El talp
web alternatiu

http://www.racocatala.cat/eltalp

 

Daniel Cardona i Civit Daniel Cardona i el separatisme insurreccional

 

Aiguardent

[Publicat originalment a Lluita (IPC), núm. 115/116 (abril 1985), p. 32-37]

 

Seguint el fil de l’anterior número del Lluita, en el qual vàrem tractar la figura de Jaume Compte, avui toca el torn a l’inefable Daniel Cardona, un dels màxims exponents del que anomenem "separatisme insurreccional".

Cardona és una de les figures polítiques menys conegudes de tot el nacionalisme català radical, cosa curiosa si tenim en compte que a la seva època va ésser més conegut i va tenir més audiència que el propi Batista i Roca. Nosaltres Sols, l’organització que Cardona va fundar l’any 1931, va ser l’únic grup polític català que no va donar suport al projecte d’estatut d’autonomia, que diferents forces polítiques havien redactat a Núria, entre d’altres raons perquè no reconeixia ni preveia la possibilitat d’establir lligams més estrets entre les diferents terres de parla catalana.

Indagant en la vida i trajectòria de Daniel Cardona, coneixerem la història del nacionalisme català, des de començaments de segle amb la Unió Catalanista fins a la lluita de resistència antifranquista amb la fundació del Front Nacional de Catalunya.

 

La Unió Catalanista

L’any 1890 va néixer a Barcelona Daniel Cardona i Civit. De molt jove es va integrar a la Unió Catalanista, organització que malgrat el seu apoliticisme trencava una mica amb el nacionalisme burgès de la Lliga, tot recollint gent que, provinent de medis rurals, havia arribat a Barcelona i caminava a marxes forçades cap a la proletarització (dependents de comerç, etc.).

Dins la Unió Catalanista es va començar a teoritzar sobre la necessitat d’aconseguir una simbiosi entre socialisme i nacionalisme, gràcies al Dr. Domènec Martí i Julià, que ja a l’any 1901 en el marc de la VIl Assemblea de la Unió va aconseguir que fos tractada en profunditat el que ell anomenava "la Qüestió Social".

Tot aquest moviment es reflecteix també amb la fundació l’any 1903 del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), que continua aquest procés d’acostament entre "socialisme" diguem-ne vuitcentista i aquest esperit col·lectiu de sentiment nacional que les classes populars sentien dia rere dia més punyentment. Al voltant de la Unió, i al seu si, funcionava tota una amalgama de grups i grupuscules com és el cas de la Joventut Catalanista (de la qual Cardona formà part), que entrà en contacte amb la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana), la qual representava un corrent republicano-socialista amb una certa visió pel que fa a la problemàtica nacional. Però la UNFR desaparegué i això possibilità un avenç del PSOE, que guanyà adeptes i espai polític mercès a l’adhesió d’intel·lectuals d’esquerra i de les adaptacions programàtiques sobre l’autodeterminació. Així la Unió es trobà en convergència amb el PSOE i anà aglutinant de mica en mica grups i personalitats de diversa procedència (Serra i Moret, Rovira i Virgili...). Fou aleshores quan Martí i Julià va cometre l’error polític més greu de la seva vida i, que en definitiva, va costar la vida a la Unió: l’any 1915 convertí la Unió en partit polític i decidí presentar-se a les eleccions municipals de l’octubre d’aquell any. Però la base, que encara conservava aquell tarannà apolític dels inicis, no va donar suport a la proposta i obligà a retirar la candidatura, cosa que féu que la Unió es dissolgués a l’agost del 1916.

Cardona i la Joventut Catalanista, però, no acceptaren el fet consumat i van continuar utílitzant el nom d’Unió Catalanista quan els calgué. [Nota de l’editor de la versió web: parlant amb propietat, Martí i Julià proposà l’autodissolució (30 de juliol de 1915), però aquesta fou rebutjada; llavors presentà la dimissió (13 d’agost) i fou substituït pel Dr. Joan Solé i Pla, el mateix que el 1916 fundaria el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans]

L’exemple irlandès

La Primera Guerra Mundial i la revolta irlandesa de Pasqua del 1916 van produir una forta radicalització en el moviment nacional català.

