu SARDÀ 2000. El president –prou ben triat-- és Miquel Roca i Junyent; al Consell Assessor hi ha, entre d’altres, Jordi Casassas, Borja de Riquer, Josep Termes, Isidre Molas i Francesc Roca.

2  Ucelay da Cal, efectivament, ja havia avançat aqueixes idees, i altres d’igualment encantadores, en multitud de treballs. Ara les ha desenvolupades in extenso en el llibre El imperialismo catalán (UCELAY 2003). Publicat directament en espanyol i en la present conjuntura històrica, pot ser un èxit de vendes inevitable a Burgos i a Cercedilla entre els creadors d’opinió del front de salvación nacional PP-PSOE. Això, però, fóra una derivació política que no tindria res a veure amb la voluntat asèpticament científica de l’autor.

3  Transcripció literal del passatge en qüestió: “(...) els debats sobre territorialitat eren vistos com un conjunt de cercles concèntrics, que acabaven definint una nació moderna. El primer d’aquests cercles era ocupat per la identitat entre la població i el territori associat a processos com la intensa nacionalització de masses que s’endegà en els països mediterranis després de la derrota francesa de Sedan. (...) El segon era constituït per l’esfera d’influència més enllà del propi territori, és a dir, la reivindicació dels espais amb població pròpia o simplement d’aquells espais que es consideraven llocs d’expansió natural, com és el cas del Lebensraum reivindicat per la geopolítica nacionalista alemanya. En el cas català [cal entendre ‘principatí’], la recuperació dels [altres] espais de parla catalana en un primer moment i la influència sobre el conjunt de la península en un horitzó més llunyà, postulats que hem vist en l’aparició d’un iberisme català i que van conformar la ‘Greater Catalonia’ de Prat de la Riba” (COSTA 2002,  133-134). Ara que, mercès al senyor Costa Ruibal, ja tenim clar que els sectors extraprincipatins de Catalunya no són “territori propi” dels catalans del Principat, i que la reunificació nacional de Catalunya no fóra sinó un lamentable Anschluss, encara ens resta demanar-nos si aquesta pruïja de Lebensraum respon a una “reivindicació dels espais amb població pròpia” o simplement a la voluntat d’apropiar-se espais considerats “llocs d’expansió natural”.

4  Costa Ruibal no designa mai l’espanyolisme pel seu nom, ni el considera cap forma de nacionalisme. Opta per emmascarar-lo sota el terme estatisme, etiqueta específicament noucentista i de contingut polisèmic, com veiem al cos del present article, però difícilment aplicable a l’exterior del mateix Noucentisme.

5  El concepte noucentista de imperialisme era summament polisèmic i ambigu. A banda de les ambicions pròpiament imperialistes que hi podien surar, cal relacionar-lo, entre d’altres coses, amb l’elevat prestigi del terme al si de la cultura burgesa de l’època, que el percebia com a atribut antonomàstic de la nació reeixida (CACHO 1984, XXXII), alhora que única alternativa a la decadència (CASASSAS 1984, 172). A partir d’ací se’n feia un ús semànticament abusiu, fins a l’extrem que entre els joves intel·lectuals-professionals noucentistes sovint designava la voluntat (generalment despòtico-il·lustrada) d’intervenció pública i de transformació social modernitzadora, o bé la simple obertura al món. De la mateixa manera, de la internacionalització de la qüestió catalana, i fins i tot de la divulgació internacional de la llengua i la cultura catalanes, se’n dirà expansió catalana. En aquest darrer extrem, cal desmentir Costa Ruibal quan relaciona l’Oficina d’Expansió Catalana d’Estelrich amb l’imperialisme pròpiament dit (COSTA 2002, 255, 288).
   

Bibliografia

CACHO 1984 – Els modernistes i el nacionalisme cultural. Pròleg i antologia a cura de Vicente Cacho Viu. Barcelona: la Magrana, 1984. (Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català; 3)

CASASSAS 1984 – CASASSAS, Jordi. “Un problema de relación nacionalismo-burguesía: el imperialismo en la teoría y la estrategia de E. Prat de la Riba”. Estudios de historia social, nº 28/29 (enero-junio 1984), p. 169-179.