A la Primera Guerra Mundial la simpatia del nacionalisme català es va dirigir fonamentalment cap a la causa dels aliats; foren dotze mil els voluntaris catalans que s’enrolaren a l’exèrcit francès, alguns dels quals (simpatitzants de la Unió Catalanista) portaven l’ensenya estelada calada a la baioneta en les batalles de Verdun i Bellog-en-Sarterre.

Després de Pasqua de 1916, els nacionalistes catalans van fer l’anàlisi del país calcant els esquemes d’lrlanda, és a dir: espanyols ocupants ajudats per botiflers col·laboracionistes s’enfronten als patriotes conseqüents. Aquest raonament massa simplista (per exemple, no es tenia en compte la CNT) va servir, almenys, perquè per primer cop un sector del nacionalisme català trenqués ja definitivament amb el regionalisme de la Lliga.

Cardona es va convertir en un aferrissat defensor de la "via irlandesa", plantejament que no abandonà mai, en tota la seva vida política, propugnant ja aleshores un esperit de sacrifici quasi místic en tota lluita menada contra l’estat espanyol.

La revista Som...!, impulsada per un grup d’activistes propers a Cardona, serví perquè aquest exposés la seva doctrina, així com també J. M. Batista i Roca, el qual no compartia l’admiració cap al model irlandès, encara que defensava la via armada per a aconseguir la independència.

Pel febrer de 1919 té lloc la fundació de la Federació Democràtica Nacionalista, acabdillada per Macià, que era un intent d’agrupar en un sol bloc tots els petits grups nacionalistes que actuaven isoladament per tot el país sense gaire ordre ni concert. Les forces de xoc de la nova organització estaven comandades per Cardona i per Manuel Pagés, que més d’un cop s’enfrontaren pels carrers amb militars i espanyolistes exaltats, com fou el cas de l’assassinat del militar nacionalista Manuel Miralpeix, arran del qual els grups armats de la FDN feren una espectacular "neteja" de la Rambla barcelonina.

En l’article 24 dels Estatuts de la FDN trobem una reivindicació molt clara del marc nacional dels Països Catalans: "El partit no reconeix com a veritables límits de la Nacionalitat Catalana, els assenyalats per les actuals ‘províncies’ de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, sinó que considera que està constituïda per tots els municipis de llenguatge català (..)".

Cardona fou elegit alcalde de Sant Just Desvern en les eleccions municipals de l’any 1922 i portà a terme una tasca incansable en pro de la catalanització de la vila que el van fer molt popular.

L’any 1922, en el marc de la Conferència Nacional Catalana (de la qual sorgiria l’organització Acció Catalana), Macià va propugnar la proclamació d’un govern català que anés seguit d’una insurrecció popular per tal de defensar-lo. Però la proposta de Macià fou rebutjada, i així, el 8 de juliol de 1922, al CADCI es fundà l’organització Estat Català, que va agrupar els sectors més arrauxats del nacionalisme català.

Seu del CADCI
Seu del CADCI

L’Onze de Setembre de 1923 es signà un manifest conjunt entre nacionalistes bascs, gallecs i catalans, que pretenia fer-se extensiu als rebels rifenys que estaven portant una ofensiva militar duríssima contra la presència de l’exèrcit imperialista espanyol al nord d’Àfrica. Cardona quedà fortament impressionat per la força, convicció i radicalitat del nacionalisme basc, la figura més representativa del qual era en aquells moments Eli Gallastegui. Davant la dictadura de Primo de Rivera, Cardona va fer grans esforços per unificar els sectors més radicalitzats d’Acció Catalana i la Societat d’Estudis Militars (SEM), que era capitanejada pel Dr. Baltà. Detectat per la policia, es refugià a l’Estat francès l’agost de 1923.

El trencament amb Macià

Un cop a París, començà a desconfiar una mica de l’equip polític que envoltava Macià i de la poca activitat armada que aquest menava a l’interior del país

Quan el "nucli de la Serra del Cadí" (Jaume Compte i Marcel·lí Perelló) va proposar la creació d’una suborganització a l’interior d’Estat Català, anomenada Bandera Negra, per tal de revifar un xic els seus grups d’acció, Cardona els donà suport, en el que significava un trencament de la disciplina interna del partit i un clar desafiament a l’autoritat de Macià.