CASASSAS 1989 – CASASSAS i YMBERT, Jordi. Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1820): estudis sobre les bases culturals i estratègiques del catalanisme. Sant Cugat del Vallès: els Llibres de la Frontera, 1989. (Coneguem Catalunya; 29)

CASTELLANOS 1983 – CASTELLANOS, Jordi. Raimon Casellas i el Modernisme. Barcelona: Curial: Abadia de Montserrat, 1983. 2 v. (Textos i estudis de cultura catalana; 4-5)

CASTELLANOS 1998 – CASTELLANOS, Jordi. Intel·lectuals, cultura i poder: entre el Modernisme i el Noucentisme. Barcelona: la Magrana, 1998. (Els orígens; 43)

COLOMER 1995 – COLOMER, Jaume. La temptació separatista a Catalunya: els orígens (1895-1917). Pròleg de Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona: Columna, 1995. (Columna assaig; 2)

COSTA 2002 – COSTA RUIBAL, Òscar. L’imaginari imperial: el Noucentisme català i la política internacional. Pròleg de Francesc Roca. Barcelona: Institut Cambó, 2002. (Biblioteca catalana contemporània. Estudis; 2)

CUCURULL 1978 – CUCURULL, Fèlix. Consciència nacional i alliberament. Barcelona: la Magrana, 1978. (Alliberament; 2)

JARDÍ, Enric. Eugeni d’Ors: vida i obra. Barcelona: Aymà, 1967. (Biografies de catalans)

PORCEL 1967 – PORCEL, Baltasar. “Ramon d’Abadal, de la història a la política”. Serra d’Or, any IX, núm. 7 (jul. 1967), p. 34-42

ROVIRA 1983 – ROVIRA i VIRGILI, Antoni. Resum d’història del catalanisme. 2a ed. Ed. a cura d’Anna Sallés. Barcelona: la Magrana, 1983. (Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català; 1)

SARDÀ 2000 – SARDÀ, Zeneida. “Ramon Guardans: la custòdia fidel d’un mecenatge”. Serra d’Or, núm. 486 (juny 2000), p. 17-23

UCELAY 2003 -- UCELAY DA CAL, Enric. El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003. (Ensayo histórico)

VILANOVA 1984 – VILANOVA, Francesc. “Quo vadis, història de Catalunya?”. L’Avenç, núm. 71 (maig 1984), p. 72-75

VILANOVA 1991 – VILANOVA, Francesc. “Debats sobre la qüestió nacional?”. L’Avenç, núm. 153 (nov. 1991), p. 6-7

VILANOVA 1993 – VILANOVA, Francesc. “J. Benet sobre J. Tarradellas: una ‘contribució indispensable’ amb molts interrogants”. L’Avenç, núm. 168 (març 1993), p. 24-31

VILANOVA 1995 -- VILANOVA, Francesc. "Aproximació al primer exili de Carles Pi i Sunyer (1939-1946)". EN: Carles Pi i Sunyer  (1888-1971). Coordinació de Francesc Vilanova. [Barcelona]: Regidoria d'Edicions i Publicacions, Ajuntament de Barcelona, 1995. (Gent de la Casa Gran; 8)  P. 191-233

VILANOVA 1996 – VILANOVA i VILA-ABADAL, Francesc. Ramon d’Abadal: entre la història i la política, 1888-1970. Pròleg de Josep M. Font i Rius. Lleida: Pagès, 1996. (Col·lecció Seminari. Sèrie Catalònia)

VILANOVA 2003 – VILANOVA, Francesc. “La recuperació històrica dels germans Nicolau i Marià Rubió i Tudurí”. L’Avenç, núm. 281 (juny 2003), p. 73-77
 


Desembre del 2003

Pàgina principal