Quan, pel maig de 1925, un escamot de Bandera Negra va fracassar en l’intent de col·locar una bomba al tren regi pels túnels de Garraf (Lluita 114), Macià s’apartà públicament de l’acció, contràriament a Cardona, que assumí la defensa política dels implicats i s’apropià del nom Bandera Negra; aquest fet esgotà la paciència de Macià i costà a Cardona l’expulsió d’Estat Català.

Cardona es llançà aleshores a una crítica aferrissada al que ell anomenava "inactivitat" de Macià; però quan aquest portà a terme els fets de Prats de Molló, va quedar una mica fora de joc, encara que intentà reaccionar insinuant una falta de convicció real dels dirigents del complot en les seves pròpies possibilitats i en la manca de preparació militar dels conjurats. Però no va comptar amb gaire audiència, perquè Bandera Negra es va mostrar també absolutament inoperant en el terreny militar, i també per la dificultat que representava lluitar contra la "victòria moral" assolida per Macià durant el judici pels fets de Prats de Molló.

Cardona aconseguí només enquadrar alguns grups d’Estat Català refugiats a l’Estat francès (especialment el de Besiers) i atreure’s els membres més radicalitzats dels casals catalans d ‘Amèrica.

Va retornar a Catalunya l’any 1930 gràcies a l’amnistia atorgada pel govern Berenguer.

El període republicà

Cardona continuà menant una política d’oposició a Macià i a la seva política que, en aquells moments, passava per una entesa amb republicans (tant catalans com espanyols), proposant ha reconstrucció d’Estat Català sobre els postulats "originaris". En aquest sentit començà a treballar en la formació de l’organització Nosaltres Sols, que va aparèixer a la llum pública pocs dies després de la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que en aquell moment va integrar gran nombre de gent de la "vella guàrdia" d’Estat Català.

El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, i es creà una Guàrdia Cívica Republicana per tal de defensar militarment el nou govern. Al capdavant d’aquestes milícies hi trobem els noms de Batista i Roca, Rossell i Vilar, Miquel Baltà i, evidentment, Daniel Cardona, que comandà les forces al Baix Llobregat. Però tres dies després, Macià va acceptar les condicions imposades pels republicans espanyols (restauració de la Generalitat, autonomia...) i va dissoldre la Guàrdia Cívica. Així es trencà l’única possibilitat històrica de reconciliació entre les dues branques del nacionalisme català, mentre que cada cop es feien més irreconciliables.

Davant l’Estatut de Núria, la posició de Nosaltres Sols fou clara i diàfana; fou l’única organització nacionalista que rebutjà el plebiscit, fonamentalment amb els següents arguments:

--En primer lloc, el caràcter no català de la Vall d’Aran, tot denunciant el possible perill de caure en un imperialisme: "Quan, doncs, li concediren l’autodeterminació sobre els seus destins? El que nosaltres siguem esclaus no ens autoritza a esclavitzar els altres".

--En segon lloc, "La necessitat de reincorporar a Catalunya tots els pobles catalans avui inclosos dintre de les províncies aragoneses".

--En tercer lloc, "Les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera són part integrant de Catalunya i, que si els reis antics jutjaren no separar-les mai de nostra terra, és avui necessari que la República Espanyola ens reconegui aquest imprescindible dret".

--Finalment es feia referència al País Valencià: «si no és possible obtenir una confederació amb nostres germans de València quan menys s’estableixi amb ells uns llaços de cordialitat i bon veïnatge superiors als que ens lliguin amb els pobles d’Espanya". I a la Catalunya Nord: "no esmentar tan sols que el Rosselló és tan Catalunya com el Gironès o el Camp de Tarragona (...), no us avergonyeix capdavanters del Catalanisme, la vostra covardia? Quan tindreu la dignitat catalana d’exigir-los a França? El Rosselló és nostre! L’exigim".

Dins el nacionalisme català no fou aquesta l’única reacció contra els atacs a la unitat nacional dels Països Catalans. Com davant la prohibició per la Constitució espanyola en el seu article 13 que "las Regiones autónomas" es poguessin federar entre elles (prohibició destinada molt especialment als Països Catalans, com va admetre el president de la República Niceto Alcalá Zamora en un discurs al Congrés de Diputats espanyol pel setembre del 1931), s’alçà la veu, entre d’altres, de Pompeu Fabra, president de Palestra (entitat cultural i excursionista creada per Batista i Roca amb la intenció d’educar el jovent català en el coneixement del país i que no amagà mai la seva orientació de caire paramilitar de cara a la construcció d’un exèrcit nacional català), que digué en l’assemblea de l’entitat: "d’una manera especial voldria que en aquests moments recordéssiu els nostres germans de València i Mallorca units tots ells amb nosaltres pel lligam multisecular de la nostra llengua. Uns articles de la Constitució de la República Espanyola --obstacles legals nous, inexistents fins ara-- volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les ternes catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguirà essent-ho demà per la voluntat dels seus fills".

També mostraren el seu refús a aquest precepte constitucional homes com el mallorquí Gabriel Alomar, l’alcalde de Ciutat de Mallorca Francesc de S. Aguiló i l’ajuntament de Felanitx, que en plena redacció del text estatutari illenc proposà que hi constés que les Illes eren terres catalanes i, per tant, tenien tot el dret a formar part de l’Estat Autònom de Catalunya.

El Sis d’Octubre i la Guerra Civil

A partir de 1933, després de la mort de Macià, els nacionalistes que hi havia dins l’ERC van començar a copar els serveis armats de la Generalitat, amb Josep Dencàs com a responsable de Governació i els germans Badia (responsables d’ordre públic) i els seus famosos escamots, que es feren tristament cèlebres en la seva fanàtica persecució de membres de la CNT i molt especialment de la FAI.

Aquests sectors Badia-Dencàs varen atreure’s nuclis importants de Nosaltres Sols i de la resta del nacionalisme català que no estava integrat dins 1’ERC, cosa força contradictòria si tenim en compte que els primers afirmaven que tota activitat política havia de passar per "les institucions".

En aquest estat de coses, doncs, va arribar la revolta del 6 d’octubre [de 1934], on el "separatisme insurreccional" hauria pogut fer un paper important si en lloc d’haver-se subordinat a una Generalitat que en cap moment va voler armar al poble perquè aquest pogués lluitar, hagués cercat un acostament amb forces veritablement revolucionàries que tenien una voluntat real d’enfrontament i combat, cas, per exemple, del BOC i del PCP.

Amb la desfeta del 6 d’octubre els grups polítics que havien participat en la insurrecció es veien obligats a passar a la clandestinitat, quedant força desmembrats, i a cops (com en el cas de Nosaltres Sols), sense uns quadres amb experiència i capacitat d’analitzar el moment polític. És en aquest context que, dins del nacionalisme radical, i produït per la desesperació de la derrota, joves de procedència nacionalista varen emmirallar-se en els moviments feixistes que en aquells moments estaven tan en voga a la resta d’Europa. El mateix Daniel Cardona va donar resposta a aquests desviacionismes en l’opuscle Per la Pàtria i la llibertat!, on després de rebutjar el feixisme (pel seu extremat estatisme, molt perillós en cas de ser adoptat per estats opressors, cas de l’espanyol), recordava els conceptes ja exposats anteriorment per Roca i Farreras de patriotisme social defensiu, diferenciant-lo del "patriotisme expansiu ¡ opressor".

Amb la victòria del Front Popular, l’activitat política tornà a agafar una forta embranzida: els marxistes catalans iniciaren un procés d’unitat que abocarà en la construcció de dues organitzacions frontalment oposades, el POUM i el PSUC; també la CNT intentà reconciliar-se amb la seva pròpia "oposició llibertària". És evident que el nacionalisme no podia quedar aïllat d’aquest corrent integrador, i és així com els sectors propers a Dencàs abandonaren I’ERC i constituïren altre cop el que pretenia ser el "genuí" Estat Català [21-24 de maig de 1936], amb la intenció de crear un espai polític per al nacionalisme radical. Al nou partit s’afegiren Nosaltres Sols [9 de juny de 1936] i les restes del Partit Nacionalista Català [13 de juny de 1936]; però aquests sectors no tingueren gaire pes dins l’organització. Estat Català, però, va tenir molts problemes per a tirar endavant, car per l’agost del 36 (ja en plena guerra civil) Dencàs va haver de fugir del país després d’un intent fallit per part d’uns escamots llibertaris de segrestar-lo, i Joan Torres i Picart, que el va substituir en la direcció del partit, també hagué d’exiliar-se degut a les acusacions sobre el "complot del novembre" que l’involucraven en l’intent (mai demostrat) de proclamar la independència d’esquena de la República Espanyola. [Nota de l’editor de la versió web: posteriorment han anat apareixent textos memorialístics i estudis que abonen l’existència efectiva d’alguna mena de complot en aquesta línia, tot i que els fets concrets romanen confusos]

A partir d’aleshores, Estat Català fou conduït per Joan Cornudella, que el va subordinar encara més al govern de ha Generalitat i a ERC.

Amb l’inici de la guerra, el nou i flamant Estat Català va quedar absolutament fora de joc; no va poder participar en els organismes de poder revolucionari com els Comitès de Milícies Antifeixistes. Els nuclis nacionalistes es limitaren a teoritzar sobre la necessària existència d’un exèrcit nacional català, participaren massivament en l’expedició a Mallorca i crearen batallons especialitzats en combat a la muntanya (els "Pirinencs"); però en tot cas la seva presència i activitat fou reduidíssima. Un cop més el nacionalisme català quedava fora de joc, degut a la "por" de participar en la revolució enfrontant-se d’aquesta manera amb l’autonomia i els "partits d’ordre" (tipus PSUC).

[Nota de l’editor de la versió web: a l’octubre del 1936, Nosaltres Sols s’escindí d’Estat Català en la pràctica, i Cardona li imprimí una línia pròpia explícitament pancatalanista i socialitzant, que maldava alhora per acostar-se a la CNT enfront la dependència psuquera de la direcció d’Estat Català]

Destacament de les milícies pirinenques
Destacament de les milícies pirinenques 

 

El FNC i el modern independentisme

Amb la pèrdua de la guerra, el Front Nacional de Catalunya [fundat a París la tardor del 1939] intentà ser un front unitari al marge o per damunt dels partits polítics. Daniel Cardona es pot considerar com el màxim artífex de la creació del FNC, car ell sempre va defensar la unió dels nacionalistes en plataformes destinades a fer activisme (tant armat com polític). [Nota de l’editor de la versió web: l’afirmació que Cardona fou "el màxim artífex de la creació del FNC", cal interpretar-la en sentit figurat, en la mesura que l’actitud de Cardona pogué ésser un exemple per als fundadors del FNC, però no pas en sentit literal: Cardona afegí Nosaltres Sols al FNC, però el seu paper hi fou necessàriament passiu, perquè ja estava greument malalt del càncer que no trigaria a matar-lo]

L’independentisme actual és l’hereu directe de totes les pràctiques de lluita del "separatisme insurreccional" dels anys [vint i] trenta, però també ho és d’altres pràctiques revolucionàries, com el que anomenem "marxisme nacional" i, en certa mesura, també de l’anarcosindicalisme i del moviment llibertari; és a dir, el moviment independentista és el resultat de tradicions de lluita molt diverses però sota el denominador comú d’oposició frontal a l’Estat espanyol [i al francès].

Als anys seixanta, especialment amb la fundació del PSAN (1969), l’independentisme va fer un salt qualitatiu pel que fa a l’anàlisi del país (classes socials contraposades, immigració...), actualitzant en certa manera la forma de fer del FNC, que, a cops, no passava de ser purament folklorista i amb poca visió. Anys més tard, l’any 1974, amb la fundació del PSAN-P, l’independentisme renunciava a ser un apèndix del sucursalisme del PSUC (només diferenciat d’ell per la simbologia ¡ per la diferent anàlisi del fet nacional, però no pas per una praxi revolucionària pròpia) i intentava crear una nova línia estratègica... que veurà els primers fruits l’any 1979 (amb la creació d’IPC i dels CSPC) i posteriors.

L’independentisme, doncs, ha deixat de ser un moviment "messiànic" (en el sentit d’esperar la transformació del país a partir d’un dia on ha de passar alguna cosa no gaire ben definida, com ara, per exemple, una sobtada insurrecció popular, o en el sentit de creure en el retorn dels líders carismàtics que ens hauran de guiar...), i ara creiem que per arribar a assolir els nostres objectius hem de menar un treball lent i pacient al si del nostre poble, on és molt important saber el que volem i per què ho volem, i la manera com s’explica...

Malgrat tot, no podem oblidar les aportacions fetes per Cardona i tot el nacionalisme radical de començaments de segle i dels anys trenta, i recordem que van ser ells els qui, de manera més o menys encertada, van iniciar les primeres pràctiques de lluita armada al nostre país, almenys al segle XX, i van teoritzar sobre la seva imprescindible necessitat. És en aquest aspecte que són l’antecedent més proper de l’actual independentisme armat, i no podem oblidar que dels seus rengles han sorgit patriotes com Jaume Martínez i Vendrell (militant de Nosaltres Sols, fundador del FNC, i avui [1985] independentista català perseguit per la justícia espanyola). [Nota de l’editor de la versió web: greument malalt, Jaume Martínez i Vendrell es presentà voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid el 1988 i fou tancat a la presó, d’on només sortiria per a morir a l’Hospital Clínic de Barcelona (novembre 1989)]

Daniel Cardona i Civit va morir el vespre del 7 de març del 1943 a Sant Just Desvern, on s’havia establert clandestinament. El seu darrer desig fou ésser embolcallat amb una bandera estelada i enterrat amb els morts de la seva família.

Cardona fou enterrat a les sis d’un matí plujós, amb una forta escorta de Guàrdia Civil i policia, ja que es temia una manifestació popular a Sant Just Desvern.

 

 

Annex: article de Joan Salvat Papasseit en homenatge al seu amic Daniel Cardona

Al·legoria de la lluita per la independència de Salvat Papasseit
Imatge: Al·legoria de la lluita per la independència de Salvat Papasseit

COSES NI COMENÇADES NI ACABADES

a Daniel Cardona

I aquells sis homes —els quals podria il·lustrar-vos de peus a cap com eren, i què eren i tot— es decidiren a muntar una guarda de salvació a la Pàtria, que ells creien afeblida per lo que li era més car, això és, la independència. I muntaren la guarda. I un a un, tots aquells qui en passar no mostraven les mans netes de culpa, eren occits per ells, en el més fosc misteri. I ja era veu del poble que era finit l’adagi de: "mala herba, mai mor". Perquè ara la mala herba, en algun cas pregon, s’havia tornat herba de punició als contraris, car els de les mans brutes s’havien acordat de no pactar mai més, ni per esperit pràctic, amb el cantó opressor. Però això no durà tant com la Pàtria opresa ho havia menester, ja que els nostres sis homes —dels quals il·lustraria, si volguéssiu vosaltres, en llur interior, els sis rostres intensos— acabada la feina que els semblava, desguaniren la guarda. 1 un dia, hom no sap com, aquells sis homes braus foren menats al pal, i de nou l’enemic avilia la Pàtria. I ara us diré les armes que l’enemic gastava, que eren les dels honors, i els títols i els diners, que a ells no costaven res, per tal que res no suaven però que eren feblesa dels germans d’aquells sis als quals gloriava el pal. I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny --en un poble d’un seny extraordinari-- fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta. (També era veu del poble que aquests homes de seny havien delatat els sis obscurs patriotes). I la Pàtria caiguda no podia aixecar-se, ni mai més no ho faria, si no li fos muntada una altra guarda nova i cent més que se’n fessin. Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia tronar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners.

Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.

Sant Just Desvern, avui, setembre de 1920.


Panoràmica històrica de l’independentisme interclassista d’avantguerra.

Les arrels de l’independentisme revolucionari català: panoràmica històrica.

Hi afegim una petita bibliografia.


Novembre del 2003

Pàgina principal